Demà, Sant Jordi!

Demà, Sant Jordi, és sens dubte la festa catalana que m’agrada més. La gaudeixo plenament. M’encanta sortir a passejar pels carrers plens de llibres i roses, de gent, d’una ebullició constant de persones buscant, triant i remenant a les parades provisionals instal·lades al carrer o a les llibreries, d’escriptors contrastats i no novells signant exemplars...

Però, estem davant d’una festa o d’un negoci? Crec que té una mica de tot, però que cada vegada, per desgràcia pels romàntics d’aquest dia com un servidor, s’està imposant més la segona que la primera. Us deixo un fragment (una mica extens, ja ho sé, però paga la pena llegir-lo) extret del llibre “Sayonara Barcelona” (que va guanyar el premi Sant Jordi 2006), escrit per Joaquin Pijoan, on un barceloní establert al Japó li explica a la seva xicota per carta què és Sant Jordi. És una mirada crítica de la festa, ja ho sé, però és interessant per reflexionar-hi. Si voleu, podem entrar en debats...


Estimada Michimi,

(...) Demà és Sant Jordi, patró de Catalunya, d’Anglaterra, Grècia, i no sé quants llocs més. Te’n recordes del Saint Jordi’s Day que es va intentar fer a les llibreries de Kyoto, allò de regalar un llibre i una rosa? Doncs demà és això. Els catalans celebren la festa del seu patró regalant llibres i roses. T’ho he intentat explicar i no ho has acabat d’entendre mai. Ara que hi sóc immers, (...) ho tornaré a intentar, aquest cop fent-ho per escrit, que sembla que és la manera més racional i pràctica de posar ordre al caos interior, a la confusió que el pòsit de la vida va deixant en cada ésser humà. Recordo perfectament la contradicció que hi veies, en aquesta celebració: un país que no llegeix mai gaire i un dia l’any sembla que tinguin els llibres com a tòtem i els escriptors com a déus d’un Olimp fet de lletra i música celestial. Intentaré explicar-t’ho, en la mesura que les contradiccions es poden explicar racionalment. Perquè, i aquí hi ha la clau de la qüestió, aquesta festa és del tot irracional. Comença per no ser dia festiu, llevat de quan s’escau en diumenge, com enguany. Com pot ser, em diràs, que un país amb tantes festes i festetes no faci festa el dia del seu sant patró? Un prohom ho defensà dient que aquesta era la grandesa de la festa. Grandesa o misèria, és així. De patró del país, sant Jordi, un sant llegendari, sense biografia ni història certificada ni comprovable, n’és des de fa segles. L’associació amb els llibres i les roses és de principis del segle passat. La finalitat era, i és, associar els llibres amb la rosa fent-ne una mena de sant Valentí a la catalana, amb el plus del llibre. Shakespeare i Cervantes varen morir, sembla, un dia de Sant Jordi. I es veu que és un dia propici per acabar amb la vida de molts escriptors, perquè Josep Pla, el més gran escriptor català del segle XX, també va morir un 23 d’abril, demà farà vint-i-cinc anys. Són purs atzars, però en un país d’escudelles barrejades i embolica que fa fort, tot fa feix. El cas és que la cosa ha arrelat d’una manera tant profunda com inesperada. Per què, doncs, ha fracassat al Japó? D’això, ja en parlarem quan torni però t’avanço la meva tesi: com vols que aquest invent arreli en un país de flors de cirerer i llibreries que venen llibres tot l’any? Per un 10% de descompte? Cada terra fa sa guerra i cada país té els seus mites, llegendes, amors i devocions. La globalització encara no ho és tot. Els diaris d’avui diuen el que diuen cada Sant Jordi, que el president de la Generalitat, que ja no es diu Jordi, no ofereix la tradicional xocolata amb melindros, pròpia d’un país de barretina i espardenyes de treneta, però fa una recepció com cal amb canapès de disseny fets per la plana major de la guia Michelin local i vins diversos de l’Espanya plural i caves de la Catalunya ancestral, no fos cas que algú s’ofengués. Els polítics d’aquest país solen tenir la pell molt prima. I els dermatòlegs fa dies que fan vaga. Llavors es passa a parlar del temps climàtic. La primavera és molt variable. Un dia plujós incideix negativament en la venda de llibres. Se’n venen molts en parades fetes al carrer, si no plou. Hi ha molta gent d’aquest país que no ha posat mai els peus en una llibreria. Mai. Llavors els llibres fan com la muntanya i Mahoma, que si l’un no va a trobar l’altra, l’altra va a trobar l’un. Si les informacions són reals la venda de llibres d’aquest dia gloriós representa una part considerable de les vendes de tot l’any. De tot l’any! I quins llibres es venen més és l’altre tema estrella de la premsa. Així, els llibres més venuts solen ser els que fan la gent que surt a la TV, participa a les tertúlies radiofòniques, col·labora a la premsa, és famosa per alguna activitat, política o esportiva, gastronòmica o qualsevol altra ocupació inversament relacionada amb la literatura. Enguany la cuina del bacallà, la cria del canari i la flora i fauna del Matagalls es presenten com els grans best-sellers, juntament amb els monòlegs d’un presentador de TV, el diari d’una noieta que fa serials de llagrimeta fàcil i un perruquer que va d’artista d’ànima trista... No et donaré noms perquè, com els polítics, com els periodistes que parlen dels polítics, com els escriptors que escriuen la seva primera obra, no et dirien res. No val la pena perdre-hi temps. De fet tots citen Pla. I para de comptar. Tan malament m’ho pintes, no deus pas ser un derrotista, un renegat ressentit, un cagadubtes compadit, o un vell exiliat simplista? No. T’explico el que veig i el que llegeixo. Hi ha els escriptors que escriuen amb normalitat, com pertot arreu, és clar: ¡Haberlos haylos...! També solen estar a mata-degolla. Els que escriuen en català voldrien l’exclusiva de la festa i els que escriuen en castellà l’aigualeixen dialècticament tant com poden, despotriquen del sentimentalisme apegalós amb tanta senyera i conya marinera i deixen com un drap brut la literatura catalana. Però tots agafen el pont aeri per ser a primera hora a El Corte Inglés per firmar el seu últim o penúltim llibre o el que hagin publicat deu anys enrere als seus incondicionals lectors. Lectors? Catalans? Ja saps que és un país bilingüe. Pactista. D’esquerres i progressista. I en la intimitat catalanista, variant autonomista, variant federalista, potser nacionalista àdhuc independentista. N’hi ha que juguen a dues bandes, són els catalans que escriuen en català i es tradueixen ells mateixos al castellà, o al revés, l’ordre dels factors no altera el producte: fer caixa. Tot aquest batibull és el Saint Jordi’s day autèntic. El genuí. L’inimitable Sant Jordi Català. No et canso més, estimada Michimi. (...)