dimecres, 8 d’abril del 2009

Ressonància magnètica.

Anava una mica esporuguit, amb por, nerviós, impacient, neguitós, ... en poques paraules, acollonit. La conversa que havia mantingut el dia anterior tot sopant amb la meva mare no m’havia ajudat gens: et posaran a dintre d’un tub, tot tu, de cos sencer, ja ho veuràs, hi ha gent que té fins i tot claustrofòbia, a la meva cosina Montse li van tenir que fer (ara no recordo què va dir-me) perquè estava molt nerviosa, i jo, quan em vaig fer aquesta prova, vaig tancar els ulls abans d’entrar i els vaig obrir quan vaig tornar a ser fora... però hi ha gent que hi fa becaines i tot, s’adorm, no pateixis, que no ha de passar res.

Doncs amb aquests antecedents em presentava avui a tres quarts de quatre a la clínica. La recepcionista del mostrador ja em coneixia i m’ha somrigut. Vinc a fer-me la ressonància. Sí, sí, ja et recordo. Jordi, no?

Després de llegir-me un full de dalt a baix on t’explicaven què et farien, els sorolls que sentiries, el que et podia passar i deu preguntes de contestar si o no a coses com si portes marcapassos, etc, etc... m’he assegut a la sala d’espera.

A les quatre en punt, una noia jove ha vingut allà, m’ha cridat pel meu nom (amb veu d’estar mig espantada, no sé per què) i som-hi doncs, cap a dintre que comenci el show. Entrem a la sala i veig el vestidor. Deixa aquí tot el que portis metàl·lic, claus, monedes targetes, rellotges, et treus les sabates i cap dintre. No m’he de treure els pantalons ni res, li he etzibat a l’infermera. No, no cal. Doncs res, mala sort per ella, jo que venia amb ganes de mostrar a la ciència el meu cos serrà concebut a parts iguals pel meu pare i la meva mare, m’he quedat amb les ganes. M’ha preguntat l’edat. Trenta-u. El pes. Setanta-u i mig. I quan ja em disposava a dir-li dígit a dígit el meu número de telèfon, m’ha dit que ja podia estirar-me a la màquina.

Després d’aposentar-me com millor he pogut i de rebre els advertiments de que no em podia moure durant els vint minuts que durava la prova, m’ha entregat uns cascs per les orelles semblants als que utilitzen els paletes a l’obra. Me’ls he posat i ella ha seguit parlat. Com que no la sentia, he anat dient si a tot i llavors un motoret s’ha posat en marxa i m’ha introduït dintre del tub fins a l’alçada del pit i ha començat el pandemònium de sorolls.

Els he dividit en sorolls de pre-cançó i la cançó pròpiament dita.

De sorolls de pre-cançó, n’hi havia que semblaven:
- Cops d’escombra al sostre.
- Trucs a l’intèrfon (al primer que he sentit els he dit ben fort què mana?, però com que no m’han contestat he imaginat que no manaven res).
- Ràfegues de dispars de metralladora.
- Trucs a la porta efectuats amb els artells de les mans.
- Sirenes de l’estil de passem a defcon 2 de les pel·lícules americanes o de fuga radioactiva de submarí rus.

Després d’aquest sorolls, tres o quatre d’índole diferent combinats, a la màquina s’engegava un led fent el compte enrere del temps i començava ja la cançó pròpiament dita (els primers compassos d’una van semblar-me els del Saturday Night ririri rarirararaaaaaa, però finalment va ser una falsa alarma). Riu-te’n del Sònar i de qualsevol concert de música electrònica. Queda curt al costat d’allò. De totes maneres he fet el que faria en qualsevol concert d’aquests: no moure’m. Hi ha hagut un moment que he estat a punt de demanar un JB amb Coca-cola a l’infermera i preguntar-li aquell típic “Estudies o treballes”.

Més o menys quan portava uns cinc minuts, he vist precipitar-se del sostre en direcció a la meva cara un mosquit petit. He resat, he suplicat, he demanat, he implorat que em deixés estar i que jo no fos el seu objectiu, ja que no podia moure’m sota amenaça de tornar un altre dia i passar pel mateix calvari. El destí s’ha comportat, el bitxo ha passat de llarg i jo he seguit concentrat en les meves picors a tot arreu (sempre apareixen quan et diuen que no pots moure’t) i en no fer absolutament cap moviment.

Quan els sorolls han parat, ha entrat una altra infermera, m’ha dit que ja s’havia acabat i jo li he dit que ara entenia com no m’agradava ni la música electrònica ni la música màquina. Ha rigut. He rigut. Hem rigut. Li he entregat els cascs. M’he aixecat. M’he canviat. Puc passar a buscar el resultat el proper dijous per la tarda. Adéu. Adéu i molt agraït per tot (només faltava la Lina Morgan cantant la cancó agradecida y emocionada, solamente puedo decir gracias por veniiiiir, tot un clàssic). I cap a casa que és tard i vol ploure (bé, no era tard, i ja havia començat feia estona a caure un plugim empipador).

14 comentaris:

Alex. ha dit...

Per un moment he pensat que la Banyera s'havia convertit en la Nau Interprise!!

Avui ja se sap qui són les noves Creus de Sant Jordi, i un altre any s'han oblidat de la Banyera, del de Banyoles i de la Mairena!

¿Segur què dins de la càpsula magnètica no has fet grafitti?

Albert ha dit...

Jajaja, molt bo aquest post.
Espero que no sigui gran cosa aquesta lesió..

Que tinguis bones vacances!

Una abraçada
Albert

gemma ha dit...

renoi! no sabia que podia arribar a ser tan interessant, si se'm torna a presentar l'oportunitat, intentaré no adormir-me...
hi ha una remota possibilitat, per estranya que et sembli, que la màquina, fruit d'un conjunt de causalitats físiques i còsmiques, t'hagi dotat de super poders.
has notat si el teu cos ha experimentat algún canvi?

aquest matí, en obrir els ulls i mirar el sostre, has vist com el veí del pis de sobre seguia dormint abraçat i bavós sobre el seu coixí. t’has espantat i mentre et repeties que encara estaves endormiscat, has anat a fer-te un got de llet. però, a l’obrir la porta de la nevera, se t’ha quedat a les mans (sí, sí, li has extirpat la porta a la nevera). no podies deixar de moure-la amunt i avall, meravellat com un tall de carn, al bulli, arrebossat. ai, ai, has sortit a la terrassa per veure si plovia. I en alçar les mans per acaronar-te les closca, t’has enlairat.

no pateixis. no explicaré a ningú, que quan he sortit al carrer i he mirat el cel, per valorar les inclemències que em podia deparar el dia, t’he vist passar volant.

Jordi ha dit...

Alex: no hi ha sort amb les creus de Sant Jordi. El grup de l'anginesca crec que no estava nominat aquest any. Veurem el que ve... Tinc dubtes, també.
Ni un graffiti, ni res per l'estil. No em podia moure i jo quiet com un estaquirot!

Cristina: tu que treballes a un hospital, ho sabràs millor que jo que fa aquesta mena de sorolls i quins són!

Albert: gràcies i bones vacances!! Encara que amb el temps que farà...

Gemma: De moment res de res. Faig les mateixes coses que abans. Avui quan arribi a casa provaré de pujar fent un salt des del carrer al balcó. Si no funciona, provaré de saltar des del balcó a baix. Si no em faig mal, bona senyal... (tot això ho he escrit guinyant-te l'ull. espero que el secrect quedi entre nosaltres)

Els del PiT ha dit...

Quina angoixa estar allà dins, no sé si ho podria suportar, clar que potser és pitjor no poder-te moure, perquè almenys en una torradora d'UVA pots ballar.
;-)
Si mai jo he de passar pel tub (i no pensis malament, jove), la recomanació seria que m'endugués el ràdio transistor de casa amb "pinganillus" o no està permès?
:)
Espero que estiguis bé i puguis fer la caravana Reus-Montigalà amb l'Assumpta, hi hi hi...

Anònim ha dit...

Els temps passa i ho deuen haver modernitzat o la teva màquina de ressonància el ser de Mútua privada és millor que quan me la vaig fer jo fa 10 anys en la Seguritat Social.
Això sí ressonància VIPS! Va ser en l’Hospital del Mar.
A mi també va ser en el genoll per
ò a la part de darrera i en van ficar tota dins el tub.

mama

Anònim ha dit...

Ets un crack xiquet explicant certes situacions, al final bé :)

Assumpta ha dit...

Eooooooooo aquí la Reina de les Ressonàncies Magnètiques :-))

M'he partit de riure llegint la teva explicació... a mi me n'han fet un munt, no sé quantes i m'agrada jaja... No, no sóc massoca, però és que és una prova genial, no fa cap mal, no molesta res, només tot aquest concert de sorolls i sorollets que encara estic rient!!

Aaaaahh!! i quan tinguis els resultats ja veuras!! són moníssims!! són com un munt de "mini-radiografies" però molt més detallades (jo a les radiografies no hi veig mai res) en canvi allí es veu molt més... cada petardet d'aquest que senties era com una foto, una "secció", després les podràs veure totes... és tan bonic!!

Hauré d'anar als meus traumatòlegs i reumatòlegs perquè m'en manin unes quantes més, juassssss m'ha agafat com enyor ;-))

Jordi ha dit...

Els del PIT: No et pots moure gens ni mica! És una llauna!
Visita el dia 20, llavors sabrem què passa amb la Reus-Montigalà... jajaja

Mama: els temps evolucionen!

Cesc: gràcies! Tot Ok... al final!

Assumpta: gràcies per aquesta explicació. Crec que em quedaré alguna imatge que m'agradi i la posaré de fons de pantalla o de clauer, ja veurem!

Assumpta ha dit...

Són una cucada!! Potser millor de clauer perquè són petitones, però amb un detall preciós. Com una miniatureta :-))

Jordi ha dit...

jajaja doncs vaig preparant la màquina de fer forats!

bajoqueta ha dit...

No descriuré la meua experiència amb l'endoscopia perquè vaig sortir mig rient també, i això que gràcia no ne feia.
Quan te fan alguna prova d'estes hauria d'estar prohibit que la gent parlessem després, perquè cadascú s'ho agafa d'una manera. Si te conten algo no fan més que fer-te agafar por i arribes a punt de morir...
No esperava menys de tu, vull dir que aguantesses com un campeón :)

XaviC ha dit...

condrosan a la vista!!! Fes-te del grup al Facebook!!!

Jordi ha dit...

Bajoqueta: sí que és veritat que per uns és un mal trangol li per d'altres és una festa!
Eh!! Com un campió i sense plorar!!

XaviC: crec que el grup el va crear un servidor, pot ser???