Guerrers de terracota.

Una proposta de Relats conjunts.

Conta la llegenda que feia molts anys, vivien uns guerrers a Xian que havien suportat el pas del temps estoicament. El seu llinatge s’havia perpetuant en el temps, impertèrrit. Havien aguantat guerres, tempestes, sequeres, fam, malalties, plagues, huracans, ... Res ni ningú mai havia aconseguit esborrar-los de la faç de la terra. Expliquen els més vells que formaven un exercit perfecte, nombrós, ben avingut, molt preparat. Eren forts. Els més forts. I tranquils. No es posaven amb ningú, només es dedicaven a defendre el seu territori. A intentar perpetuar-se en el temps. Però en ple segle XXI, va succeir que, de cop i volta, van deixar d’existir, van desaparèixer sense deixar rastre i no se’n va saber res més fins ara, que als nostres dies se n’han trobat les restes d’aquells guerrers transformats en pedra. Autèntiques estàtues petrificades, en formació, preparats per la lluita.

Sembla que tot ha estat degut, segons s’explica, a que es van assabentar d’un fet extraordinari, inaudit, sense precedents. La notícia en qüestió havia corregut com la pólvora. De boca en boca, de racó en racó, de continent en continent, per internet, la televisió se’n feia ressò a totes hores i les converses de la gent n’anaven plenes. Finalment va arribar a orelles dels guerres la gran gesta, la gran notícia. Hi havia hagut un acord sobre el finançament en un poble molt llunyà anomenat Catalunya. Tots es van quedar, de sobte, de pedra, sense reaccionar, sense saber què dir. I el que no havia pogut extingir el temps, ni la misèria, ni cap desastre natural, aquella notícia ho va poder. I va significar la desaparició d’aquella tribu de guerrers únics en el món.