dilluns, 20 d’abril del 2009

Pels camins dels Matxos'09.

Ara ja sé d’on li ve el nom. Aquest nom tant curiós, tant particular, tant sobtat! Només quan has negociat les pujades i baixades, quan has trepitjat aquell fang, quan t’has despenjat literalment per trossos on has de fer servir corda per anar cap avall, quan el teu cos han patit pluja, quan les teves cames han sofert la duresa del camí, quan el teu genoll et demanava de plegar i no t’has rendit, quan els teus peus s’ha trepitjat barreges de fang, merda i pixats de vaca, quan has creuat rius i l’aigua t’ha arribat per l’alçada del genoll... només llavors, mirant al cel i obrint els braços pots exclamar ben fort que ja saps perquè se li diu dels matxos, perquè tu, des d’aquell moment, ja te’n pots considerar un, de matxo.

La marxa comença a dos quarts de set del matí a Torelló. Allà saludem als de costum, a més a més de gent que feia molt que no veia com el Joan Iborra i el Xavier Martorell. Cinc minuts abans, però, un dels organitzadors de la marxa, enfilat a una escala i micròfon en mà, ens adverteix que els camins no estan molt bé degut a les fortes pluges d’aquests dies i, cas de ploure, es plantejaran segons quins recorreguts. Només sortir no hi ha treva. La cosa ja enfila cap amunt i els grupets es van fent. De moment caminem plegats els quatre del club que hi participem: la Maria, la Belén, el Raül i un servidor. Mentre vas pujant, les vistes dels voltants son fantàstiques i es poden veure el núvols baixos que tapen els pobles i les valls del voltant, i el Pedraforca, lluny, tot nevat.
I seguies pujant i veies les muntanyes al fons nevades, tot verd, fang per tot arreu i gent i més gent gaudint de la prova, i el camí, pujant i pujant cap amunt, enfilant-se, fins al Bellmunt on reposem forces, reunim de nou el grup i, sense temps perquè m’havia quedat una mica enrederit amb el Raül que s’havia torçat el turmell, agafa formatge, una llesca de pa i sense temps, cap avall per no perdre als companys. Ara se’ns han afegit (o ens hem afegit) amb el Xavi “Floresta” i el seu fill, el Jordi. Gran grup! Grans bromes! Grans moments! Grans persones! El patiment, amb grup, es suporta millor.

Vaig anar un tros amb la Maria baixant (es va trencar el grup), però durant uns minuts vaig començar a córrer i la vaig perdre. Trobant-me sol, vaig decidir anar a pel grup format per la família “Floresta”. Les paraules d’alè d’un caminador, no em van animar molt a assolir el meu objectiu: “Uy, tus amigos están bastante adelante. ¿Te va a costar cogerlos!”. Gràcies home, una mica d’ànims, no? Finalment, després d’un ritme bastant frenètic, ho vaig aconseguir i els vaig enganxar. No m’agrada anar sol (us remeto a l’última frase del paràgraf anterior).

La pujada al Puigsacalm la vam fer plegats. L’organització va tenir la brillant idea d’anar enganxant cartellets d’ànim amb frases curioses i que feien riure. Un deu per ells!! En moments de patiment, un somriure s’agraeix molt i la veritat és que ho van aconseguir. El Xavier, coneixedor del camí, ens anava dient on eren els punts forts i fluixos (o no tant forts, millor dit!). Les vistes tot pujant eren formidables, envoltats de muntanyes plenes de neu i de prats d’un verd increïble, ens ajudaven a tirar amunt. Quan vam assolir el cim, va ser fantàstic. La gent de l’organització donant-te l’últim alè i aplaudint de valent.
Sortint del Puigsacalm i abans de baixar, encara ens esperava un altre cim petit, el Tossell, que oferia una panoràmica increïble.
La baixada del Puigsacalm és d’aquestes que es recorden tota la vida! És un punt i a part en totes les baixades que es fan i es desfan. I més amb les condicions en que es trobava el terreny. Pendents molt fortes, humides, relliscoses i amb fang. Sort dels pals que, com sempre dic, són com dos cames més i ajuden a tenir més punts de recolzament. A part, el genoll ja em començava a fer bastant la guitza i s’estava ja convertint en un handicap. En vam sortir vius, que és important i no va haver-hi cap contratemps.

Arribats a l’avituallament d’El Prat (control 5 – quilòmetre trenta-tres i mig) ja tenia clar que, com l’opció estava, em saltava la pujada al Cabrera (deu quilòmetres addicionals). El genoll no es mereixia més que el patiment estrictament necessari. El Jordi, que també anava amb mi i també estava tocat del genoll, va fer-me costat, i així va ser com vam endrapar l’entrepà de botifarra (amb formatge) els dos junts i junts vam prosseguir el camí sota uns núvols negres que amenaçaven pluja. Quedaven ara vint quilòmetres per acabar.

I així va ser, a la poca estona de començar a caminar, van caure quatre gotes, però va sortir el sol. Ara només quedava una pujada forta (o exigent), que la vam fer amb regal: abans de començar a pujar, enmig del camí ens vam trobar vaques. La sorpresa era que el camí estava format per una pasta barreja de terra, fang i cagades i pixades de vaca. Tot ben tou, formant una pasta realment fastigosa. Vam enfonsar les bambes fins gairebé els turmells.

Arribats a dalt de tot de la pujada, ara tot era cap avall. I quin cap avall!! Crec que no vam fer cap baixada fàcil, en aquesta prova. Quan no anàvem per senders estrets i relliscosos, ho fèiem per pistes que baixaven de valent, plenes de fang acumulat i, de vegades, esquiàvem i baixàvem sense caminar, perquè us en feu un idea. Els pals van fer feina, molta, i els braços es van portar com uns campions de tant aguantar.
Pel que fa a les bambes, no patiu, que vam quedar netes. Ens van fer creuar un parell de rius que anaven plens d’aigua fins dalt. El primer va ser un tast d’aigua glaçada on el calçat va quedar net. El segon, ja ens hi vam posar de peus i cames dintre, per refrescar-nos una miqueta. L’aigua baixava ràpid i amb una força considerable.
Però no només ens vam mullar de genolls cap avall, sinó que en els darrers quilòmetres, que van portar-nos a fer una volta per les afores de Torelló, fins agafar el començament del camí que havíem pres de pujada hores abans, va començar a ploure de valent. Ara ja, però, no importava una mica de pluja. Torelló era a tocar.

Vam arribar a la meta completament xops i remullats, onze hores i cinquanta-sis minuts després d’haver sortit. La distància va ser de cinquanta-tres quilòmetres i el desnivell acumulat de 5.130 metres. No estava gens malament!

Allà, el Juanjo va deixar-me roba d’abric: uns guants i una jaqueta. Mil gràcies! Tenia fred...

Si voleu veure les fotos, punxeu aquí i el vídeo gravat des del Puigsacalm, aquí.

M’HA AGRADAT.
La samarreta. Senzillament genial. Una Salomon vermella (per nois) d’aquelles que et senten com un guant.

L’organització perfecte, ben senyalitzada. Els llocs per on es passa són realment espectaculars i preciosos.

NO M’HA AGRADAT.
Potser en algun avituallament vaig trobar a faltar una mica més de menjar, comparat amb la duresa de la prova.

22 comentaris:

Albert ha dit...

Matxoman!!! jajajajaj

Bonics paisatges. El principi del post és per fer-ne un anunci.

Menys mal que les bambes es van netejar soles, perquè sinó tenies feina.
Adéu!

Assumpta ha dit...

Holaaaa

Abans que res... a tu no t'han dit mai que t'assembles bastant a Djokovic? :-))

aquí, aquí, aquí o aquí :-))

Ahir, a l'hora de dinar, a casa els sogres miraven el partit de Nadal - Djokovic... la meva sogra és fan total i absoluta de Nadal i el meu cunyat, el meu marit i jo sempre anem contra Nadal perquè és merengue jajaja.

Suddenly, jo em miro al Djokovic i li dic al meu marit "a qui em recorda?" i anar pensant i... juassss de cop i volta i penso i dic "al Jordi dels blogs, el que camina!!" :-))

I és que jo al meu marit li explico coses dels blogs que més entro i, perquè sàpiga de qui li parlo, doncs he de donar alguna pista i tu ets "Jordi, el que camina" :-))... suposo que la majoria de blogaires saben caminar, però... així t'identifica jeje

Bé, això només era la prèvia. Ara em llegeixo el post :-)

Assumpta ha dit...

Ja ho he llegit tot, he vist totes les fotos (SIGA SAGA SIGA SAGA... jajaja què bonaaaaaa!!) i he gaudit del vídeo! :-))

Paisatges veritablement magnífics!!

Tot fàcilment assequible per a mi (jiji)... excepte passar per aquell camí de merda de vaca... eeeeeeeeeeccccsss. Si jo arribo fins allí i em trobo "allò", dono mitja volta i marxo plorant!! jajajaja

Sempre dius que us donen samarretes maques però mai en poses fotos. Ja ens en deus no sé quantes :-))

I... el millor de tot: Aquella foto on surts amb la senyera, oh, noble cavaller català :-))

Per acabar una petita qüestió. Las noies que acaben aquesta prova, també poden ser considerades matxos? :-))

PS/ L'AZ Alkmaar ja és campió de Lliga jeje

Anònim ha dit...

Uf xiquet, està bé però cansa oi? el què no t'ha agradat ha estat poquet, ets un crack de l'esport eh!

joan ha dit...

FELICITATS CRAC!
Fer els Matxos amb lesions no és apte per a qualsevol!
A veure si tinc temps de fer una miqueta de crònica!
Vaig estar molt content de veure't.
Ara ja saps que vols dir la C del nom de la caminada. Evident: "Pels c...ns dels matxos!.
Però també hi ha noies i s'hauria de dir "Pel O...is de les femelles!
Petons!
(l'eufòria em surt per les orelles)

Sílvia ha dit...

Hola Jordi!
ja,ja...quin nom més apropiat :)
Pobres esportives!
salutacions
Sílvia

Anònim ha dit...

Si pots passa les fotos a l'organització. Per cert és la marxa dels Matxos, perque fa anys els pagesos feien seguir trams d'aquesta marxa per porta les seves mercaderies carregades o estirades per un matxo.

Jordi ha dit...

Albert: Matxoman?? Uff!! Cançó de discoteca de dos quarts de sis del matí!! jajaja
Les bambes estan en quarentena a casa.

Assumpta: vols dir?? Demanaré més opinions... jejeje
Encara que sembli mentida, sóc fan del Nadal (malgrat la seva vena blanca). És el millor i... com juga!!
Vaig estar a punt de pujar-me sobre una vaca i utilitzar-la com si fos un cavall per saltar-me la zona "complicada", però no va poder ser!
Quan veig senyeres, el meu cor salta d'alegria!


Cesc: no tant, no tant! Normalment tot està molt ben organitzat.

Joan: igualment. Et cedeixo el títol de crack. Vaig quedar-me amb la boca oberta quan et vaig veure baixar d'aquella manera! Crec que penjaré una foto teva al costat de la d'en Guardiola!!
Sí, sí, ara ja sé d'on ve la C... jajaja
Igualment, també em va fer molta il·lusió tornar-te a veure!

Silvia: pobres...

Anònim: no sé qui ets, però sí, ara els hi passo el link amb les fotos.

Albert ha dit...

Ei Jordi! Felicitats!
Jo, tot i anar carregat de cames desde Puigsacalm, vaig aguantar com un jabato fins al final, pujant a Cabrera i a Coll de Salgueda amb una pedregada del copón!
Ara, a reposar. Ens veiem al Montseny.

I el Barça? Aiii el Barça!!!

Jordi ha dit...

Albert, tros de jabato!! Moltes felicitats per tu també! Jo em vaig quedar amb el recorregut ligth...
El Barça també aguanta com un jabato!!

Xavier ha dit...

Bona crònica i millors fotos encara, l'any que ve a tornar-hi amb el genoll ben fort !

Cuidat

neus ha dit...

Les vistes des del Tossell, Puigsacalm i Puig dels llops és com un gran miracle, eh?!
I baixar pel Tossell amb tot el fang, té tela!!!

Felicitats!!!

Jordi ha dit...

Xavier: sí, a poder ser pujant el Cabrera que me'n vaig quedar amb ganes!! Merci!!

Elur: Veig que saps de què parlo i que t'ho coneixes! Malgrat les dificultats, vam gaudir de valent! Gràcies!

neus ha dit...

He pujat pel Tossell, baixar-hi no podria pas fer-ho... tinc vertígen!

Ser de la Garrotxa també té avantatges i privilegis com tenir el Puigsacalm a tocar :)

Luigi ha dit...

Superb photos!

Un altre dia si vols podem pujar a Cabrera, que és molt maco!

Cuida aquest genoll que encara hem d'anar a donar un volt i no precisament per l'Ikea...

Jordi ha dit...

Elur: no ho sabia!! Imagino que vas baixar per la banda que jo vaig pujar, doncs...
Té molts avantatges que no tenim a Barcelona!

Luigi: Fet! M'ho apunto! A l'IKEA no en tenen... ja ho he preguntat!! jajaja merci!!

Assumpta ha dit...

Vaaaaaaaaaaa pregunta-ho a algú si t'hi assembles!! :-))

Jo trobo que MOLT!! i a la darrera foto que he posat, la que està amb els braços aixecats, podries ser ben bé tu amb l'expressió de quan guanyem la Champions :-)))

Tira aquestes bambes, home!!! Aggghhh!!... "en quarentena, diu"... ufff... ecccssssss

Ara que... espera, espera... no diuen que xafar merda porta sort? jajaja NO LES TIRIS ENCARA!!! TRICAMPIONS SEGUR!!! :-)))

Jordi ha dit...

Assumpta, ho faré avui (si me'n recordo). T'ho accepto si és veritat que guanyarem la Champions (i la LLiga, és clar).

Les bambes estan en quarentena al balcó fins diumenge que ve, que me les tornaré a enfundar!

Ahir vaig mirar la primitiva i res...

neus ha dit...

Vaig pujar per on tu vas baixar, sí. Que diumenge després de vosaltres hi va passar ma germana i em va explicar les condicions en què va trobar el terreny ;P

Jordi ha dit...

Llavors tens referències fefaents!! Saps del que parlo!! Jo no hi havia passat mai, però el tros de baixada era... ummm... complicat! ;-)

Anònim ha dit...

Ei, Jordi! Ja he llegit l’escrit de, pels camins dels Matxos’09

Uns camins força complicats. El final tots-as ho vau aconseguir i veu arribar tos bé.

Bé? d’aquella manera, però veu arribar!

Les fotos molt maques. Quines vistes!

Els pals els hi deuria semblar que estaven per les muntanyes del Tirol. La seva terra.

Bon regal eh, Jordi.

Ja Estaràs conten que ja he mirat els Matxos.

Bon Sant Jordi,


mama

Jordi ha dit...

Apa, a seguir enfeinada!! Els pals fan bona feina, bon regal!!