Campanya pro “No em diguis carinyo si no em coneixes”.

Em fa ràbia, molta ràbia. Ho sento, no puc fer-hi més. Em bull la sang quan algú (ja sé que segurament és de manera no intencionada i sense ganes de provocar) em diu així. Però quines confiances són aquestes?

I aquest és un costum que està arrelat sobretot al sector dels venedors de roba. “Carinyo, això et queda molt bé”, “Jo de tu no m’ho pensava, carinyo”. I més carinyo per aquí, i més carinyo per allà... I ara resulta que ens estimem tots com a bon germans. Però si ni dintre de la furgoneta de “Lo que necesitas es amor” es sentia tant aquesta paraula!! Doncs no, no em dona la gana que, una persona que no em coneix i que jo mai he vist a la meva vida, em digui així! Per això, des d’aquest modest blog vull posar en marxa una campanya per eliminar del tot aquesta paraula del vocabulari de les dependentes. Que li diguin a la parella, al marit, al pare, a la mare, a l’amic, .... ho trobo bé. Si és coneixen i es professen amistat i amor, allà ells. Que s’ho diguin totes les vegades que vulguin. Però a mi que em deixin tranquil i no em torturin més!!

Ahir vam anar pel centre, i de casualitat i sense voler-ho vam acabar entrant a una botiga que venen roba. Hi havia una noia a l’entrada dels vestidors que a tothom que sortia i molt educadament els preguntava què tal havia anat i tot seguit deixava anar la paraula fatídica. Doncs a nosaltres ens ho va dir dues vegades. És allò de si no vols caldo, dos tasses. Ja sé que ho vam buscar, però bé... M’explico: vam entrar per partida doble als emprovadors. Jo, que vaig quedar-me fora perquè la meva funció en aquella botiga era de guia/sherpa acompanyant, anava sentit que a tothom que sortia els acomiadava amb carinyo aquí i carinyo allà. I jo patia. Caram si patia. Perquè sabia que nosaltres no seriem una excepció. Va donar la casualitat que, quan sortíem dels vestidors, la noia no hi era. Vaig apretar el pas intencionadament, vam deixar un vestit penjat al lloc corresponent d’on la noia que reposava el gènere que la gent no es quedava agafava les peces de roba, i vaig pensar: “Salvats!!”. Però a la que vam fer dues passes, em va arribar una veu des de la dreta que deia: “Moltes gràcies, carinyo! No et quedava bé?”. Merda!! Ja me l’havia clavat!!

I bé, com que per atzar del destí l’Alba va tornar a veure una altra peça de roba que li agradava, vam tornar a entrar als emprovadors. I, evidentment, allà estava la noia, preparada amb l’escopeta a punt i quan vam abandonar la zona dels vestidors, pam!! “Al final t’ho quedes, carinyo?”. La segona te la passo perquè com que ja hem entrat una vegada sembla com que ja hi hagi més confiança i ens coneguem més. Però fa ràbia igual, que consti.

Ja sé que tots tenim manies, servidor el primer. Però és que aquest és de les pitjors manies que he vist. Sisplau, no em diguis carinyo si no em coneixes!!