Definitivament, això rutlla!!

Sé que estic actuant com el culé tipus, és a dir, aquell que amb poca cosa ja s’il·lusiona i ja veu que el Barça ho guanyarà tot, que la cosa ja rutlla i que aquest anys sí, que ja tenim equip i que això de les dues darreres temporades ha estat una llarga travessia al desert i que ara ja veiem la llum, etc, etc, etc, però és que jo em baso amb:
1) Amb el partit d’ahir contra la Fiorentina ja van tres consecutius guanyant i convencent, amb gols i espectacle.
2) El bon joc desplegat fins el moment culminat ahir amb un gran partit (sobretot a la primera part).
3) Un gran Leo Messi que és sens dubte l’estrella d’aquest equip. Ahir, lluny de reservar-se per la selecció, va anar a totes i va oferir-nos un autèntic recital de regats, d’assistències i de bones jugades. Quan Guardiola va substituir-lo, va endur-se una gran ovació de la grada.
4) Sempre es va de cara a barraca, sense especular amb la pilota al mig del camp i quan es pot fer un contraatac no es dubte.
5) A diferència de la temporada passada on es veia en comptagotes, aquesta sí que es xuta des de fora de l’àrea, cosa que provoca més ocasions i segones oportunitats. Recordo ahir dos grans xuts de Xavi, un que va refusar el porter amb una gran aturada i una altra que va anar a la creueta de la porteria.
6) La pressió al rival quan el Barça no té la pilota comença des del davanter que actua com el primer defensa. Aquí, ja ho sé que potser ho colo amb calçador, veig un argument més perquè en Samuel Eto’o es quedi al Barça.
7) Quan marca fins i tot Puyol, això vol dir que la cosa va bé i que el Barça comença a ser un equip i no un conjunt d’homes que juguen a futbol.

Segueixo dient que en Pedro Ito (no me’n sé estar de no dir-li Pedrito) m’agrada força. No sé, potser no cal buscar un recanvi per la banda, no? Deixem-nos de Silva i de Arshavin i confiem amb la cantera!! Pep, sigues valent!!

En definitiva, que estem davant d’un equip que poc a poc va prenent forma, es van veient detalls i espurnes del que vol en Pep que facin els seus jugadors i que va engrescant cada vegada més a la parròquia culé. Esperem que això duri!!

LA PREGUNTA.
Qui serà l’encarregat de xutar les faltes a la frontal de l’àrea? No em queda clar. Ara, crec, no tenim cap especialista.

I de regal… un bolígraf!!

Sí, companys, tinc un bolígraf més al meu haver que passa a engrandir la meva gran col·lecció no intencionada de bolis regalats que tinc guardats en una capsa i que quan en necessito un amb urgència per apuntar alguna cosa, normalment mai funciona cap. Però bé, allà reposa, amb el plàstic transparent amb el que va embolicat per protegir-lo. És de color blanc i verd i evidentment, no va! Ja l’he provat!

Tota aquesta història ve perquè quan baixava per Passeig de Gràcia tot concentrat en la lectura del llibre que estic enganxat actualment (“El conde de Montecristo”) m’ha cridat una dona amb una carpeta a la mà preguntant-me quina edat tenia i si volia participar en una enquesta. Com que sóc home de bona voluntat i em costa dir que no, evidentment he contestat afirmativament. Hem pujat amb ascensor fins a un pis indeterminat i allà m’ha fet assentar davant d’un ordinador portàtil i ha començat el show amb tot tipus de preguntes molt repetitives sobre begudes amb gas i sense gas. Quin atabalament!! He començat fort i concentrat, contestant de forma sincera totes les preguntes: quines d’aquestes marques de beguda coneixes? Quantes d’aquestes n’has provat? Recomanaries als teus amics la marca tal? Parlaries bé de la marca tal? Parlaries malament de la marca tal? Compraries la marca tal? Quina beguda compraries abans la marca A o la marca B? Si tal marca fos una persona, quina d’aquestes qualitats tindria? (aquesta pregunta es dividia en sis subpreguntes). Escolti, i jo que carai sé si el Trina de llimona és actiu, passiu, introvertit, extravertit, problemàtic, busca-raons, i no sé quantes qualitats més? I totes aquestes preguntes contestades una a una per totes les marques que jo havia marcat que coneixia, que eren gairebé totes!! Resumint que al final després de ser sincer amb les dues o tres primeres marques, he acabat per contestar el típic No sap/No contesta. Portava ja un quart d’hora assegut davant l’ordinador i tenies ganes de marxar.

Això pel que fa les begudes sense gas. Però ah!! Després d’aquest quart d’hora, ara era el torn de les begudes gasoses tipus Coca-cola, Fanta i d’altres. I som-hi que no ha estat res!! Altre vegada la mateixa parafernàlia de preguntes però amb gas!!

Finalment, quan ja estava resignat a la meva sort i la majoria de preguntes eren No sap/No contesta, he arribat al final del test i he alçat el braços acompanyant el gest amb una petita esbufegada. M’he alçat, li he dit a la noia que ja estava. Molt educadament m’ha donat les gràcies i m’ha dit: “¿Ya has cogido el boli?”. Boli? Quin bolígraf havia d’agafar? Ha posat la mà dintre d’una bossa de nanses i ha tret un fantàstic bolígraf embolicat amb paper transparent de color verd i blanc (just com el que us he descrit al començament...). “¡¡Este!!” m’ha dit tota emocionada fent-me entrega del magnífic regal. Li he donat les gràcies i he m’he encaminat cap a la porta pensant que per la mitja hora que havia estat responent preguntes com un possés, ja em podrien haver donat un lot de begudes o quelcom semblant que hagués estat més profitós.

Quan marxava entrava un home acompanyat d’una d’aquestes dones reclutadores de vianants indefensos que no saben dir que no. Es veu que li tocava fer un test de... colònies!! L’he mirat i m’he compadit d’ell. Pobre noi!! A més, remugava que això de la informàtica no era lo seu... Però tranquil, que el bolígraf el tens assegurat!!

Es miooo!! Mi tesoroooo!!

Com si fos l’anell únic de Frodo i companyia a la trilogia d’El senyor dels anells, Leo Messi és l’objecte a hores d’ara més preuat i que es disputen la selecció d’Argentina (que li podríem dir a conveniència nostre Sarumán o Mordor) i el F.C.Barcelona (anomenat altrament comunitat de l’anell). Doncs bé, la comunitat de l’anell és la posseïdora de l’anell (“Mi tesorooo...”), però Mordor encapçalat per Saruman i el seleccionador Basile ens el volen robar perquè participi als jocs olímpics que se celebraran a Japó. Mare meva, amb la contaminació que diuen que hi ha en aquella ciutat, han de portar al noi cap allà? Amb la mala sort que té amb les lesions, encara ens tornarà amb alguna malaltia pulmonar i el tindrem de baixa tres mesos (paquet estàndard, ja que sempre es lesiona per aquesta quantitat de temps).

Això seria el plantejament de la història. Però això no acaba aquí, que ara ve el nus. El Barça, per tal de no cedir-lo a Mordor, ha estat recorrent a tots els estaments futbolístics que es belluguen i tenen dret i vot. Ara mateix la pilota està sobre de la teulada de la FIFA, que ha de decidir i, en principi, dictar sentència. Dic en principi perquè cas que el Barça sortís perdedor i la FIFA dictaminés que l’anell ha de passar a mans dels dolents, el club català recorreria (faltaria més!!) al Tribunal d’Arbitratge Esportiu (TAS). Manera elegant, no m’ho negareu, de perdre encara més temps i fer desesperar l’enemic que frisa per disposar d’ell com més aviat millor. Bona se l’ha empescat en Jan Laporta, que ara ha d’estar dient coses com: “Es mío!! Mi tesoro!! Nos lo quieren robar!! Sucios hobbits!! Gollum, Gollum!!”. Ah!! I a tot això el seleccionador de Mordor ha dit que si divendres no tenen l’anell, que ja no el vol, que anirà a jugar sense ell. Per mi de conya, company!! I d’aquesta manera guanyaran els bons, com gairebé sempre passa a les pel•lícules. I en Messi podrà fer d’una vegada per totes una pretemporada completa (i amb totes les despeses pagades).

Acabat d’explicar el nus de la història, ara falta només saber el desenllaç. En principi demà dimecres la FIFA fallarà i se sabrà que s’ha de fer.

El que no m’ha agradat de tot aquest afer, és la posició que han pres els argentins (com si no els preocupés ni la política ni hi hagués res més importants que arreglar al seu país). Avui a la portada del diari Olé, que subtitula sota d’aquestes lletres l’eslògan cada día te quiero más (faltaria l’oví oví oví ová), apareixia la següent frase: “Dejen ya de joder con Messi”. Perdonin, señores que aquí nadie jode con Messi. Si de acaso serà su novia/mujer que joderà con él. Por eso estén tranquilos!! Que aquí cada uno va con el/la suyo/a. Cada oveja con su pareja que se suele decir.

Ah!! I no us perdeu la portada, perquè a la part esquerra apareixen el president del Barça Joan Laporta, Carles Puyol i Josep Guardiola. Estic d’acord amb el primer i el tercer, però el pobre Puyol... quina culpa té amb tot això? I el més apoteòsic de tot són els personatges que surten a la parat dreta: Arantxa Sánchez Vicario, Joan Manel Serrat i l’altre que no tindria el gust de saber qui és. Però és pot saber què caram pinten amb tot això la tenista i el cantant? És que potser també estan dintre del complot per tal de no cedir el Messi a la selecció? Però si el pobre Serrat deu estar amb el Sabina de gira i l’Arantxa comptant milions d’euros a Andorra!! Que els deixin tranquils!! Ah!! I si algú pot explicar-me qui carai és l’altre personatge, li estaria molt agraït!! De totes maneres jo he trobat a faltar a la portada a la Guillermina Mota, la Rosa Maria Sardà i el Dani Pedrosa. Cony, que també són d’aquí!! I segur que també hi estan ficats amb tot això del complot!!

Ah!! I ara els hi diré a ells clar i català, com ells han parlat clar i argentí: deixeu de tocar-nos els collons amb el Leo Messi, que és nostre, el sou li paguem nosaltres i vosaltres senzillament us n’aprofiteu tot el que podeu!! Boludos!! (dic això perquè no sé cap altre paraula més en argentí). I no m'agradaria deixar-m'ho, però es que Barça s'escriu amb cé trencada no amb essa (vegi's l'article del mateix diari Olé que encapçala aquest post). I sí, ja ho sabem, és argentí!!

Donuts: si ho diu l'Audiència...

Sí senyor!! Com no podia ser d’una altra manera!! De donuts només n’hi ha uns: els autèntics, els inimitables, els verdaders, els únics, els millors, els inigualables, ... els de la capsa groga, en poques paraules. Els que serveixen frescos cada matí amb el camió aquells que de vegades toca tant els nassos perquè el deixen aparcat en doble fila. Sé que algun em podria acusar ara mateix de fer apologia del menjà brossa, insà i poc soluble, però no me’n puc estar! I no, no em paga la Panrico, però quanta raó que té l’Audiència Nacional. En poques paraules, té més raó que un Sant!! I els que estan allà són autèntics savis i estan versats en totes aquestes coses. Res, no en parlem més, si ho diuen ells és que deu ser veritat. Bé, i jo ho confirmo per si serveix d’alguna cosa.

Us vaig a fer una confessió molt íntima que només sabem la persona que estava amb mi aquells dia i un servidor. El meu rècord de menjada de donuts, que no és oficial ni res semblant, sinó que senzillament un dia vaig posar-me a menjar donuts (sí, en Forrest Gump feia les coses així també) fins que vaig atipar-me’n, es remunta poder cinc o sis anys enrere on, amb una tarda, vaig arribar-me’n a menjar nou!! I de xocolata!! Estic molt orgullós d’aquesta autèntica proesa. I ara ja no, perquè ha passat molt de temps, però en el seu dia crec que l ‘hagués pogut inscriure al llibre dels Records Guinness. Malaguanyat!! No vaig pensar-hi!!

De fet quan veig un donut em passa una mica com al Homer Simpson, que perdo l’oremus i navego sense direcció. No se’m cau el fil de baba per la boca, però gairebé. Si és que, qui es pot resistir a un dia rodó? Bé, em sembla que me’n vaig a comprar un... o més!!

P.D.: Senyors de la Panrico, ja que en el meu article apareix més de tres vegades la paraula donut (amb foto inclosa), els estaria agraït si m’enviessin una caixa plena de caixes d’aquestes exquisideses a casa meva. O millor, a la feina que així podré convidar a la gent i fer una mica com la multiplicació dels pans i els peixos però amb donuts. Poden contactar amb mi a través d’aquest blog. Sempre seu i molt agraït:

Jordi.

Cavalls del Vent.

Aquest és el proper objectiu que ens hem fixat amb el Jaume. Ens ha de servir per entrenament de cara a la CCC de l'UTMB i de passada de test per calibrar com estan les forces després de la Núria-Berga de fa gairebé quatre setmanes. El dia fixat de sortida és aquest divendres de Barcelona. Farem nit al refugi de Gressolet i ens llevarem el dissabte ben d’hora per evitar les hores de calor. Calor!! Em sembla que en passarem una miqueta... Crec que ens torrarem, millor dit!

Cavalls de Vent és una travessa d’uns noranta-set quilòmetres emmarcada dins el parc natural del Cadí-Moixeró que transcorre per vuit refugis. El desnivell acumulat de la mateixa és de 9.550 metres, dels quals 4.358 són positius i 5.192 són negatius. Hi ha tres modalitats per fer-la: en menys de vint-i-quatre hores, en menys de trenta-sis hores i en mode travessa invertint el temps que és vulgui. El rècord de la prova el té en Kilian Jornet en nou hores i quaranta-vuit minuts. Nosaltres hem decidit fer-ho en dues etapes (així que no crec que el superem):

DISSABTE.
Del refugi de Gresolet al refugi de Cortals d’Ingla. Són uns seixanta-tres quilòmetres aproximadament i salvem un desnivell acumulat total de 6.468 metres (2.967 positius i 3.491 negatius). Passem pels refugis de Sant Jordi, el Rebost, Niu de l’Àliga i Serrat de les Esposes.

DIUMENGE.
Del refugi de Cortals d’Ingla al refugi de Gresolet. Són uns trenta-cinc quilòmetres aproximadament i salvem un desnivell acumulat total de 3.092 metres (1.391 positius i 1.701 negatius). Passem pels refugis de Prats d’Aguiló i Lluís Estassen.

Potser a la segona etapa se’ns afegeix el Xavi per fer-ne un tros, aprofitant que està de vacances per Bolvir. Vaig estar parlant l’altre dia amb ell i em va comentar aquesta possibilitat. Com més serem més riurem!! O més patirem, és clar... Només falta concretar-ho.

Ara hem de pensar en les coses que inclourem a la motxilla, que ja ho hem mig parlat per telèfon amb el Jaume. De fet, una cosa ja sé segura: que hauré de comprar-me una motxilla nova més gran per encabir-ho tot!! Aprofitaré l’avinentesa per adquirir una que pugui fer servir per la CCC de l’UTMB, per la MIUT i per la Transgrancarària (proper gran objectiu, si tot va bé per l’any vinent).

Bé, si algú es sent amb forces i ganes de fer-ho i vol afegir-se, que no ho dubti!!

Jocs literaris.

Fa pocs dies que he descobert un blog nou. Molt interessant. El propietari és en Jesús Tibau i el nom del blog Tens un racó a dalt del món. Si teniu un moment i voleu donar-hi una ullada i de pas, participar en els concursos que proposa, hi esteu convidats. Aquí va la meva participació al 65è joc literari. Es tractava d’escriure una història d’entre 150 i 250 paraules que tingués com a protagonista una gàrgola. Original!! El meu curt és el següent:

Només sóc una gàrgola, però ja no miro cap a baix. No vull fer-ho. Misèria, egoisme, cobdícia i rancor és el panorama desolador al que m’enfronto. No hi ha res més. El mal s’ha apoderat de tot i de tots. Negror. Enrere queden els dies lluminosos on sí que, amb un somriure als llavis, guaitava tot el que em queda als peus. Eren altres temps, hi havia altres homes i es respiraven altres aromes. Veies somriures, verdor als prats, gent que s’estimava, generositat, bona voluntat i riquesa d’esperit arreu. Les paraules sonaven a música. Eren altres temps. Però tot allò que era pur, com per art de màgia, un bon dia es va esfumar de la faç de la terra. El vent s’ho va emportar, lluny. Ho va fer desaparèixer en un tres i no res i el decorat va canviar com de la nit al dia. Negror. Des de llavors, no goso mirar al terra. Ja n’he tingut prou. Ja no miro cap a baix. Només sóc una gàrgola.

M'agrada aquest Barça.

Hi van. I com hi van. Pressionen a dalt des del davanter fins l’últim defensa. I això m’agrada. I no rifen la pilota innecessàriament, un altre detall important. Així s’eviten ensurts no desitjats. Ah!! I futbol vertical i si s’ha de fer un contraatac, és fa. Per què no? És cert que el joc a la primera part ha decaigut una miqueta després dels primers minuts i que el rival, si bé amb més entitat que el del primer partit, tampoc no és res de l’altre món. Però bé, ja es comencen a veure aquells petits detalls que fan que de moment, el que estic veient m’agradi. Avui he vist tot el partit i no m’he avorrit. Sobretot a la segona part, quan ha sortit Leo Messi. Quin crack!! Però bé, ja li dedico un apartat més avall on, en poques paraules, l’intento posar pels núvols.

De nou, sento insistir-hi, però avui han estat cinc gols els que s’han marcat. Torno amb la meva teoria de les golejades com les que fèiem anys a, on en marcàvem un tip. Torno, com no, amb el dit de qui bé comença, bé acaba. I per mostra, un botó: l’any passat es va guanyar contra el mateix rival per un pírric u a zero i gràcies a un gol d’en Thierry Henry i de penal. No em negareu, si més no, que la cosa pinta millor que l’any passat. I pel bé de tots espero que sigui així...

També dir que avui he patit de valent. No pel partit en sí, sinó per les innumerables gavines que sobrevolaven per damunt de l’estadi per veure el partit i que algun dia o altre s’emportaran una forta pilotada i en caurà alguna al terra més morta que viva. Clar, que sempre la poden dissecar i posar al museu... si es que en tenen!

“Ja no sóc Pedrito, sóc Pedro”. I jo me n’alegro. El nom de Pedrito era com una mica cursi. Còmic, si m’apures. És nom d’humorista que podria sortir explicant acudits a les millors èpoques del No te rías que es peor. Ha fet ben fet el xaval en notificar a la premsa que, a partir d’aquests moments, el seu nom oficial és el que consta al seu DNI: Pedro. El Pedrito ja queda enrere. Imagino que noi s’ha fet gran. Ha madurat. Passa de jugar al B a entrenar-se i jugar partits de costellada amb el primer equip. I això li dona un pedigrí. Així que fora diminutius i benvingut els noms de pila. Ah!! I no em desagrada.

MESSI.
Ja he dit més a dalt, que li volia dedicar un apartat a aquest jugador. Com ha canviat el partit quan ell ha entrar al descans. Podríem dir que l’atac del Barça s’ha tornat boig, ràpid, molt vertical, jugant al primer tot, fent parets, marcant gols, ... En poques paraules, que el crack Messi torna a fer de les seves. I el millor de tot: la facilitat amb la que fa les coses. Allò difícil ho converteix en fàcil. El futbol sap convertir-ho en art. No!! No estic parlant de Ronaldinho, pels despistats. Segueixo parlant d’en Leo Messi. A veure si tenim sort i aquest any les lesions el respecten i només es lesiona una vegada... Ah!! I estiguem pendents de la parella que forma amb Alves. S’entenen a la perfecció i fan jugades endimoniades. Al loro!!

Bones sensacions.

Sé que és un partit de costellada, sé que encara és pretemporada, sé que el rival és d’aquells que no fan ni por, sé que no és un rival ni de Gamper, sé que és molt d’hora encara per extreure conclusions, sé que la màquina encara està en rodatge i falta acoblar moltes peces ... i sé moltes, moltíssimes coses més que em podreu dir per justificar els sis gols del Barça al partit d’ahir contra l’Hibernian. Però també sé que ahir vaig tenir bones vibracions. Que ahir vaig veure un equip que anava a totes, endavant i amb ganes. Adéu passotismes, futbol horitzontal, i partits avorrits d’aquells que canviaries de canal. Si us he ser sincer, ahir no vaig veure tot el partit, però els trossos que sí que ho vaig fer van agradar-me bastant: gran Messi, els jugadors de la pedrera van estar a l’alçada, i va marcar Gudjohnsen per partida doble!!

Només una dada. Feia temps, que jo recordi, que el Barça en al primer partit de pretemporada no marcava tants gols. Us recordeu d’aquells partits amb el Johan Cruyff assegut a la banqueta fent d’entrenador on el Barça li marcava, com a mínim, deu o dotze gols al seu rival? I què passava després? Que s’acabaven guanyant lligues amb bon joc. Doncs a les proves em remeto, i sense llençar les campanes al vol. Qui comença bé, acaba bé...

Un jugador va cridar-me l’atenció ahir: Samuel Eto’o. L’encara descartat blaugrana, ahir va disposar de mitja hora a les acaballes del partit. I va sorprendre’m dues coses:
- Que va lluir el braçalet de capità quan va ser damunt el terreny de joc.
- Que va lluir el dorsal número 14, i no el 9 com ens té acostumats.

Dos fet que donen que pensar. Més el segon que el primer. El segon l’interpreto com a: et pots quedar, però ja saps quin és el teu lloc. Si voleu saber la meva opinió, us l’exposo ara mateix: crec que és un jugador recuperable per l’equip. Lluny ja Ronaldinho i Deco, es sentirà més a gust. I jugadors com ell n’hi ha pocs ja que assegura dues coses: molts gols per temporada per una banda, i per l’altra lluita, entrega i sacrifici (cosa que el fa encaixar molt bé en la filosofia Guardiola). Un altre tema és la boca que té, que de vegades li costa tenir-la tancada!!

Jo també m’afegeixo al boicot!

La plataforma per la llengua (la catalana, s’entén) fa dies que porta denunciat que la cadena de televisió Telecinco s’ha subscrit al ja famós Manifiesto por la lengua común. I ara el que demana és que tots plegats, els que estem en contra d’aquesta adhesió tant fora de lloc d’aquesta cadena estatal que els fem boicot. Senzillament que deixem de mirar el canal. També ha engegat una campanya per enviar cartes de protesta al canal televisiu, als que s’hi anuncien i al ministeri d’indústria. I com que un apartat d’aquesta carta diu que "els comunico que a partir d'ara procuraré no mirar Telecinco, un comportament que recomanaré als meus familiars, amics i companys de feina", senzillament és el que jo, en poques paraules us vull recomanar que feu. Jo ja he signat i qui vulgui fer-ho pot anar directament a aquest link.

I dic jo: això no és un acte racista en vers els diferents pobles que convivim dintre d’Espanya i que tenim la nostra llengua pròpia a més a més del castellà (vegis també gallecs i bascs)? Això no és discriminatori? No és una altre mena de nacionalisme encobert? No és un fet digne de ser recriminat per les altes esferes? O ens tornarem a quedar sols davant el perill? Clar, perquè si ara protestem resulta que és perquè tenim ganes de fer-nos sentir i nosaltres sí que som el veritable problema d’aquest país: els independentistes. Una cosa és voler ser independentista i una altre cosa voler que es respecti la teva llengua i els teus costums. Que no siguis marginat de la resta de la cultura, en poques paraules. Perquè, si ells tenen el seu folklore i el seu idioma, tant greu és que també el tinguem nosaltres? Quan deixarem de pensar que la diversitat cultural més que un problema és una benedicció? Deia algú, que el saber no ocupa lloc i si tant rics i tant orgullosos se senten els espanyols que saben anglès, francès i alemany (a part del castellà), igualment de ric em sento jo de poder parlar català (a part del castellà). Tant difícil és d’entendre? Crec que posant-hi una mica de voluntat no.

El que passa que és que això del boicot és una veritable tocada de nassos!! No sé si podré passar un dia sense veure programes tant bons com aquells dels matrimonis que sempre es discuteixen; el diari d’aquella dona anomenada Patricia; el fanatisme espanyolista que respiren per tots els porus de la pell quan retransmeten la fórmula 1; les seves particulars notícies on prima per sobre de tot les desgràcies; les morts, les imatges macabres i el patiment de les persones (tot per l’audiència); els programes del cor que més que informar fan que sentis vergonya aliena de més d’un presentador o col·laborador; les telenovel·les que mai deixaran d’avorrir-me enormement; o el concurs “Operación Triunfo” (no, això sí que no!!). Mireu, sabeu que us dic, que s’ho quedin tot per ells, que s’ho confitin i que a nosaltres ens deixin tranquils!! Bé, si us he de ser sincer, només em sap greu per un programa: pel Bricomania (si es que encerto i el fan per aquesta cadena) que sempre que fent zapping el donen, el deixo posat. Quin crack aquest Kristian. Ho sap fer tot!! Ell haurà signat al manifiesto?

"El afgano"

Després d’uns quants llibres fallits en que la lectura era pesada, distreta però sense arribar a emocionar-me, àgil o tediosa (recordo que amb “Vida i destí” quan ja anava per la meitat del llibre, per la pàgina cinc cents i poc, vaig quedar salvat per la campana quan vaig anar a renovar-lo i hi havia algú que m’havia fet el favor de reservar-lo i el vaig tornar sense haver-lo acabat, per sort meva), ha caigut a les meves mans un llibre que a la fi m’ha fet gaudir de valent. I no podia ser un altre que el mestre Forsyth, que m’ha vingut a rescatar de les tenebres i m’ha guiat per un camí ple de llum. Com m’ha agradat aquest llibre, com m’ha enganxat, com he devorat les pàgines, com he passat hores llargues sense aixecar el cap d’entre les seves fulles, ... Resumint, que en poc més de quatre dies ja el tancava definitivament. Havia arribat al final de la història, per mala sort meva.

He llegit gairebé tots els llibres d’en Frederick Forsyth i no m’he emportat cap decepció. Tots són molt bons. Per qui li agradi la temàtica sobre la que escriu, és clar. A mi com que sí que m’atrau, doncs passa el que passa. Molt bona trama, personatges a dojo (en aquest no, tot s’ha de dir) i espies, terroristes i agents secrets que van i venen, son el còctel explosiu que sol barrejar aquest escriptor a les seves novel·les.

A “El afgano”, barreja Talibans, l’Afganistan, Al-Qaida, Bin Laden, els americans, els anglesos, el corà, i moltes més coses que fan la delícia dels seus incondicionals. Un llibre del tot recomanable.

El sergent de ferro.

Veient aquesta frase a l’edició internauta del diari Avui, m’ha vingut la imatge d’en Pep, engalanat amb un vestit militar i amb una vara a les mans tot dient als seus pupils posats dempeus i en posició de ferms el primer dia de treball: “Avui és el primer dia del vostre infern que us pot portar a la glòria infinita i eterna a final de temporada”. Una mena de sergent de ferro d’aquells que es dedica a fer la vida impossible als seus deixebles per tal que, el dia de demà, puguin esdevenir homes de profit a la vida.

Si en Pep decideix seguir aquesta via (que no ho crec), no arribarà molt lluny. Els jugadors se’n cansaran i li faran el llit. Línia dura sí, però també un cop a l’esquena de tant en tant per dir-los que ho estan fent bé, s’agraeix. I imagino que això també ho sap fer, i serà la política que seguirà. Disciplina sí, però també condescendència amb els seus. Hi ha moments en que s’ha de ser dur, però també hi ha moments en que s’ha d’estar al costat del planter. Una barreja de bo i dolent. És a dir, que no es qüestió de ser un Louis van Gaal, però tampoc un Frank Rijkaard. Perquè ens entenem: un Frank van Gaal o un Louis Rijkaard. I de ben segur que en Josep Guardiola (que no Frank Guardiola ni Josep van Gaal) ho serà. Amb el seu propi llibret de mestre tirarà el projecte endavant. Estic convençut. Ell els hi demana als jugadors professionalitat, entrega i dedicació. Si ells li ho donen, segur que serà tot lo bo que ha de ser.

Per cert, la gespa del Camp Nou ja l'estan canviant. I el millor: el Barça no s'ha de fer càrrec del cost que suposarà la renovació. Aquí està la prova del delicte:

Tots units fem força!

Bé, ara sembla que govern i oposició catalana han decidit cenyir-se i entonar tots junts l’himne del Barça, aquelles estrofes que diuen: “Tots units fem força. Tant se val d’on venim”. Sí senyor, un front comú català per oposar-se el pla econòmic de Solbes envers Catalunya. Es veu que no s’ajusta a les previsions que venen incloses a l’Estatut. Però, quin estatut? El nou o el vell? Perquè jo ja porto un embolic d’estatuts... El vell, crec recordar ja no està en vigor, però és que el nou està en mans del tribunal constitucional perquè, segons els senyors del PP (que aquest no han fet front comú catalanista pel que pogués passar) consideren que els mateixos articles que són constitucionalment correctes a totes les comunitats autònomes, son inconstitucionalment incorrectes al territori català. Quina barra!! Però bé, això no treu que encara no sàpiga a quin estatut dels dos es refereixen.

És clar, i ara arriba aquell moment en que jo flipo en colors i sense haver-me pres cap pastilla al·lucinògena ni cap droga dura ni tova i cap ració triple de frenadol. I és que, com pot ser que remin tots a una i estiguin d’acord en alguna cosa que sigui bona per aquí si no hi ha eleccions a la vista? Tot un fet insòlit, no m’ho negareu.

Sembla que la frase del Montilla el darrer congrés dels socialistes d’aquest cap de setmana, aquella frase que ja ha donat mitja volta a Espanya i que el president català va dirigir al seu homòleg espanyol (i company de partit o company de les dues primeres sigles polítiques PS) i que deia: “Els socialistes catalans et volem bé, t’estimem molt, però encara estimem més Catalunya i als seus ciutadans, els estimem apassionadament, ens devem a ells, ens devem als seus ciutadans, als seus problemes, a les seves expectatives, a les seves justes demandes, a la seva cultura, a la seva llengua i al seu Estatut, que defensarem amb totes les nostres forces”, sembla, deia, que ha fet efecte. Sí senyor!! Ara bé quan a mi ja se m’està caient la llagrimeta i tinc els ulls amarats de llàgrimes que no em deixen veure la pantalla. Si es que sóc un sentimental, en veritat. Frase per emmarcar, no m’ho negareu. I és que ara resulta que aquí tots estimem molt al Zapatero: en Carod, en Mas, en Puigcercós, en Saura, etc... Es foten unes abraçades quan es veuen... Crec que estan pensant ja de canviar el nom d’algun carrer barceloní i que es passi a dir: “Carrer ZP”, o millor dit, “Carrer de la mare que va parir al ZP” (seguint la tendència de l’eurocopa amb Iker Casillas).

Al que anava: i com que el polítics catalans volen bé al Zapatero, l’estimem molt, però encara estimen més Catalunya, es deuen als seus ciutadans, als seus problemes, a les seves expectatives, a les seves justes demandes, a la seva cultura, a la seva llengua i al seu Estatut, doncs resulta que el defensen amb totes les seves forces. Ai, senyor, si es que en veritat tots són ben iguals...

Només una pregunta per acabar: tota aquesta pantomima, aquest teatre de cara a la galeria, aquesta armada invencible que volen fer des d’aquí (recordeu com va acabar la famosa armada invencible?), qui s’ho creu? Quan durarà? Ja us ho dic jo: fins que hi hagi alguna cosa que algun dels partits polítics pugui utilitzar contra els altres per escalar posicions i quedar millor davant la ciutadania i els electors. I mira que, ben mirat, s’estimen tant...

Dedictoria:Toni, aquest va per tu!!

I la gespa, què?

Sí, estic d’acord, està molt bé que:
- en Bruce Springsteen ompli dues vegades el Camp Nou (i perquè no van deixar-li fer més concerts...) .
- en Bruce Springsteen es passi tres hores tocant sobre l’escenari tenint com té cinquanta-set anys (si no recordo malament).
- al Bruce Springsteen li agradi molt Barcelona i li doni prioritat sobre altres ciutats espanyoles (sobretot aquella que està just al punt mig i on van a parar totes les carreters, vies de tren i surten tots els vols cap a altres continents, però que “al llegar agosto vaya vaya aquí no hay playa”).
- en Bruce Springsteen faci reviure el turisme a la capital catalana gràcies a la quantitat de gent que ve per veure’l des de fora de les nostres fronteres.
- en Bruce Springsteen estigui aprenent català i parli amb els milers de persones que van anar a veure’l en la nostra llengua (em guardo per mi que ja hagués pogut cantar Els segadors, el cant dels ocells o el Rosa d’abril).
- en Bruce Springsteen sigui un ídol de masses.
- el concert del Bruce Springsteen sigui un referent de llum i color i escenografies varies.
- el Barça s’emporti un bon grapat d’euros (més o menys un milió i mig) que ja van bé per pagar alguna que altre fitxa d’algun jugador d’aquest mediocres que tenim.

... però un bon barcelonista, a aquestes alçades només es fa una pregunta: i la gespa del Camp Nou, què? Com haurà quedat? L’haurem de replantar amb el risc que això suposa? No voldria recordar aquella temporada que vam passar-nos més de la meitat dels partits jugant en un terreny de joc que es desmuntava i semblava un puzzle de peces de gespa. Pobra catifa verda!!

Trilogia d’ “El senyor dels anells”.

Per fi vaig poder convèncer a l’Alba perquè veiéssim plegats la trilogia d’ “El senyor dels anells”. Possiblement, per un mortal que entén tant poc de cinema com un servidor, una de les millors trilogies que mai ha produït la història del cinema. Per no parlar del llibre... L’altre dia el company Eloy em comentava al seu blog que també hi afegiria “La guerra de les galàxies”, “El padrino” i “Indiana Jones”. Tot això va a gustos. Però ja us dic, que jo de cinema hi entenc ben poc.

Doncs bé, com que l’Alba és una caixa de sorpreses va dir-me el divendres passat (després de molts mesos d’insistir sense decaure) que sí, que estava disposada a suportar el suplici que suposa passar-se tantes hores davant la televisió (com si no li agradés) per veure una pel·lícula tant llarga. Evidentment l’hem vist per etapes (o per dies). Dissabte passat la primera part (versió no extendida), diumenge passat la segona part (extendida) i ahir la tercera part (extendida). No entraré en detalls d’explicar-vos el molt que m’ha agradat tornar-les a veure per enèsima vegada, ni com he gaudit, ni com només m’he quedat adormit deu minuts a la segona part (rècord en mi, ja que en una pel·lícula normalment aguanto els primers deu minuts i em desperto quan falten cinc minuts per acabar)... Només et diré Alba, que puc passar que:
- Al Gandalf li diguis el savi o el padrí de la barba.
- Al Frodo li diguis Frigo.
- Al Sam el torna-la a tocar.
- Confonguis Rivendel amb Esterri d’Aneu i el riu que passa per allà diguis que és el Noguera Pallaresa.
- A les muntanyes on hi ha les mines de Moria em diguis que són els Pirineus i hi vegis la vall d’Andorra.
- Al Sauron li diguis Voldemort i el confonguis amb el del Harry Potter.
- A l’Arwen li diguis la noia de l’anell xulo.
- Al Pipín i al Merry els diguis Zipi i Zape.
- Confonguis una part del mapa de la Tierra Media amb Galícia.
- Als Elfs els anomenis els bitxos aquells.

Però que diguis que el Légolas i el Gimlli són homosexuals, no t’ho accepto!! Per aquí no hi passo!!

FRASES A TENIR EN COMPTE.
De La comunitat de l’anell (primera part), em quedo amb dues frases:
a) La que l’Aragorn li diu al Frodo moments abans de separar-se i aquest emportar-se l’anell: “Habría ido hasta el final, hasta el fuego de Mordor”.
b) La que l’Arwen li diu a l’Aragorn quan estan els dos a Rivendel abans del consell: “Hon mabathon, Rachon ellint im”. És élfic, no en tinc ni puta idea del que vol dir, però ho diu.

De Les dues torres (segona part), escullo la frase que diu el rei Thèoden a Aragorn abans de sortir a cavall de l’Abisme d’Helm per lluitar contra l’exèrcit de Saruman: “El cuerno de Helm resonará en el abismo una última vez. Ha llegado la hora de empuñar juntos el acero. ¡¡Corage despierta!! ¡¡Ahora agonía!! ¡¡Holocausto y rojo amanecer!! ¡¡A por ellos!!” (l’oé de la Roja se l’estalvia).

D’ El retorn del Rei (tercera i última part), en triaria dues:
a) Abans de començar a lluitar a Minas Tirith, el Rei Théoden fa el parlament inicial de rigor per esperonar a la tropa: “Aguantad sin temor a la oscuridad. Luchad, luchad jinetes de Théoren. ¡Caerán las lanzas! ¡Se quebrarán los escudos! ¡Aún restará la espada! Rojo será el día hasta el nacer del sol. ¡Cabalgad! ¡Cabalgad! ¡Hasta la desolación y el fin del mundo! ¡Muerte! ¡Muerte! ¡Muerte!”.
b) Quan el que queda de l’exercit d’homes de Rohan i de Góndor estan a la Puerta Negra per lliurar la darrera batalla contra l’exercit de Sauron per tal de fer-lo desviar l’atenció dels dos hobbits perquè puguin destruir l’anell, l’Aragorn fa la seva proclama i arenga cap als seus: “Hijos de Gondor y de Rohan, mis hermanos. Veo en vuestros ojos el mismo miedo que encogería mi corazón. Pudiera llegar el día en que el valor de los hombres decayera, en que olvidáramos a nuestros compañeros y se rompieran los lazos de nuestra comunidad. Pero hoy no es ese día, en que una ola de lobos y escudos rotos rubricaran la consumación de la edad de los hombres. ¡Pero hoy no es ese día! En este día lucharemos por todo aquello que vuestro corazón ama de esta buena tierra. ¡Os llamo a luchar: hombres de Oeste! ¡Por Frodo!”.

(inici nota) Després d’aquests moments de pell de gallina, puc prosseguir amb la redacció d’aquest post. (fi nota)

EL DOBLE.
Sempre diré que l’Aragorn és la suma del Miguel Bosé i el Kristian Pielhoff (el presentador de Bricomania).

Campanya pro “No em diguis carinyo si no em coneixes”.

Em fa ràbia, molta ràbia. Ho sento, no puc fer-hi més. Em bull la sang quan algú (ja sé que segurament és de manera no intencionada i sense ganes de provocar) em diu així. Però quines confiances són aquestes?

I aquest és un costum que està arrelat sobretot al sector dels venedors de roba. “Carinyo, això et queda molt bé”, “Jo de tu no m’ho pensava, carinyo”. I més carinyo per aquí, i més carinyo per allà... I ara resulta que ens estimem tots com a bon germans. Però si ni dintre de la furgoneta de “Lo que necesitas es amor” es sentia tant aquesta paraula!! Doncs no, no em dona la gana que, una persona que no em coneix i que jo mai he vist a la meva vida, em digui així! Per això, des d’aquest modest blog vull posar en marxa una campanya per eliminar del tot aquesta paraula del vocabulari de les dependentes. Que li diguin a la parella, al marit, al pare, a la mare, a l’amic, .... ho trobo bé. Si és coneixen i es professen amistat i amor, allà ells. Que s’ho diguin totes les vegades que vulguin. Però a mi que em deixin tranquil i no em torturin més!!

Ahir vam anar pel centre, i de casualitat i sense voler-ho vam acabar entrant a una botiga que venen roba. Hi havia una noia a l’entrada dels vestidors que a tothom que sortia i molt educadament els preguntava què tal havia anat i tot seguit deixava anar la paraula fatídica. Doncs a nosaltres ens ho va dir dues vegades. És allò de si no vols caldo, dos tasses. Ja sé que ho vam buscar, però bé... M’explico: vam entrar per partida doble als emprovadors. Jo, que vaig quedar-me fora perquè la meva funció en aquella botiga era de guia/sherpa acompanyant, anava sentit que a tothom que sortia els acomiadava amb carinyo aquí i carinyo allà. I jo patia. Caram si patia. Perquè sabia que nosaltres no seriem una excepció. Va donar la casualitat que, quan sortíem dels vestidors, la noia no hi era. Vaig apretar el pas intencionadament, vam deixar un vestit penjat al lloc corresponent d’on la noia que reposava el gènere que la gent no es quedava agafava les peces de roba, i vaig pensar: “Salvats!!”. Però a la que vam fer dues passes, em va arribar una veu des de la dreta que deia: “Moltes gràcies, carinyo! No et quedava bé?”. Merda!! Ja me l’havia clavat!!

I bé, com que per atzar del destí l’Alba va tornar a veure una altra peça de roba que li agradava, vam tornar a entrar als emprovadors. I, evidentment, allà estava la noia, preparada amb l’escopeta a punt i quan vam abandonar la zona dels vestidors, pam!! “Al final t’ho quedes, carinyo?”. La segona te la passo perquè com que ja hem entrat una vegada sembla com que ja hi hagi més confiança i ens coneguem més. Però fa ràbia igual, que consti.

Ja sé que tots tenim manies, servidor el primer. Però és que aquest és de les pitjors manies que he vist. Sisplau, no em diguis carinyo si no em coneixes!!