Malgrat que la sortida era al costat de Barcelona (a Molins de Rei), va tocar tornar-se a llevar d’hora. Concretament a dos quarts de cinc sonava el despertador. Em llevo com un autòmat, faig les quatre coses indispensables per estar presentable, agafo la motxilla i cap al punt de trobada que em parava a un quart d’hora de casa caminant (Aragó amb Passeig de Sant Joan). Allà el Josep, un amic de la Maria, ens esperava a ella, al Moisés i a un servidor.
Arribem a dos quarts de sis a Molins de Rei. Mentre esperem que comenci, salutacions a tots el clàssics de la Copa i una sorpresa inesperada: el Josep, el nostre, el del club. No me’n recordava que hi participava i em va fer molta il·lusió tornar a veure’l en una prova de la Copa. A les sis i pocs minuts es dona la sortida (em preocupa que la impuntualitat s’hagi apoderat una mica de les marxes), negre nit i tots amb el frontal per veure-hi.
La marxa en sí té poca història i molta calor i molt sol. És ràpida i no hi ha grans desnivells, llevat de la pujada al Monestir. Hi ha trossos bastant lletjos al començament on es passa per algun polígon industrial, però després quan agafem muntanya pròpiament dita, el paisatge canvia i és més vistós. Vaig fer gairebé tota la marxa acompanyat pels Joseps (el del nostre club i l’amic de la Maria). La Maria anava fent la goma fins que es va despenjar més o menys a la meitat de la prova. També vam fer bona part del recorregut amb el Juanito, l’Olga, l’Isma i el Jordi (fill del Xavier Floresta), que als controls se’ns avançaven perquè ens hi estàvem més estona, però que després, apretant el pas els enxampàvem de nou. A petició de l’interessat, torno a citar el Juanito perquè va recalcar-me amb molta insistència que volia aparèixer al blog. El torno a citar per si no ha quedat clar: Juanito.
El tram més dur, com he dit abans, era la pujada al monestir de Montserrat. Allà, com per art de màgia, com si la verge se m’aparegués i em portés en safata, recupero energies i començo a tirar muntanya amunt a dos quarts de dos en punt sota el crit de “Per la Moreneta i per Catalunya!!” (pel Montilla no, no fotem!). Just afrontar la primera rampa, em truca la Maria al mòbil per dir-me que estava ja arribant a Monistrol. Ostres, me’n vaig alegrar molt!! Ens havia recuperat molt ràpid terreny i veia que anava molt forta. Li vaig haver de demanar un favor: “Per favor, no ens passis. Tingues compassió!”. El ritme que vaig imposar-me era bastant exigent i llevat d’alguna aturada tècnica per contemplar les vistes que m’envoltaven, vaig ser bastant constant, cosa que em va porta a passar a bastants marxaires que afrontaven ja la pujada amb les poques reserves que els quedaven. Recordo que cap al final, quan es torça a la dreta per encarar la pujada del tub i les escales, vaig passar a l’Albert i els companys amb els que anava. En una mica menys d’una hora vaig ser a dalt, no del Monestir, sinó del porxo de l’Escolania, que era on acabava.
Mica en mica, en comptagotes, van anar arribant els companys: el Josep, l’altre Josep i finalment la Maria, que va rebre la felicitació i l’aplaudiment de tots els presents.
Quan marxàvem per baixar a peu la muntanya fins a Monistrol on teníem el cotxe, vam creuar-nos amb el Xavier Floresta. Vaig fer-li la típica broma de que l’edat no perdona i que el veia acabat, ja que per segona marxa consecutiva arribava abans que ell i vaig recalcar-li que fins i tot el seu fill, sang de la seva sang, alumna privilegiat, ja feia estona que estava.
Si voleu veure les fotos, estan penjades al lloc de sempre.
M’HA AGRADAT.
L’organització perfecte, la senyalització molt bona i els avituallaments genials. Hi havia de tot on triar i remenar (fins i tot, Trinaranjus de tots els gustos) i gana no em vam passar gens ni mica. Ah!! I gentilesa de l’organització, crema solar i al control del Camí de la Creu, la possibilitat de fer-te un massatge de franc!
NO M’HA AGRADAT.
La calor ja comença a pressionar de valent.
Vaig acabar per segona marxa consecutiva amb mal a la part externa del genoll dret. Avui m’ha donat hora per fer-me demà una ressonància magnètica.
AGRAÏMENTS.
A la Maria i al seu amic, el Josep, que van posar els cotxes per afrontar la logística de la prova en condició. A ell, que va acompanyar-nos a Molins de Rei, i a ella que el dia abans va deixar el cotxe a Monistrol i que va fer el viatge fins a Molins per recollir el cotxe que havíem deixat al matí i després va acompanyar-nos fins a Barcelona. Milions de gràcies!!
Les edats de l'home
Fa 7 hores
12 comentaris:
M'agrada molt llegir els articles que fas de les Marxes, presto atenció a tots els detalls, miro totes les fotos (les de "dins" també) i, fins i tot, he clicat tres vegades aquí :-))
Per cert, podries descriure clarament les emocions sentides en arribar a Montserrat? Et vas recordar de nosaltres? Vas fer onejar una senyera? Vas posar una espelmeta pel partit de dimecres? :-)
Ja en tens un altre al sac!
Les fotos molt bones, n'hi ha alguna francament molt ben encuadrada.
Esperem que la resonància vagi bé, així com la recuperació també o... l'any que ve, la fem plegats i a collibé dels de Banyoles!
Assumpta: l'arribada a Montserrat és un alliberament de sentiments catalanistes a tort i a dret. Significa respirar en clau catalana i quatribarrada. Abraçar la catalanitat més absoluta. És un som i serem vitalici.
Alex: al sac i ben lligat!
Si la cosa va malament, envia-li un sms al de Banyoles que jo no tinc saldo!
Això no quedarà així! Aprofitar-te d'aquest pobre invàlid que anava patint com una ànima amb pena per les escales d'accés a Montserrat... jejeje.
Espero Matxos amb delit.
Dimecres, aii dimecres. Babejarem?
Una abraçada
Albert
noiii!! que tenim que fer d'aquest genoll?? Ja sembla el meu!!
felicitats per la teva segona!!
Ens veiem amb el Barça!!
Salut
Albert: A Matxos hi haurà revenja??? jajajaja Així que això és a partit d'anada i tornada???
Dimecres crec que guanyarem. Amb això ja em conformo, sincerament! I si a sobre se'ns cau la baba, doncs ja és el màxim!!
Cristina: el Juanito és un home irrepetible, que si no existís l'hauríem d'inventar!
Gràcies!
Toni: demà et truco! Avui, ressonància!
Bona marxa, Jordi. Les fotos precioses. La pujada a Montserrat sempre té quelcom de místic, no sé, surten forces sense saber ben bé per què.
Que sigui res lo del genoll. Ja explicaràs...
Una abraçada.
Aquesta marxa l'ha fet alguna vegada una amiga meua, enguany no, i sempre era motiu d'admiració. Que no sigui res lo del genoll!
Jordi, un plaer caminar amb tu.
I la crònica i les fotos genials.
Ens veiem aviat!!
Maria
Fran: gràcies!! Montserrat és la muntanya amb més carisme de totes les muntanyes que es fan i es desfan!!
Kweilan: gràcies, espero que no! Aquesta és la meva primera vegada, però segur que l'any vinent tornarem a ser allà!
Maria: igualment i moltes gràcies per tot!
Condrosan 400 amic, condrosan 400...
Xavi, segon més consecutiu que me'l prenc!!
Publica un comentari a l'entrada