dijous, 30 d’abril de 2009

“Els homes que no estimaven les dones”.

Gran llibre! La crítica, la gent, els diaris, l’Alba, la Gemma, la meva companya de feina, ... en definitiva, tothom, tots tenen raó. Agafava aquest llibre amb recel, amb prudència, amb molta cura. Havia sortit escarmentat d’ “El codi Da Vinci” (ha plogut molt des d’aleshores, ja ho sé), que també tothom parlava meravelles i deien que era tant bona i finalment a mi no em va semblar per tant. Però amb aquesta novel·la d’Stieg Larsson, no cal escatimar elogis. Intriga, emoció, sorpreses, estafes econòmiques, desaparicions, investigació, hackers, diners, ... tot una mescla explosiva que ha donat vida a aquest trepidant llibre. Paga molt la pena submergir-se en les seves pàgines per passar una molt bona estona i patir amb en Mikel Blomkvist, el principal protagonista.

I ara ja estic frisós per agafar el segon d’aquest trilogia. Però abans, una petita pausa, per no morir d’èxit. Paul Auster en té la culpa, i “El libro de las ilusiones” és el pecat. Després d’aquest, em poso amb l’altre!

dimecres, 29 d’abril de 2009

Si el futbol (i els àrbitres) fos just...

Quin dia el d’ahir! Aquell rau-rau a l’estómac durant tot el dia, els nervis, les ganes de que comences el partit. En definitiva, que s’iniciés la setmana gran del Barça, aquella on s’han de començar ja a perfilar les coses, on s’ha de veure on està l’equip i a què podem aspirar. Com en les grans ocasions, mosaic amb l’orelluda i els colors del club i Catalunya. Tot el Camp Nou entonant la primera estrofa de l’himne del Barça sense música, a una sola veu, com si fos un estadi anglès. Jo tenia la pell de pollastre, de gallina i d’ estruç a l’hora.

I va començar el partit i de seguida es va veure un equip que volia jugar a futbol, volia bordar-ho com sempre, volia atacar, crear i divertir. I un altre equip que volia destruir i cedir tota la iniciativa al rival. En definitiva, que no volia jugar a futbol. Que hi renunciar. Trist, però cert. En unes semifinals de la Champions, un dels dos equips va sortir a no jugar.

I si el futbol fos just, tindria aquestes coses en compte, perquè aquest joc es va inventar per tocar i tocar, per regatejar, per divertir a l’aficionat, qui paga, i per marcar gols, l’autèntica salsa d’aquest esport. Però bé, això dels gols ja és qüestió de punteria i si no tens el dia inspirat, com ahir, doncs no s’hi pot fer res. De totes maneres, repeteixo que si el futbol fos just el resultat ahir hagués estat tres a un i la cosa hagués estat diferent.

A més a més, un equip que ha renunciat a jugar a futbol des del primer minut, no pot tenir el premi de l’ajuda de l’àrbitre. La condescendència del jutge que ha d’aplicar les lleis no ha d’aplicar un raser per uns i un altre raser pels altres. N’hi ha un i és el mateix per tots. I si una entrada és de targeta, ho és al minut u, al minut noranta i tant se val si és la primera com la segona com la vintena. Es va empassar un penal que li van fer a Henry i va deixar de mostrar targetes grogues i de xiular faltes a favor del Barça. Sisplau, si el futbol fos just, els àrbitres serien més bons i xiularien bé, com cal, com Déu mana. Xavi va dir quan va acabar el partit que “arbitratges d’aquest tipus clamen al cel”. Mireu aquesta foto, ho diu tot!
En definitiva, partit amb resultat neutre. Ni bo ni dolent. Diferent. Com si l’eliminatòria fos només a un partit i juguéssim a casa d’ells (bé, amb l’excepció de la lesió d’en Márquez i la sanció d’en Puyol que va veure la targeta groga). És a dir, que sortint uns a guanyar el partit i els altres a no jugar, van rebre el mateix premi. O millor dit, encara van sortir més afavorits els que van cedir tota la iniciativa al rival. Si el futbol (i els àrbitres) fos just...

De totes maneres, tranquils, que el Profeta va dir en roda de premsa ahir: “Que ningú dubti que anirem a Londres a guanyar”. Amén!

EN POSITIU.
El no encaixar gols, importantíssim. L’empat amb gols o la victòria classifica el Barça per la final.

Valdés que va salvar amb dos grans aturades una claríssima jugada de contraatac propiciada per una errada d’en Márquez.

El soci i aficionat culé que va omplir les grades del coliseu barcelonista. Impecable el seu comportament! I és que ahir si el camp arriben a cabre un milió de persones, segur que també s’omple!

EN NEGATIU.
Márquez, per dues coses: per la lesió que farà que es perdi la resta de la temporada i perquè segueixo pensant com fa molt de temps que no és un jugador per disputar partits importants amb el Barça. Sempre comet errades infantils, com la d’ahir que un gran Valdés va evitar que el Chelsea inaugurés el marcador.

La targeta groga que va veure Puyol (rasers diferents, que deia abans) no li permetrà disputar el partit de tornada.

dilluns, 27 d’abril de 2009

Colors.

Us seré sincer si us dic que, com a home que sóc, només veig set tipus de colors diferents. A saber: blanc, negre, verd, vermell, groc, blau i taronja (bàsicament els de l’arc de Sant Martí). Disculpeu-me si me’n deixo cap, però són els que m’han vingut a la meva escassa memòria. Accepto, això sí, el terme diferent tonalitat per referir-me als colors que difereixen dels citats anteriorment i que poden ser més forts o més fluixos, més pujats o més baixats o més diluïts o menys diluïts.

M’agradaria deixar clar que per mi els colors magenta, anyil, fúcsia, salmó, verd maragda, vermell passió, blau ultramar, ... no existeixen. Ah!! I el que encara m’ha sobtat més dels que m’han dit: color tiramisú! Fantàstic! Si ens posem així, jo també puc inventar-me colors com, per exemple, blanc Iniesta.

Tot això us ho explico perquè a la feina ens han assignat una sala que hem de decorar entre tots els component que l’ocuparem. Quan dic decorar vol dir: pintura, mobles, distribució i tot allò que us podeu imaginar.

El primer capítol és el de la pintura. Ho hem estat parlant (amb reunions a porta tancada i tot) i hem acordat dos colors: un verd i un carbassa o taronja (que crec jo que són el mateix color...). Però aquí no s’acaba el problema. El sector masculí (majoria) volíem pintar la sala de treball de verd i la sala de reunions (bé, és tot un mateix espai, sense parets) de color taronja. El sector femení, com no, per portar la contrària, a l’inversa.

Arribat el moment avui de parlar amb el pintor, d’escollir sobre la paleta de colors el ventall tant gran de possibilitats que el món modern ens ofereix avui en dia, m’he quedat sol davant el perill. Únic component del grup (uns per festa, els altres per curs) escollint en el moment de la veritat (assimilo la meva situació a la solitud i la pressió que sent el jugador que ha de llençar un penal decisiu en el partit més important de la temporada). Ho he fet el millor que he pogut. He après noms nous com blanc trencat, blanc mate, blanc tirant a cigró, ... Sigui com vulgui, m’he retirat de la sala fent-me la següent pregunta: per què va aparèixer el senyor de Titanlux per fastidiar-nos la vida a tots plegats?

Bé, com a mostra del que penso jo respecte als colors, deixar-vos un fragment de la Paula Vázquez al gran programa “El juego del Euromillón”. Del vídeo que us poso, és el tercer i últim tall, quan amb el temps just truquen a un número de telèfon i ell li pregunta (això no surt al tall) “¿Verde, rojo o azul?”. Gaudiu-ne!

Els grups dels Facebook.

Avui en dia, sabut és per tots, que qui no té Facebook, no és ningú. Un servidor, adaptat a les noves tecnologies en té. No podia ser d’una altra manera. També en té el meu cap a la feina, el meu cercle d’amics, l’Avi Gres, la Carmen de Mairena, ... En fi, tothom. Penso que d’aquí a uns anys, quan els nostres fills o els nostres néts vinguin al món, sortiran de l’hospital amb la patida de naixement i el perfil del Facebook creat.

La veritat és que vaig ser-ne un gran detractor en els seus inicis, però després, públicament vaig demanar disculpes, com a bon savi que s’equivoca.

He estat mirant i tafanejant això dels grups que crea la gent. Crec que jo n’he creat tres. El darrer, el de “Perquè l’Avinguda Pedralbes passi a anomenar-se Avinguda de Dani Pedr-Alves”. Seguint la tendència de la creació de grups xorres, m’han vingut al cap uns quants:
- Sóc dels que pensava que el Pavarotti es deia Tutto.
- Jo també baixo la tapa del lavabo.
- Si donen un capítol repetit dels Simpsons, me’l torno a empassar.
- Cada setmana tiro la mateixa primitiva i encara no m’ha tocat (ni em tocarà).
- He aconseguit regals amb els punts estrella de La Caixa (Parlem?).
- M’he llegit tots els llibres de Los Cinco.
- Jo també canto a la dutxa.
- Perquè el vermut sigui obligatori els diumenges (amb un subapartat de Jo també em bec el suc de les escopinyes).
- Fanàtics dels anuncis del Teletienda.
- M’estic 10 minuts per desfer els nusos que es fan als cascs quan els trec de la butxaca per endollar-los a l’mp3.
- He vist el gol de Wembley més de 100 vegades i em sé de memòria els comentaris del narrador.
- Mai he tingut una guia Campsa (ni ganes).
- Perquè el Colacao està més bo menjat directament del pot amb cullera.
- Normalment no entenc els anuncis dels cotxes que fan per televisió.
- A mi també em repeteix l’allioli.

diumenge, 26 d’abril de 2009

Tres maneres d’analitzar l’empat.

Vagi per endavant que el punt sumant ahir contra el València és molt important i que estic segur que avui el Madrid no guanyarà. Quelcom a dintre meu m’ho assegura. És un pressentiment. Per si de cas, però, també analitzaré el que hem de fer si el Madrid s’emporta els tres punts del Sánchez Pijuán.

SI EL MADRID GUANYA.
No patim, si aquest fet improbable es produís, no passem ànsia. Només la justa i necessària que un bon culé ha de patir. Acollonim-nos només en aquells instants d’avorriment, però tampoc no li donen més voltes. Està prohibit pensar que la Lliga ja la tenim perduda, perquè no és així. Som infinitament superiors que l’equip blanc i ho demostrarem. L’altre dia em va enviar un correu electrònic un fanàtic barcelonista de la fenia. Havia fet números. Empatant tots els partits que queden fora i guanyant els de casa, matemàticament som campions. Així que anem bé! Ah! Cas de perdre al Bernabéu (sigui el resultat que sigui i es perdi de la quantitat de gols que es perdi), el Barça segueix depenent d’ell mateix per acabar sent campió. No podrem proclamar-nos campions de Lliga allà al seu estadi, però ho podrem fer al nostre. I què hi ha més maco que guanyar-la al temple barcelonista (a part de fer-ho al Bernabéu, és clar...)?

SI EL MADRID EMPATA.
Tot queda igual que fa unes quantes jornades enrere, però amb un partit menys. Així que adoptem la mateixa actitud que hem pres durant aquest darrers dies, perquè la cosa segueix igual. Seguim pensant amb les mateixes energies que la Lliga serà blaugrana. Només s’endarrereix una mica la celebració.

SI EL MADRID PERD.
Companys, si aquest fet es produís, ja podem començar a remenar l’armari, els calaixos o on sigui que tinguem la bufanda, el barret, la samarreta, la trompeta, l’impermeable, la barretina, els pantalons, la motxilla, els coberts, la vaixella, els llibres, els calçotets, els mitjons i els pins del Barça. Amb molta cura, deixem-ho a sobre una cadira ven plegat, que faci goig veure-ho (si cal planxar la samarreta, es fa). Agafem un tros de guix, anem cap a Canaletes i dibuixem al terra una circumferència amb el nostre nom (no molt gran, perquè hi ha de cabre molta gent i prohibit fer-ho a sobre un dels fanals, que això ja seria un acte vandàlic) per reservar el tros que ocuparem el cap de setmana següent o l’altre quan ens proclamem campions de Lliga. Cada dia, pel matí quan anem a la feina, per la tarda quan tornem cap a casa, a la dutxa, mentre anem a comprar, ja podem anar entonant baixet, però afinant càntics com:
- Tenim un nom i el sap tothom, Barça, Barça, Baaaaaarça!
- Olelé, olalá, ser del Barça és, el millor que hi haaaaa.
- Madrid, la Copa, se mira y no se toca.
- Qué se quema? Madrid! Qué se quema? Madrid!! Madrid se quemaaaa, se quema Madriiiiid, ... (a poder ser imitant la veu del Roberto Dueñas).
- Éeeees la Morenetaaaa, la fe del poble catalàaaaaa... o el Rosa d’abril morena de la seeeerraaaaa.
- Visca el Barça i visca Catalunya! (lliure)
- Madrid, cabrón, saluda al campeón! (amb deix de Samuel Eto’o).
- Seria bo trobar, on sigui, el Ziga-zaga Ziga-Zaga perquè el Profeta del futbol s’ho mereix.
- Càntics com “Michel, Míchel, Míchel maricooooon”, queden obsolets.

NOTA: Que els del museu de cera i els del museu del Barça vagin prenent les mides a l’Henry per fer una figura seva perquè el gol que va marcar ahir va ser molt important. Crucial. Transcendental. Vital. Futures generacions li rendiran cultes, ja ho veureu!

divendres, 24 d’abril de 2009

La competitivitat blanca.

Quan he llegit aquesta frase avui pel matí, he pensat si ens trobàvem davant d’un nou festival de l’humor (blanc) que recordava, fa temps, ja es va produir el primer episodi. M’he fregat els ulls, he tornat a mirar la pantalla per esvair dubtes i no, la frase seguia allà. Llavors ha sortit de la meva boca un mandeeee? (que podria ser substituït pel crit chiquitinesc de commorrr?), estic llegint el que estic llegint?

Per si anava errat o els meus fonaments lingüístics no eren els adequats, he buscat al l’enciclopèdia catalana què volia dir competitivitat: qualitat de competitiu.

Llavors he buscat competitiu: que pot resistir la competència amb altres.

El pas següent, buscar competència. La més adient que he trobat ha estat: esforç per aconseguir allò a què un altre també aspira.

He vist la llum, l’enciclopèdia m’ha il·lustrat. M’explico:
a) Esforç imagino que n’hi ha de posar i quan no els arriba l’esforç arriben altres ens implicats en la tasca com els àrbitres o els comitès de competició.
b) per aconseguir allò a què un altre també aspira , és a dir, Copa del Rei, Lliga de Campions i Lliga.

Per tant, si tenim en compte que ni el primer ni el segon títol el poden aconseguir (eliminats) i el tercer, la Lliga, els de la federació ja li han començat a gravar sobre el peu del trofeu la F de F.C.Barcelona per anar avançant feina, doncs la competitivitat no la veig en lloc.

A més, té la barra de dir que estan per sobre el Barça en competitivitat. Ostres, si digués per sobre el Sevilla, València, Villareal ..., però del Barça? Aquest home necessita ràpidament un diccionari per saber què vol dir competitiu i que algú li doni una visió ràpida, així per sobre, d’on està el Barça, a què aspira en aquest moments (triplet) i quin futbol està practicant (enamora a tota Europa i part de l’estranger).

I es que cada vegada es reforça la meva teoria que el diari As tendeix a assemblar-se més a El Jueves que a un diari esportiu i el club blanc, fa temps que no sap per on navega amb un entrenador que es un pallasso i un venut als Rauls, Gutis i companyia.

Adéu, Riudoms, adéu...

Trec el mocador per, des de lluny, des de terres barcelonines, mirant cap al sud, cap a l’horitzó, traspassant hospitalet, Castelldefels, Sitges i arribant fins a Tarragona i més enllà, dir adéu a Riudoms. Aquesta temporada, malgrat estar apuntat a la marxa de “Riudoms – La mola – Riudoms” des fa setmanes, no podré anar-hi. El genoll. El maleït genoll m’ho impedeix. La visita al metge el dilluns no va ser productiva. Va dir-me que la fascia lata és la culpable de que em trobi com em trobo. Em va receptar quinze sessions de fisioteràpia que m’ha d’autoritzar la mútua de la FEEC. Espero amb anhel que ho faci, sinó la meva butxaca se’n ressentirà.

Mentrestant, m’aniré pansint lentament, poc a poc, mica en mica. I desitjaré que a tots els meus companys de club els hi vagi bé. Em sap molt de greu, ja que per primera vegada aquesta temporada hi havíem de ser tots plegats (llevat del David que també està tocat com jo). El GELS en ple tornava a trepitjar les muntanyes de Prades. Notícia! Però no ha pogut ésser així, quina llàstima!

Ara me’n vaig a plorar a un racó...

dijous, 23 d’abril de 2009

"La vida sigue iguaaaaal"...

Si ells, els de la capital de les espanyes, tenen un pacte amb el diable i es van vendre la seva ànima fa temps (sinó no s’explica la manera com estan guanyant partit rere partit), nosaltres tenim un pacte amb Déu (sinó no s’explica la manera com estem guanyant partit rere partit). Ells juguen de pena, nosaltres juguem com els àngels. Ells guanyen els partit patint, nosaltres els guanyem gaudint. Ells es veuen afavorits pels àrbitres (ho sento Profeta Pep, però ho he de dir!!), nosaltres lluitem contra aquests. Ells juguen brut, nosaltres juguem net. Ells tenen un entrenador venut als jugadors, nosaltres tenim un Profeta, gurú del futbol, que parla clar i català. Ells juguen un futbol pobre en tot, nosaltres un futbol ric en més.

I és que ahir vam tornar a gaudir del futbol del bo, del de cinc estrelles, del de cinquanta quilats, del de traca i mocador, del de museu. El Barça ens va donar una nova exhibició de com s’ha de guanyar un partit i de com s’ha de jugar a futbol.

Al minut tres, quan encara no m’havia pogut assentar al sofà (la logística del sopar en té la culpa) que ja em trobava de genolls davant el televisor, intercalant els braços estesos i les mans al cap, cridant a intervals: “ooooohhh!! Quin golàs!!” i “Inieeeeesta! Inieeeesta!!”. Això ja és un costum, que el Barça marqui d’hora i deixi encarrilats els partits. I si no vols caldo, dues tasses perquè l’Eto’o va fer el mateix dotze minuts més tard. Quin concert del gran mestre Iniesta i la philarmònica blaugrana!! Com la tocava, com la remenava, com dirigia, com regatejava, com posava la pilota, en fa menor, en re major, en do... de pit! El Liceu barcelonista estava de sort, de nou per enèsima vegada aquesta temporada! Tornàvem a veure actuar els millors tenors! Al final, al Camp Nou, s’haurà d’anar amb frac.

I, per no fer-me llarg i pesat, entre exhibició i exhibició i tocar i remenar la pilota, guaitant el moment just per fer la passada, en que el jugador estigués en posició de marcar, en van arribar dos més a la segona part, com qui no vol la cosa. I llavors el gran tenor, l’Andrés, va ser substituït en mig d’una gran ovació que jo vaig seguir també des de casa, alçant-me del sofà i seguint els càntics del Camp Nou. Fi del primer acte!

Quan va acabar el partit vaig apagar el televisor, cofoi, amb un somriure als llavis, fregant-me les mans, i, si us he de ser sincer, vaig pensar si l’Òscar i la seva carn arrebossada hi tenien alguna cosa a veure...

Apa, Madrid, a dormir! Campió de què? Aquest any només hi ha un campió, apreneu-ho ja d’una vegada! Com diu la cançó del Julio Iglesias (madridista de pro), “La vida sigue iguaaaaal”...

EN POSITIU.
Tot.

EN NEGATIU.
Res.

dimecres, 22 d’abril de 2009

Esmorzars i converses telefòniques.

Avui ha estat un esmorzar ràpid. Els motius? Ha marxat la llum a tres quarts de nou i tota la planta tenia curs. Com que no es podia ni treballar ni donar la formació (començava a dos quarts de deu), hem baixat abans. Mentre esmorzàvem al bar (l’amic Vicente, gran home i millor persona, s’ha vist obligat a assortir-se amb termos de cafè portats d’un altre bar que té a la vora per sortir del pas) l’E ha comentat que no havia parat de rebre trucades de tots els departaments.

E: Oye, que se ha ido la luz. Oye, que no nos funcionan los ordenadores. Hay uno que me ha llamado tres veces en un minuto para comprobar si me acordaba y le he dicho que o me dejaba en paz, o no podía llamar a mantenimiento.

A partir d’aquest punt, s’ha il·luminat i ens ha explicat una anècdota de fa temps:

E: Hace años recuerdo que estaba jugando con una mujer por teléfono...
R: ¿Jugando? Sería ligando...
E: Bueno, lo que fuera. Estábamos hablando y colgué. Al segundo volvió a sonar el teléfono, descolgué y dije: “¿De qué color llevas las bragas?”. “¿Perdone?”, era una voz de hombre, a lo que yo le dije: “¿Tu has escuchado lo mismo que yo?”.

Aquí he començat a riure i no he pogut parar. Finalment ha arribat la llum al bar. Hem demanat en veu alta al Vicente, gran home i millor persona, que l’apagués, fent veure que no havia tornat per no haver d’anar a treballar (jo) o a fer el curs de formació (ells). Passats cinc minuts, l’E ha parat l’orella i ha dit que ja no se sentia la sirena, que potser ja podíem començar a passar. Hi ha hagut una veu que tímidament ha demanat deu minuts més de pròrroga per assegurar-nos que realment havia tornat de forma indefinida. No hi ha hagut quòrum.

Demà, Sant Jordi!

Demà, Sant Jordi, és sens dubte la festa catalana que m’agrada més. La gaudeixo plenament. M’encanta sortir a passejar pels carrers plens de llibres i roses, de gent, d’una ebullició constant de persones buscant, triant i remenant a les parades provisionals instal·lades al carrer o a les llibreries, d’escriptors contrastats i no novells signant exemplars...

Però, estem davant d’una festa o d’un negoci? Crec que té una mica de tot, però que cada vegada, per desgràcia pels romàntics d’aquest dia com un servidor, s’està imposant més la segona que la primera. Us deixo un fragment (una mica extens, ja ho sé, però paga la pena llegir-lo) extret del llibre “Sayonara Barcelona” (que va guanyar el premi Sant Jordi 2006), escrit per Joaquin Pijoan, on un barceloní establert al Japó li explica a la seva xicota per carta què és Sant Jordi. És una mirada crítica de la festa, ja ho sé, però és interessant per reflexionar-hi. Si voleu, podem entrar en debats...


Estimada Michimi,

(...) Demà és Sant Jordi, patró de Catalunya, d’Anglaterra, Grècia, i no sé quants llocs més. Te’n recordes del Saint Jordi’s Day que es va intentar fer a les llibreries de Kyoto, allò de regalar un llibre i una rosa? Doncs demà és això. Els catalans celebren la festa del seu patró regalant llibres i roses. T’ho he intentat explicar i no ho has acabat d’entendre mai. Ara que hi sóc immers, (...) ho tornaré a intentar, aquest cop fent-ho per escrit, que sembla que és la manera més racional i pràctica de posar ordre al caos interior, a la confusió que el pòsit de la vida va deixant en cada ésser humà. Recordo perfectament la contradicció que hi veies, en aquesta celebració: un país que no llegeix mai gaire i un dia l’any sembla que tinguin els llibres com a tòtem i els escriptors com a déus d’un Olimp fet de lletra i música celestial. Intentaré explicar-t’ho, en la mesura que les contradiccions es poden explicar racionalment. Perquè, i aquí hi ha la clau de la qüestió, aquesta festa és del tot irracional. Comença per no ser dia festiu, llevat de quan s’escau en diumenge, com enguany. Com pot ser, em diràs, que un país amb tantes festes i festetes no faci festa el dia del seu sant patró? Un prohom ho defensà dient que aquesta era la grandesa de la festa. Grandesa o misèria, és així. De patró del país, sant Jordi, un sant llegendari, sense biografia ni història certificada ni comprovable, n’és des de fa segles. L’associació amb els llibres i les roses és de principis del segle passat. La finalitat era, i és, associar els llibres amb la rosa fent-ne una mena de sant Valentí a la catalana, amb el plus del llibre. Shakespeare i Cervantes varen morir, sembla, un dia de Sant Jordi. I es veu que és un dia propici per acabar amb la vida de molts escriptors, perquè Josep Pla, el més gran escriptor català del segle XX, també va morir un 23 d’abril, demà farà vint-i-cinc anys. Són purs atzars, però en un país d’escudelles barrejades i embolica que fa fort, tot fa feix. El cas és que la cosa ha arrelat d’una manera tant profunda com inesperada. Per què, doncs, ha fracassat al Japó? D’això, ja en parlarem quan torni però t’avanço la meva tesi: com vols que aquest invent arreli en un país de flors de cirerer i llibreries que venen llibres tot l’any? Per un 10% de descompte? Cada terra fa sa guerra i cada país té els seus mites, llegendes, amors i devocions. La globalització encara no ho és tot. Els diaris d’avui diuen el que diuen cada Sant Jordi, que el president de la Generalitat, que ja no es diu Jordi, no ofereix la tradicional xocolata amb melindros, pròpia d’un país de barretina i espardenyes de treneta, però fa una recepció com cal amb canapès de disseny fets per la plana major de la guia Michelin local i vins diversos de l’Espanya plural i caves de la Catalunya ancestral, no fos cas que algú s’ofengués. Els polítics d’aquest país solen tenir la pell molt prima. I els dermatòlegs fa dies que fan vaga. Llavors es passa a parlar del temps climàtic. La primavera és molt variable. Un dia plujós incideix negativament en la venda de llibres. Se’n venen molts en parades fetes al carrer, si no plou. Hi ha molta gent d’aquest país que no ha posat mai els peus en una llibreria. Mai. Llavors els llibres fan com la muntanya i Mahoma, que si l’un no va a trobar l’altra, l’altra va a trobar l’un. Si les informacions són reals la venda de llibres d’aquest dia gloriós representa una part considerable de les vendes de tot l’any. De tot l’any! I quins llibres es venen més és l’altre tema estrella de la premsa. Així, els llibres més venuts solen ser els que fan la gent que surt a la TV, participa a les tertúlies radiofòniques, col·labora a la premsa, és famosa per alguna activitat, política o esportiva, gastronòmica o qualsevol altra ocupació inversament relacionada amb la literatura. Enguany la cuina del bacallà, la cria del canari i la flora i fauna del Matagalls es presenten com els grans best-sellers, juntament amb els monòlegs d’un presentador de TV, el diari d’una noieta que fa serials de llagrimeta fàcil i un perruquer que va d’artista d’ànima trista... No et donaré noms perquè, com els polítics, com els periodistes que parlen dels polítics, com els escriptors que escriuen la seva primera obra, no et dirien res. No val la pena perdre-hi temps. De fet tots citen Pla. I para de comptar. Tan malament m’ho pintes, no deus pas ser un derrotista, un renegat ressentit, un cagadubtes compadit, o un vell exiliat simplista? No. T’explico el que veig i el que llegeixo. Hi ha els escriptors que escriuen amb normalitat, com pertot arreu, és clar: ¡Haberlos haylos...! També solen estar a mata-degolla. Els que escriuen en català voldrien l’exclusiva de la festa i els que escriuen en castellà l’aigualeixen dialècticament tant com poden, despotriquen del sentimentalisme apegalós amb tanta senyera i conya marinera i deixen com un drap brut la literatura catalana. Però tots agafen el pont aeri per ser a primera hora a El Corte Inglés per firmar el seu últim o penúltim llibre o el que hagin publicat deu anys enrere als seus incondicionals lectors. Lectors? Catalans? Ja saps que és un país bilingüe. Pactista. D’esquerres i progressista. I en la intimitat catalanista, variant autonomista, variant federalista, potser nacionalista àdhuc independentista. N’hi ha que juguen a dues bandes, són els catalans que escriuen en català i es tradueixen ells mateixos al castellà, o al revés, l’ordre dels factors no altera el producte: fer caixa. Tot aquest batibull és el Saint Jordi’s day autèntic. El genuí. L’inimitable Sant Jordi Català. No et canso més, estimada Michimi. (...)

dimarts, 21 d’abril de 2009

“Assaig sobre la ceguesa” i “La tienda de los suicidas”.

El primer llibre, “Assaig sobre la ceguesa” està escrit per José Saramago. Explica un món hipotètic on tothom es queda cec, menys una dona que està condemnada a veure com s’ho fan els altres per poder subsistir sense veure-hi. És una novel·la dura, escrita d’una manera bastant peculiar: grans paràgrafs sense gairebé punts i a parts on les converses (que n’hi ha moltes) entre els protagonistes hi estan incloses (no utilitza els típics guions per separar les frases que diu cadascú).

Se n’ha fet una pel·lícula que s’ha estrenat recentment i que porta per títol “A ciegas”. El següent pas, és veure-la. M’agrada fer-ho quan em llegeixo un llibre i aquest ha estat portat a la gran pantalla. Sempre m’emporto desil·lusions, però bé, com és una tradició no la vull perdre. Me’n faig creus de com haurà muntat segons quina escena el director.

El tema de la ceguesa, de què passaria si per una casualitat de les casualitats em quedés cec, em porta de corcoll. Sempre he pensat que, per molt dur que sigui, em puc quedar sense una cama, sense un braç, en cadira de rodes, però cec, no m’agradaria mai a la vida. Considero que la vista és un dels tresors més valuosos que tenim, i sense vista, pràcticament no hi ha vida. Hi ha una frase al llibre que més o menys diu això, que estar cec és estar mort (me l’hagués pogut apuntar!). Estar en un món on no pots veure el que t’envolta, els colors, les coses, les persones, ... se’m fa molt difícil de poder imaginar.

Però no tot han estat tristeses en els darrers llibres que he llegit. L’altre que cito al títol, “La tienda de los suicidas”, és una novel·la molt divertida escrita per Jean Teulé i que va anar a parar a les meves mans gràcies a dues companyes de feina que no paren últimament de subministrar-me llibres (amb la suposada acumulació dia rere dia dels que tinc a casa). L’argument és molt original: una família que generació rere generació regenta una botiga que ven productes per suïcidar-se (cordes per penjar-se, verins, armes, ...) fins que el seu tercer fill mostra signes evidents d’encomanar alegria a tort i a dret. Molt divertit, molt ràpid de llegir (jo vaig fer-ho en una tarda) i molt recomanable per passar una bona estona.

dilluns, 20 d’abril de 2009

Pels camins dels Matxos'09.

Ara ja sé d’on li ve el nom. Aquest nom tant curiós, tant particular, tant sobtat! Només quan has negociat les pujades i baixades, quan has trepitjat aquell fang, quan t’has despenjat literalment per trossos on has de fer servir corda per anar cap avall, quan el teu cos han patit pluja, quan les teves cames han sofert la duresa del camí, quan el teu genoll et demanava de plegar i no t’has rendit, quan els teus peus s’ha trepitjat barreges de fang, merda i pixats de vaca, quan has creuat rius i l’aigua t’ha arribat per l’alçada del genoll... només llavors, mirant al cel i obrint els braços pots exclamar ben fort que ja saps perquè se li diu dels matxos, perquè tu, des d’aquell moment, ja te’n pots considerar un, de matxo.

La marxa comença a dos quarts de set del matí a Torelló. Allà saludem als de costum, a més a més de gent que feia molt que no veia com el Joan Iborra i el Xavier Martorell. Cinc minuts abans, però, un dels organitzadors de la marxa, enfilat a una escala i micròfon en mà, ens adverteix que els camins no estan molt bé degut a les fortes pluges d’aquests dies i, cas de ploure, es plantejaran segons quins recorreguts. Només sortir no hi ha treva. La cosa ja enfila cap amunt i els grupets es van fent. De moment caminem plegats els quatre del club que hi participem: la Maria, la Belén, el Raül i un servidor. Mentre vas pujant, les vistes dels voltants son fantàstiques i es poden veure el núvols baixos que tapen els pobles i les valls del voltant, i el Pedraforca, lluny, tot nevat.
I seguies pujant i veies les muntanyes al fons nevades, tot verd, fang per tot arreu i gent i més gent gaudint de la prova, i el camí, pujant i pujant cap amunt, enfilant-se, fins al Bellmunt on reposem forces, reunim de nou el grup i, sense temps perquè m’havia quedat una mica enrederit amb el Raül que s’havia torçat el turmell, agafa formatge, una llesca de pa i sense temps, cap avall per no perdre als companys. Ara se’ns han afegit (o ens hem afegit) amb el Xavi “Floresta” i el seu fill, el Jordi. Gran grup! Grans bromes! Grans moments! Grans persones! El patiment, amb grup, es suporta millor.

Vaig anar un tros amb la Maria baixant (es va trencar el grup), però durant uns minuts vaig començar a córrer i la vaig perdre. Trobant-me sol, vaig decidir anar a pel grup format per la família “Floresta”. Les paraules d’alè d’un caminador, no em van animar molt a assolir el meu objectiu: “Uy, tus amigos están bastante adelante. ¿Te va a costar cogerlos!”. Gràcies home, una mica d’ànims, no? Finalment, després d’un ritme bastant frenètic, ho vaig aconseguir i els vaig enganxar. No m’agrada anar sol (us remeto a l’última frase del paràgraf anterior).

La pujada al Puigsacalm la vam fer plegats. L’organització va tenir la brillant idea d’anar enganxant cartellets d’ànim amb frases curioses i que feien riure. Un deu per ells!! En moments de patiment, un somriure s’agraeix molt i la veritat és que ho van aconseguir. El Xavier, coneixedor del camí, ens anava dient on eren els punts forts i fluixos (o no tant forts, millor dit!). Les vistes tot pujant eren formidables, envoltats de muntanyes plenes de neu i de prats d’un verd increïble, ens ajudaven a tirar amunt. Quan vam assolir el cim, va ser fantàstic. La gent de l’organització donant-te l’últim alè i aplaudint de valent.
Sortint del Puigsacalm i abans de baixar, encara ens esperava un altre cim petit, el Tossell, que oferia una panoràmica increïble.
La baixada del Puigsacalm és d’aquestes que es recorden tota la vida! És un punt i a part en totes les baixades que es fan i es desfan. I més amb les condicions en que es trobava el terreny. Pendents molt fortes, humides, relliscoses i amb fang. Sort dels pals que, com sempre dic, són com dos cames més i ajuden a tenir més punts de recolzament. A part, el genoll ja em començava a fer bastant la guitza i s’estava ja convertint en un handicap. En vam sortir vius, que és important i no va haver-hi cap contratemps.

Arribats a l’avituallament d’El Prat (control 5 – quilòmetre trenta-tres i mig) ja tenia clar que, com l’opció estava, em saltava la pujada al Cabrera (deu quilòmetres addicionals). El genoll no es mereixia més que el patiment estrictament necessari. El Jordi, que també anava amb mi i també estava tocat del genoll, va fer-me costat, i així va ser com vam endrapar l’entrepà de botifarra (amb formatge) els dos junts i junts vam prosseguir el camí sota uns núvols negres que amenaçaven pluja. Quedaven ara vint quilòmetres per acabar.

I així va ser, a la poca estona de començar a caminar, van caure quatre gotes, però va sortir el sol. Ara només quedava una pujada forta (o exigent), que la vam fer amb regal: abans de començar a pujar, enmig del camí ens vam trobar vaques. La sorpresa era que el camí estava format per una pasta barreja de terra, fang i cagades i pixades de vaca. Tot ben tou, formant una pasta realment fastigosa. Vam enfonsar les bambes fins gairebé els turmells.

Arribats a dalt de tot de la pujada, ara tot era cap avall. I quin cap avall!! Crec que no vam fer cap baixada fàcil, en aquesta prova. Quan no anàvem per senders estrets i relliscosos, ho fèiem per pistes que baixaven de valent, plenes de fang acumulat i, de vegades, esquiàvem i baixàvem sense caminar, perquè us en feu un idea. Els pals van fer feina, molta, i els braços es van portar com uns campions de tant aguantar.
Pel que fa a les bambes, no patiu, que vam quedar netes. Ens van fer creuar un parell de rius que anaven plens d’aigua fins dalt. El primer va ser un tast d’aigua glaçada on el calçat va quedar net. El segon, ja ens hi vam posar de peus i cames dintre, per refrescar-nos una miqueta. L’aigua baixava ràpid i amb una força considerable.
Però no només ens vam mullar de genolls cap avall, sinó que en els darrers quilòmetres, que van portar-nos a fer una volta per les afores de Torelló, fins agafar el començament del camí que havíem pres de pujada hores abans, va començar a ploure de valent. Ara ja, però, no importava una mica de pluja. Torelló era a tocar.

Vam arribar a la meta completament xops i remullats, onze hores i cinquanta-sis minuts després d’haver sortit. La distància va ser de cinquanta-tres quilòmetres i el desnivell acumulat de 5.130 metres. No estava gens malament!

Allà, el Juanjo va deixar-me roba d’abric: uns guants i una jaqueta. Mil gràcies! Tenia fred...

Si voleu veure les fotos, punxeu aquí i el vídeo gravat des del Puigsacalm, aquí.

M’HA AGRADAT.
La samarreta. Senzillament genial. Una Salomon vermella (per nois) d’aquelles que et senten com un guant.

L’organització perfecte, ben senyalitzada. Els llocs per on es passa són realment espectaculars i preciosos.

NO M’HA AGRADAT.
Potser en algun avituallament vaig trobar a faltar una mica més de menjar, comparat amb la duresa de la prova.

divendres, 17 d’abril de 2009

Pels camins dels Matxos.

Aquest diumenge es celebra l’edició d’enguany de Pels camins dels Matxos, organitzada pel Centre Excursionista Torelló. La sortida es donarà a dos quarts de set a la plaça de la Sardana de Torelló. L’arribada, al mateix lloc. És una marxa estranya, ja que pots escollir entre quatre itineraris: a) Pels camins dels matxos (tot sencer) amb 62,8 quilòmetres i 6.150 metres de desnivell acumulat.
b) Bellmunt + Cabrera amb 57,9 quilòmetres i 5.440 metres de desnivell acumulat.
c) Puigsacalm + Bellmunt amb 52,9 quilòmetres i 5.130 metres de desnivell acumulat.
d) Bellmunt amb 48,1 quilòmetres i 4.420 metres de desnivell acumulat.

No l’he feta mai, però m’han arribat veus (moltes) que diuen que és molt dura, sobretot si et quedes amb l’opció llarga. De fet, per fer l’opció llarga has d’estar físicament molt ben preparat i fer-la pràcticament corrents. A aquestes alçades i amb el meu genoll dret tocat (a l’espera del dilluns següent passar per la consulta del metge amb la ressonància magnètica) crec que m’inclinaré per una de les altres opcions i crec que serà o la Puigsacal + Bellmunt o la de Bellmunt, que de per si ja han de ser complicades.

Pel que fa al club, estem en quadre, ja que només la Maria, el Raül i un servidor lluirem ben alt l’estendard del GELS. La resta, entre lesions, manca de places i compromisos diversos no hi podran assistir.

Creuem els dits perquè no plogui, que sembla que no està molt clar...

dimecres, 15 d’abril de 2009

Guerrers de terracota.

Una proposta de Relats conjunts.

Conta la llegenda que feia molts anys, vivien uns guerrers a Xian que havien suportat el pas del temps estoicament. El seu llinatge s’havia perpetuant en el temps, impertèrrit. Havien aguantat guerres, tempestes, sequeres, fam, malalties, plagues, huracans, ... Res ni ningú mai havia aconseguit esborrar-los de la faç de la terra. Expliquen els més vells que formaven un exercit perfecte, nombrós, ben avingut, molt preparat. Eren forts. Els més forts. I tranquils. No es posaven amb ningú, només es dedicaven a defendre el seu territori. A intentar perpetuar-se en el temps. Però en ple segle XXI, va succeir que, de cop i volta, van deixar d’existir, van desaparèixer sense deixar rastre i no se’n va saber res més fins ara, que als nostres dies se n’han trobat les restes d’aquells guerrers transformats en pedra. Autèntiques estàtues petrificades, en formació, preparats per la lluita.

Sembla que tot ha estat degut, segons s’explica, a que es van assabentar d’un fet extraordinari, inaudit, sense precedents. La notícia en qüestió havia corregut com la pólvora. De boca en boca, de racó en racó, de continent en continent, per internet, la televisió se’n feia ressò a totes hores i les converses de la gent n’anaven plenes. Finalment va arribar a orelles dels guerres la gran gesta, la gran notícia. Hi havia hagut un acord sobre el finançament en un poble molt llunyà anomenat Catalunya. Tots es van quedar, de sobte, de pedra, sense reaccionar, sense saber què dir. I el que no havia pogut extingir el temps, ni la misèria, ni cap desastre natural, aquella notícia ho va poder. I va significar la desaparició d’aquella tribu de guerrers únics en el món.

Roma passa per Anglaterra.

Objectiu complert. Un pur tràmit. I es que ahir l'espectacle estava lluny de Munich. El partit bo, emocionant, el de pell de gallina, el jugaven a Anglaterra el Chelsea i el Liverpool. Quina passió! Ara ja sabem qui ens toca eliminar a semifinals. Sóc del parer que prefereixo abans el Chelsea que el Liverpool, més que res perquè Anfield és molt Anfield, i em sabria greu haver-nos de carregar al botxí del Madrid en aquesta edició...

Lluny del partit d'ahir, que el Barça va tenir controlat en tot moment, el que veritablement importa, el que en fa feliç, el que em fa somriure, el que fa que vibri, és que el Barça, per tercera vegada en els últims quatre anys torna a ser a semifinals d'aquesta competició. Quelcom em diu que aquest Barça comença a ser algú a Europa, l'estadística parla. I tres semifinals, són tres semifinals. No hi arriba tothom. És difícil. Molts cauen en l'intent. Hi ha moltes trampes, pedres, sots i entrebancs al camí, i només els més preparats i els millors són capaços de superar-ho. I aquí hi figura el nostre Barça. Què gran!! Posem-nos tots dempeus, alcem les mans enlaire i dobleguem-nos per la cintura i tornem-nos a alçar repetides vegades mentre cridem: "Tenim un nom i el sap tothom: Barça, Barça, Baaaaaarça!!" (exercici molt recomanable de fer, com a mínim, cinc vegades al dia).

EN POSITIU.
La classificació, per la porta gran.

Keita, que va evitar una derrota intrascendent en marcar un golàs des de fora de l'àrea.

Veure al Ribery amb la samarreta del Barça quan va acabar el partit i se la va canviar amb un jugador blaugrana.

EN NEGATIU.
La targeta groga que van veure Dani Alves i Carles Puyol. Una més i es perdran un partit. Uff!!

Fi de la ratxa d'imbatibilitat d'en Víctor Valdés. Però bé, era d'esperar rebre un gol.

dimecres, 8 d’abril de 2009

Boig per tu.

Pel teu joc. Pels teus colors. Per la teva pressió. Pels teus regats. Per la teva grandesa. Per les teves triangulacions. Pels teus gols. Pels teus jugadors. Per les teves passades. Pels teus remats. Per la teva entrega. Per la teva lluita. Per la teva efectivitat. Pel teu futbol d’una altra galàxia. Per la teva intimidació. Per la teva constància. Barça, estic boig per tu!

Després d’aquesta declaració d’amor, acord amb la cançó que ahir va estrenar el Barça i que dubto que qualli entre els assistents al Camp Nou com el You will never walk alone en camp anglès, diré que la primera part que vam viure ahir és per col·leccionar-la i per guardar-la a la videoteca, a la part del cervell on posa màgiques primeres parts, immensos partits i minuts gloriosos. Crec que, abans que acabi la temporada, hauré de demanar una ampliació de disc dur del meu cervell per tal d’encabir tants recitals de gran futbol amb els que ens està obsequiant el Barça aquest any. Avui, durant els primers quaranta-cinc minuts, he acabat embriagat, ebri de futbol. He vist un equip que ho borda, que fa fàcil allò que és difícil, que triangula a la velocitat de la llum, que crea jugades, que desfà jugades de forma elegant en defensa, que inventa, que goleja i que fa xalar d’allò més. Crec que actualment no hi ha equip a la terra, al món, que jugui a futbol com el nostre Barça. O m’equivoco? Podrem guanyar o perdre però, va dir el Profeta Pep quan el van presentar, “us asseguro que els meus jugadors és deixaran la pell sobre del camp”. Amén!

Avui el Profeta, però, ha estat expulsat. Castigat a la graderia. Per protestar. Per queixar-se. Per exclamar-se. Per vociferar. Per baladrejar. Per recriminar. Per gesticular. Per fer escarafalls. Per senyalar amb el dit l’àrea on atacava el Barça per reclamar una injustícia. Per cridar als quatre vents que al Messi, amb dos a zero al marcador, li havien fet penal, i què era allò de, a més a més, treure-li targeta al Déu deu. Estem amb tu, Pep, no pateixis. Era el teu deure. Ho havies de fer. El món havia de saber que allò era una injustícia i que era penal. Amén!

I què voleu que us digui, que jo ja em veig a semifinals. Que jugant així em veig més enllà, a la final. I fins i tot, si la sort acompanya i Eto’o, Messi i l’Enric l’empenyen cap a dintre, em veig a Canaletes i veig en Carles Puyol alçant la Copa d’Europa i totes les serpentines i paperets volant per darrere i els coets esclatant i fent soroll. Jo ja m’hi veig, i vosaltres?

NOTA DE L’AUTOR: Avui suprimeixo, el “EN POSITIU” i “EN NEGATIU” perquè em dona la gana, perquè el Barça avui ha fet un partit deu del minut zero al minut noranta, i perquè no puc posar ni un sol però al que he vist amb els meus privilegiats ulls de barcelonista.

Ressonància magnètica.

Anava una mica esporuguit, amb por, nerviós, impacient, neguitós, ... en poques paraules, acollonit. La conversa que havia mantingut el dia anterior tot sopant amb la meva mare no m’havia ajudat gens: et posaran a dintre d’un tub, tot tu, de cos sencer, ja ho veuràs, hi ha gent que té fins i tot claustrofòbia, a la meva cosina Montse li van tenir que fer (ara no recordo què va dir-me) perquè estava molt nerviosa, i jo, quan em vaig fer aquesta prova, vaig tancar els ulls abans d’entrar i els vaig obrir quan vaig tornar a ser fora... però hi ha gent que hi fa becaines i tot, s’adorm, no pateixis, que no ha de passar res.

Doncs amb aquests antecedents em presentava avui a tres quarts de quatre a la clínica. La recepcionista del mostrador ja em coneixia i m’ha somrigut. Vinc a fer-me la ressonància. Sí, sí, ja et recordo. Jordi, no?

Després de llegir-me un full de dalt a baix on t’explicaven què et farien, els sorolls que sentiries, el que et podia passar i deu preguntes de contestar si o no a coses com si portes marcapassos, etc, etc... m’he assegut a la sala d’espera.

A les quatre en punt, una noia jove ha vingut allà, m’ha cridat pel meu nom (amb veu d’estar mig espantada, no sé per què) i som-hi doncs, cap a dintre que comenci el show. Entrem a la sala i veig el vestidor. Deixa aquí tot el que portis metàl·lic, claus, monedes targetes, rellotges, et treus les sabates i cap dintre. No m’he de treure els pantalons ni res, li he etzibat a l’infermera. No, no cal. Doncs res, mala sort per ella, jo que venia amb ganes de mostrar a la ciència el meu cos serrà concebut a parts iguals pel meu pare i la meva mare, m’he quedat amb les ganes. M’ha preguntat l’edat. Trenta-u. El pes. Setanta-u i mig. I quan ja em disposava a dir-li dígit a dígit el meu número de telèfon, m’ha dit que ja podia estirar-me a la màquina.

Després d’aposentar-me com millor he pogut i de rebre els advertiments de que no em podia moure durant els vint minuts que durava la prova, m’ha entregat uns cascs per les orelles semblants als que utilitzen els paletes a l’obra. Me’ls he posat i ella ha seguit parlat. Com que no la sentia, he anat dient si a tot i llavors un motoret s’ha posat en marxa i m’ha introduït dintre del tub fins a l’alçada del pit i ha començat el pandemònium de sorolls.

Els he dividit en sorolls de pre-cançó i la cançó pròpiament dita.

De sorolls de pre-cançó, n’hi havia que semblaven:
- Cops d’escombra al sostre.
- Trucs a l’intèrfon (al primer que he sentit els he dit ben fort què mana?, però com que no m’han contestat he imaginat que no manaven res).
- Ràfegues de dispars de metralladora.
- Trucs a la porta efectuats amb els artells de les mans.
- Sirenes de l’estil de passem a defcon 2 de les pel·lícules americanes o de fuga radioactiva de submarí rus.

Després d’aquest sorolls, tres o quatre d’índole diferent combinats, a la màquina s’engegava un led fent el compte enrere del temps i començava ja la cançó pròpiament dita (els primers compassos d’una van semblar-me els del Saturday Night ririri rarirararaaaaaa, però finalment va ser una falsa alarma). Riu-te’n del Sònar i de qualsevol concert de música electrònica. Queda curt al costat d’allò. De totes maneres he fet el que faria en qualsevol concert d’aquests: no moure’m. Hi ha hagut un moment que he estat a punt de demanar un JB amb Coca-cola a l’infermera i preguntar-li aquell típic “Estudies o treballes”.

Més o menys quan portava uns cinc minuts, he vist precipitar-se del sostre en direcció a la meva cara un mosquit petit. He resat, he suplicat, he demanat, he implorat que em deixés estar i que jo no fos el seu objectiu, ja que no podia moure’m sota amenaça de tornar un altre dia i passar pel mateix calvari. El destí s’ha comportat, el bitxo ha passat de llarg i jo he seguit concentrat en les meves picors a tot arreu (sempre apareixen quan et diuen que no pots moure’t) i en no fer absolutament cap moviment.

Quan els sorolls han parat, ha entrat una altra infermera, m’ha dit que ja s’havia acabat i jo li he dit que ara entenia com no m’agradava ni la música electrònica ni la música màquina. Ha rigut. He rigut. Hem rigut. Li he entregat els cascs. M’he aixecat. M’he canviat. Puc passar a buscar el resultat el proper dijous per la tarda. Adéu. Adéu i molt agraït per tot (només faltava la Lina Morgan cantant la cancó agradecida y emocionada, solamente puedo decir gracias por veniiiiir, tot un clàssic). I cap a casa que és tard i vol ploure (bé, no era tard, i ja havia començat feia estona a caure un plugim empipador).

dilluns, 6 d’abril de 2009

Molins de Rei – Montserrat’09.

Malgrat que la sortida era al costat de Barcelona (a Molins de Rei), va tocar tornar-se a llevar d’hora. Concretament a dos quarts de cinc sonava el despertador. Em llevo com un autòmat, faig les quatre coses indispensables per estar presentable, agafo la motxilla i cap al punt de trobada que em parava a un quart d’hora de casa caminant (Aragó amb Passeig de Sant Joan). Allà el Josep, un amic de la Maria, ens esperava a ella, al Moisés i a un servidor.

Arribem a dos quarts de sis a Molins de Rei. Mentre esperem que comenci, salutacions a tots el clàssics de la Copa i una sorpresa inesperada: el Josep, el nostre, el del club. No me’n recordava que hi participava i em va fer molta il·lusió tornar a veure’l en una prova de la Copa. A les sis i pocs minuts es dona la sortida (em preocupa que la impuntualitat s’hagi apoderat una mica de les marxes), negre nit i tots amb el frontal per veure-hi.

La marxa en sí té poca història i molta calor i molt sol. És ràpida i no hi ha grans desnivells, llevat de la pujada al Monestir. Hi ha trossos bastant lletjos al començament on es passa per algun polígon industrial, però després quan agafem muntanya pròpiament dita, el paisatge canvia i és més vistós. Vaig fer gairebé tota la marxa acompanyat pels Joseps (el del nostre club i l’amic de la Maria). La Maria anava fent la goma fins que es va despenjar més o menys a la meitat de la prova. També vam fer bona part del recorregut amb el Juanito, l’Olga, l’Isma i el Jordi (fill del Xavier Floresta), que als controls se’ns avançaven perquè ens hi estàvem més estona, però que després, apretant el pas els enxampàvem de nou. A petició de l’interessat, torno a citar el Juanito perquè va recalcar-me amb molta insistència que volia aparèixer al blog. El torno a citar per si no ha quedat clar: Juanito.

El tram més dur, com he dit abans, era la pujada al monestir de Montserrat. Allà, com per art de màgia, com si la verge se m’aparegués i em portés en safata, recupero energies i començo a tirar muntanya amunt a dos quarts de dos en punt sota el crit dePer la Moreneta i per Catalunya!!” (pel Montilla no, no fotem!). Just afrontar la primera rampa, em truca la Maria al mòbil per dir-me que estava ja arribant a Monistrol. Ostres, me’n vaig alegrar molt!! Ens havia recuperat molt ràpid terreny i veia que anava molt forta. Li vaig haver de demanar un favor: “Per favor, no ens passis. Tingues compassió!”. El ritme que vaig imposar-me era bastant exigent i llevat d’alguna aturada tècnica per contemplar les vistes que m’envoltaven, vaig ser bastant constant, cosa que em va porta a passar a bastants marxaires que afrontaven ja la pujada amb les poques reserves que els quedaven. Recordo que cap al final, quan es torça a la dreta per encarar la pujada del tub i les escales, vaig passar a l’Albert i els companys amb els que anava. En una mica menys d’una hora vaig ser a dalt, no del Monestir, sinó del porxo de l’Escolania, que era on acabava.

Mica en mica, en comptagotes, van anar arribant els companys: el Josep, l’altre Josep i finalment la Maria, que va rebre la felicitació i l’aplaudiment de tots els presents.

Quan marxàvem per baixar a peu la muntanya fins a Monistrol on teníem el cotxe, vam creuar-nos amb el Xavier Floresta. Vaig fer-li la típica broma de que l’edat no perdona i que el veia acabat, ja que per segona marxa consecutiva arribava abans que ell i vaig recalcar-li que fins i tot el seu fill, sang de la seva sang, alumna privilegiat, ja feia estona que estava.

Si voleu veure les fotos, estan penjades al lloc de sempre.

M’HA AGRADAT.
L’organització perfecte, la senyalització molt bona i els avituallaments genials. Hi havia de tot on triar i remenar (fins i tot, Trinaranjus de tots els gustos) i gana no em vam passar gens ni mica. Ah!! I gentilesa de l’organització, crema solar i al control del Camí de la Creu, la possibilitat de fer-te un massatge de franc!

NO M’HA AGRADAT.
La calor ja comença a pressionar de valent.

Vaig acabar per segona marxa consecutiva amb mal a la part externa del genoll dret. Avui m’ha donat hora per fer-me demà una ressonància magnètica.

AGRAÏMENTS.
A la Maria i al seu amic, el Josep, que van posar els cotxes per afrontar la logística de la prova en condició. A ell, que va acompanyar-nos a Molins de Rei, i a ella que el dia abans va deixar el cotxe a Monistrol i que va fer el viatge fins a Molins per recollir el cotxe que havíem deixat al matí i després va acompanyar-nos fins a Barcelona. Milions de gràcies!!

diumenge, 5 d’abril de 2009

El curiós cas de la dona que no havia estat mai a l’IKEA.

Corre la llegenda urbana per la Catosfera (que no ho és tant perquè m’ho ha confirmat la mateixa protagonista) que diu que hi havia una vegada una blocaire de Reus que no havia anat mai a l’IKEA. Però com pot ésser possible això? Tots, en aquesta vida, tenim el dret i el deure d’haver trepitjat, com a mínim una vegada, aquest paradís i república independent dels mobles i estris per la llar. Recordo que a casa sempre teníem la tradició, quan jo era petit, de pujar com a mínim una vegada a l’any a Montserrat. I no és que fóssim creients. Senzillament era una tradició que manteníem amb fermesa, cor i ganes. Ara que sóc gran, he canviat aquesta tradició per la de visitar, com a mínim quatre vegades l’any, IKEA. És per això que m’estic plantejant de demanar que o posin un IKEA al costat del monestir de Montserrat o que posin el monestir de Montserrat entre el Gran Via 2 i l’IKEA, allà a la zona franca. D’aquesta manera mataríem dos ocells d’un tret.

Arribats a aquest punt, he decidit ajudar aquesta reusenca a complir el seu somni. He buscat a la pàgina oficial de l’IKEA si a Reus o pels voltants hi ha una botiga o previsió de que n’obrin una. No he tingut sort. Res de res. Llavors és quan penso que el món està mal repartit perquè en menys de vint quilòmetres aquí a Barcelona tenim dos IKEAs. I llavors penso que en som d’afortunats els barcelonins. I llavors em ve al cap el Jordi Hereu. I llavors em ve al cap que Visc a Barcelona. I llavors em ve al cap el Fòrum de les cultures. I llavors em ve al cap les obres de la plaça Lesseps. I llavors em ve al cap la futura línia 9 del metro. I llavors em ve al cap que millor que deixi de deixar que em vinguin coses al cap i de pensar en aquestes coses que puc agafar una depressió de cavall. Doncs bé, tornant al I llavors penso que en som d’afortunats els barcelonins, perquè reafirma la meva teoria que ve a dir quelcom semblant a que quan els barcelonins no sabem què fer, anem a l’IKEA.

Les altres opcions que em queden perquè aquesta ex barcelonina i reusenca de pro faci realitat el seu somni és:


Opció A. Esperar que a TV3 es faci una edició catalana a l’estil del “Sorpresa, sorpresa” presentat per Carmen de Mairena i ajudat/ada als exteriors per Núria Feliu i escriure’ls una carta feta amb el cor, d’aquelles que arriben, que fan plorar, on explicaria el cas amb tots els ets i uts i els demanaria, de genolls, que fessin aquest somni realitat.


Opció B. Organitzar una caravana reusenca (a l’estil de la caravana blaugrana cap a Basilea) on desenes i desenes d’autocars plens de gent enfervorida, de riades humanes en plena ebullició de ganes d’arrasar amb tot el que trobin tant a la planta de dalt com a la planta de baix i després fer dues hores de cua per pagar el que hagin adquirit, de masses cantant com a posseïdes “Sí, sí, sí, IKEA ja està aquí!” o “Se nota se siente, IKEA está presente!”.


Opció C. Muntar una caminada Reus-IKEA Badalona, de 100 quilòmetres amb un desnivell acumulat de 2.000 metres i puntuable per la Copa Catalana de Caminades de Resistència.

Em queda el dubte de quina opció escollir o si hi ha més opcions per posar sobre la taula...

divendres, 3 d’abril de 2009

IKEA exprés.

Avui visita exprés a l’IKEA. Feia ja unes quantes setmanes que no em veien el pèl, però crec que no m’han trobat a faltar, perquè cap treballador d’allà m’ha dit res. Això d’exprés ve perquè a tres quarts de vuit de la nit, després de veure Slumdog Millionaire (molt recomable i, diré de pas, que no m'he adormit), ens hem mirat i hem dit, compassada i coordinadament: anem a l’IKEA? Anem a l’IKEA. Així es fan les coses. Plis plas. I en un obrir i tancar d’ulls, érem a l’ascensor, érem al pàrking, érem al cotxe, érem a la rampa de sortida, érem al carrer, érem a la Gran Via, érem al pàrking de l’IKEA i érem a la botiga pròpiament dita.

Objectiu de la visita:
Cortines.

Resultat de la visita (detallat):
- 1 x ZITA RAND DELAN.
- 4 x MARIT CORREM 35.
- 1 x CHARM CORTAMANZ.
- 1 x DOLD AZUCARERO.
- 1 x CHARM CORTAHUEV.
- 1 x IDEALISK SACACO.
- 1 x HALOGEN BOMB TU
- 1 x SPARSAM BOMB B.
- 1 x JUNCUS SPIRALIS.
- 1 x ARRAK MACETERO.
- 1 x Paper Bag.

Ni rastre de les cortines...

Aquesta, benvolguts companys, és la grandesa d’IKEA. Entres per la porta amb un objectiu i, per art de màgia, sense adonar-te’n, surts per la mateixa porta per la que has entrat amb una bossa plena de coses que no tenen res a veure amb el teu objectiu inicial. Què gran! Com m’agrada! Aquesta vegada, però, he trobat a faltar els frankfurts (dosis de plàstic pur). Anàvem justos de temps i no sabíem a quina hora tancaven, ho hem deixat córrer. Pobres, segur que tenien ganes de plegar, i s’ha de ser considerat. Queda pendent, però el concurs de qui és capaç de menjar-ne més. Qui vulgui apuntar-s’hi, ja sap. Queden obertes les inscripcions!

14a Travessa Molins de Rei – Montserrat.

Aquest proper diumenge se celebra la 14a edició de la Travessa Molins de Rei – Montserrat, organitzada pel Centre Excursionista Molins de Rei i puntuable per la Copa Catalana de Marxes de Resistència (CCCR). L’any passat, van incloure al circuit de Copa la Molins de Rei – Vilafranca, però enguany han canviat i han decidit acabar a Montserrat, lloc emblemàtic pel muntanyisme català.

Es donarà la sortida a les sis del matí a Molins de Rei, al mateix lloc que l’any passat. La distància total del recorregut són 49,9 quilòmetres i el desnivell acumulat de 2.645 metres. Aquesta és de les assequibles, sens dubte. L’arribada serà al monestir de Montserrat.

Diumenge hi serem, com no! Hi haurà una petita representació de membres del club (entre els que m’incloc) perquè entre els lesionats, els que estan en baixa forma i que la setmana passada van participar a La Selva del Camp, hi ha molts que no participen. Però bé, del que es tracta és d’anar sumant punts de mica en mica per veure si aquest any podem arribar als punts per tornar a recollir el trofeu de Copa Catalana.

Ah!! Sembla, dic sembla, que no plourà...