Tots units fem força!

Bé, ara sembla que govern i oposició catalana han decidit cenyir-se i entonar tots junts l’himne del Barça, aquelles estrofes que diuen: “Tots units fem força. Tant se val d’on venim”. Sí senyor, un front comú català per oposar-se el pla econòmic de Solbes envers Catalunya. Es veu que no s’ajusta a les previsions que venen incloses a l’Estatut. Però, quin estatut? El nou o el vell? Perquè jo ja porto un embolic d’estatuts... El vell, crec recordar ja no està en vigor, però és que el nou està en mans del tribunal constitucional perquè, segons els senyors del PP (que aquest no han fet front comú catalanista pel que pogués passar) consideren que els mateixos articles que són constitucionalment correctes a totes les comunitats autònomes, son inconstitucionalment incorrectes al territori català. Quina barra!! Però bé, això no treu que encara no sàpiga a quin estatut dels dos es refereixen.

És clar, i ara arriba aquell moment en que jo flipo en colors i sense haver-me pres cap pastilla al·lucinògena ni cap droga dura ni tova i cap ració triple de frenadol. I és que, com pot ser que remin tots a una i estiguin d’acord en alguna cosa que sigui bona per aquí si no hi ha eleccions a la vista? Tot un fet insòlit, no m’ho negareu.

Sembla que la frase del Montilla el darrer congrés dels socialistes d’aquest cap de setmana, aquella frase que ja ha donat mitja volta a Espanya i que el president català va dirigir al seu homòleg espanyol (i company de partit o company de les dues primeres sigles polítiques PS) i que deia: “Els socialistes catalans et volem bé, t’estimem molt, però encara estimem més Catalunya i als seus ciutadans, els estimem apassionadament, ens devem a ells, ens devem als seus ciutadans, als seus problemes, a les seves expectatives, a les seves justes demandes, a la seva cultura, a la seva llengua i al seu Estatut, que defensarem amb totes les nostres forces”, sembla, deia, que ha fet efecte. Sí senyor!! Ara bé quan a mi ja se m’està caient la llagrimeta i tinc els ulls amarats de llàgrimes que no em deixen veure la pantalla. Si es que sóc un sentimental, en veritat. Frase per emmarcar, no m’ho negareu. I és que ara resulta que aquí tots estimem molt al Zapatero: en Carod, en Mas, en Puigcercós, en Saura, etc... Es foten unes abraçades quan es veuen... Crec que estan pensant ja de canviar el nom d’algun carrer barceloní i que es passi a dir: “Carrer ZP”, o millor dit, “Carrer de la mare que va parir al ZP” (seguint la tendència de l’eurocopa amb Iker Casillas).

Al que anava: i com que el polítics catalans volen bé al Zapatero, l’estimem molt, però encara estimen més Catalunya, es deuen als seus ciutadans, als seus problemes, a les seves expectatives, a les seves justes demandes, a la seva cultura, a la seva llengua i al seu Estatut, doncs resulta que el defensen amb totes les seves forces. Ai, senyor, si es que en veritat tots són ben iguals...

Només una pregunta per acabar: tota aquesta pantomima, aquest teatre de cara a la galeria, aquesta armada invencible que volen fer des d’aquí (recordeu com va acabar la famosa armada invencible?), qui s’ho creu? Quan durarà? Ja us ho dic jo: fins que hi hagi alguna cosa que algun dels partits polítics pugui utilitzar contra els altres per escalar posicions i quedar millor davant la ciutadania i els electors. I mira que, ben mirat, s’estimen tant...

Dedictoria:Toni, aquest va per tu!!