Si el futbol (i els àrbitres) fos just...

Quin dia el d’ahir! Aquell rau-rau a l’estómac durant tot el dia, els nervis, les ganes de que comences el partit. En definitiva, que s’iniciés la setmana gran del Barça, aquella on s’han de començar ja a perfilar les coses, on s’ha de veure on està l’equip i a què podem aspirar. Com en les grans ocasions, mosaic amb l’orelluda i els colors del club i Catalunya. Tot el Camp Nou entonant la primera estrofa de l’himne del Barça sense música, a una sola veu, com si fos un estadi anglès. Jo tenia la pell de pollastre, de gallina i d’ estruç a l’hora.

I va començar el partit i de seguida es va veure un equip que volia jugar a futbol, volia bordar-ho com sempre, volia atacar, crear i divertir. I un altre equip que volia destruir i cedir tota la iniciativa al rival. En definitiva, que no volia jugar a futbol. Que hi renunciar. Trist, però cert. En unes semifinals de la Champions, un dels dos equips va sortir a no jugar.

I si el futbol fos just, tindria aquestes coses en compte, perquè aquest joc es va inventar per tocar i tocar, per regatejar, per divertir a l’aficionat, qui paga, i per marcar gols, l’autèntica salsa d’aquest esport. Però bé, això dels gols ja és qüestió de punteria i si no tens el dia inspirat, com ahir, doncs no s’hi pot fer res. De totes maneres, repeteixo que si el futbol fos just el resultat ahir hagués estat tres a un i la cosa hagués estat diferent.

A més a més, un equip que ha renunciat a jugar a futbol des del primer minut, no pot tenir el premi de l’ajuda de l’àrbitre. La condescendència del jutge que ha d’aplicar les lleis no ha d’aplicar un raser per uns i un altre raser pels altres. N’hi ha un i és el mateix per tots. I si una entrada és de targeta, ho és al minut u, al minut noranta i tant se val si és la primera com la segona com la vintena. Es va empassar un penal que li van fer a Henry i va deixar de mostrar targetes grogues i de xiular faltes a favor del Barça. Sisplau, si el futbol fos just, els àrbitres serien més bons i xiularien bé, com cal, com Déu mana. Xavi va dir quan va acabar el partit que “arbitratges d’aquest tipus clamen al cel”. Mireu aquesta foto, ho diu tot!
En definitiva, partit amb resultat neutre. Ni bo ni dolent. Diferent. Com si l’eliminatòria fos només a un partit i juguéssim a casa d’ells (bé, amb l’excepció de la lesió d’en Márquez i la sanció d’en Puyol que va veure la targeta groga). És a dir, que sortint uns a guanyar el partit i els altres a no jugar, van rebre el mateix premi. O millor dit, encara van sortir més afavorits els que van cedir tota la iniciativa al rival. Si el futbol (i els àrbitres) fos just...

De totes maneres, tranquils, que el Profeta va dir en roda de premsa ahir: “Que ningú dubti que anirem a Londres a guanyar”. Amén!

EN POSITIU.
El no encaixar gols, importantíssim. L’empat amb gols o la victòria classifica el Barça per la final.

Valdés que va salvar amb dos grans aturades una claríssima jugada de contraatac propiciada per una errada d’en Márquez.

El soci i aficionat culé que va omplir les grades del coliseu barcelonista. Impecable el seu comportament! I és que ahir si el camp arriben a cabre un milió de persones, segur que també s’omple!

EN NEGATIU.
Márquez, per dues coses: per la lesió que farà que es perdi la resta de la temporada i perquè segueixo pensant com fa molt de temps que no és un jugador per disputar partits importants amb el Barça. Sempre comet errades infantils, com la d’ahir que un gran Valdés va evitar que el Chelsea inaugurés el marcador.

La targeta groga que va veure Puyol (rasers diferents, que deia abans) no li permetrà disputar el partit de tornada.