diumenge, 20 de desembre de 2009

CamPITons… d’absolutament tot, tot i tot!!

El futbol, barcelonistes, de vegades és just. I tant que és just! I ahir ho va ser. Perquè va coronar com a millor del món el millor del món. Perquè va premiar el bon futbol. Perquè va ser just amb uns homes que quan surten al camp s’hi deixen quelcom més que la pell. Perquè aquest jugadors no podien marxar amb les mans buides dels Emirats Àrabs. Perquè, què carai, ens havien de portar la Copa que encara, amb els cent deu anys d’història no havíem celebrat.

I va costar. I tant que va costar. El gol amb el que es van trobar els jugadors de l’Estudiantes (no pensar en l’equip de bàsquet madrileny) a la primera part va ser això, una troballa enmig del no res. Un regal amb totes les lletres: la erra, la e, la ge, la a i la ela. I majúscules arial mida tres-cents setanta nou. Una primera part on, crec, el Barça va perdre el temps, com ja ens té acostumats (sinó com s’entén que a la segona juguessin de la manera que van jugar...). Perquè a la segona sí que vam veure a l’autèntic Barça, aquell que mata al rival, aquell que se li tira a la jugular, aquell que ocasió rere ocasió va arraconant el contrari fins que, per collons (i perdoneu la paraula), el gol acaba arribant. Però acaba arribant per fe, per ganes, per fer les coses ben fetes, per anar madurant al rival, esgotant-lo, arraconant-lo sobre les cordes del ring, per la gran qualitat dels jugadors, per la conjunció d’aquestes coses, i perquè hi creuen i persisteixen (recordeu?), s’acaben guanyant els partits i els títols.
Us reconeixeré, evidentment com sempre faig, que quan veia la copa, quan l’enfocaven per la televisió, tant brillant, tant maca, jo la volia, la desitjava, l’anhelava, però quedaven només cinc o deu minuts per acabar i l’atac i gol blaugrana no obtenia els seus fruits. I pensava (sí, sé que vaig pecar, perdona’m Pep!) que un altre any seria. Que ens costaria tornar a arribar-hi, ser de nou en aquella final, però que la història ens en tornaria a deure una altra, perquè havíem estat millors que el rival, i que el futbol de vegades és injust. Però no, va aparèixer el cap del Pedroooo (sisplau, des d’aquí ja engego una campanya per donar-li la creu de Sant Jordi, perquè si li van donar al Millet, Pedrooooo se la mereix cinc-centes mil vegades més), providencial, quan tot era fosc, quan gairebé ja no quedaven esperances, quan la negror s’apoderava de tots els barcelonistes haguts i per haver sobre la capa de la terra, quan l’home del bar ja estava apagant el televisor per anar cap a casa, quan aquell del Madrid estava a punt d’obrir la boca per dir “Catalanufos, seguís sin tener la copa del Mundo, jodeos culés”, que va aparèixer el caparró (que l’hauríem d’embalsamar com els faraons) d’aquest home que triplica el seu pes en or, per conduir-nos a una pròrroga justa i necessària, per tornar a apel•lar a la èpica, per donar-nos mitja hora més d’orgasme futbolístic, per tornar a fer rotllana al mig del camp i veure el Profeta Pepe animant i alliçonant als seus homes.

Però qui ens va portar a la glòria eterna (amén!), qui va fer que saltéssim d’alegria, qui es va convertir en el segon heroi de la nit, que va fer que aquella negror que s’havia mig dissipat es tornés llum celestial, qui ens va situar a l’Olimp dels Déus com a únics ocupants pels segles dels segles (amén!), qui ens va portar a aconseguir allò que mai ningú ha aconseguit, qui ens va fer finalment campions d’absolutament tot, tot i tot, va ser Déu a la terra reencarnat en futbolista: Leo Messi, que va fer-nos camPITons, perquè va marcar amb el pit, que és on es porta l’escut i és on està el cor, on es porten els colors i el sentiment per un club. I Messi va mig rematar amb tot això, amb una mica de cada: un tros de l’escut, una petita empenta del cor i amb tot el sentiment culé que se li suposa. I la història, que havia estat a punt de deure’ns-en una altra, va passar a coronar-nos com els millors del món mundial, de la galàxia futbolista, de l’elenc dels clubs que es fan i es desfan.

I després van venir les llàgrimes sentides del Profeta, d’un visionari dels que ja no en queden, d’un guru que ha de durar molts anys a Can Barça, que ens va fer plorar, o si més no, emocionar-nos a tos els culés. Perquè eren llàgrimes d’uns ulls que havien vist perdre i molt al Barça, que havien vist com l’equip havia fregat moltes vegades la glòria, que havien vist com durant molts anys ens havíem de conformar sent els primers perdedors. Gràcies Pep! Ets molt gran, ets enorme, ets immens! El que has fet no té preu, no sé si t’ho podrem arribar a pagar alguna vegada, però com part de la història que ets, com a sota signant de la pàgina més gloriosa de la història del futbol mundial en clau blaugrana, com a un dels escriptors en lletres d’or de la paraula F.C. Barcelona, només et desitgem que, siguis on siguis, que vagis on vagis, que si algun dia ens deixes (que esperem que sigui dintre de molts anys), siguis feliç. T’ho mereixes crack!
Aquest Barça ha aconseguit un sis de sis amb agulla i aixecat per sota. Primer la Copa, després la Lliga, tot seguit la Champions, per afegir-li més tard les supercopes d’Europa i d’Espanya i per acabar-ho de rematar amb el mundialet, què dic amb el mundialet, amb el Mundilàs de Clubs. Una a sobre de l’altre, amb forma d’agulla. La pinya, l’afició. La folra, els tècnics. I les manilles (que també se’ls ha de reconèixer la feina), la directiva. Tots hem aconseguit aixecar aquest castell de sis de sis, el més difícil de la història, aquell que mai ha aconseguit consolidar, aquell que com a molt, es podrà igualar, però no superar, perquè set copes, de moment i exceptuant que es creï la copa intergalàctica de l’Univers, no n’hi ha.

Sigueu feliços, gaudiu del moment i sortiu al balcó i proclameu als quatre vents el nom del Barça amb la mà dreta estesa mostrant els cinc dits i la mà esquerra enlaire mostrant-ne només un. Perquè mans de sis dits, que jo n’hagi vist, no n’hi ha. Felicitats a tots! Acabo ja perquè vaig a eixugar-me les llàgrimes que des de que ahir Puyol va aixecar la copa, encara no han acabat de brollar.

P.D: He evitat fer frases tant recurrents com “El Barça va treure petroli d’Abu Dhabi”, que s’agraeix.

21 comentaris:

Eloy ha dit...

Fantàstic resum Jordi.
No vas veure l'esperit del Cruyff reencarnat en el nou profeta? Piqué fent d'Alexanko i Pedro de Bakero? Meravellós...
I em quedo amb la frase de la samarreta: Ho hem guanyat tot, ens queda tot per guanyar.
"Barça 6 copas Madrid a 2 velas".

McAbeu ha dit...

El just premi a la feina ben feta. Som els millors i ho demostrem!
VISCA EL BARÇA

XeXu ha dit...

Mira, avui no et fotré un rotllo perquè no cal, ja ho has dit tot. Campions de tot.

Només una cosa, segur que no has vist mai mans de cinc dits? Que vius al món dels Simpson, tu?

Jordi ha dit...

Més que mai, més que un club. Més que un sentiment, més que un ideal.

Assumpta ha dit...

Una crònica fantàstica amb el teu estil súper especial!! :-))

A partir d'ara, has de signar els teus articles futboleros (que no posts) com a

Jordi de la Banyera, Blogger, Barcelona.

Faltaven cinc minuts... érem a Barcelona mirant el partit a casa la meva germana... i, tant ella com jo ens vàrem mirar i les dues sabíem que cap de les dues donava, ni molt menys, allò per perdut. És el que té haver estat en directe a l'Estadi el dia del "PerSIStirem"... quan ho sents en directe, ja sempre tens confiança!! :-))

I va marcar Pedro!!

I ja ho varem veure guanyat!... "Només" faltava el segon, però estavem segures de que vindria!! I va venir!! :-))

Em van fer un magnífic regal d'aniversari que, de veritat, sóc feliç de poder compartir amb tots vosaltres ;-)))

Jordi ha dit...

Eloy: Merci! Sí, sí, allà hi havia una mica de màgia del Dream Team... i flor, també!
Molt bo això de les 2 veles! jajaja

McAbeu: I tant, i tant! Vica!

XeXu: ostres, ara trobo a faltar el teu rotllo, vés per on! jajaja Aix, em dec haver equivocat! Volia dir de sis!! Ara ho corregeixo!

Jordi: Més que un simple campió!!

Assumpta: Moltes gràcies! Sí, sí, en prenc nota! Sempre m'ha agradat allò d'Antoni Bassas, TV3, Washington!
Amb el gol del Pedrooooo jo també ho vaig veure guanyat, sincerament! Els altres no tenien res a fer!
Moltes felicitats!

elur ha dit...

Estic pensant que potser sóc una culé atípica, però quan encara no havia marcat Pedro tenia la sensació de que no perdríem. Si el Barça del nostre Profeta no guanyava aquest títol, no hi hauria hagut mai cap altra Barça capaç de fer-ho. Havien de ser Ells. I així va ser.
Porto quasi 24 hores amb la llàgrima fàcil. Llegint el diari m'emociono. Mirant vídeos per internet m'emociono. Pensant-hi, m'emociono.
Que gran tot plegat!
Com m'agrada la metàfora del castell!!
Com he rigut amb el p.d.!!!! jajajajaja
Ets un crack.
T'ho vaig posar ahir al post anterior i ho repetiré aquí. El Profeta ho va dir el primer dia: perSIStirem!

VISCA EL BARÇA!

pd.-ahir el Madris va fer un sentit homenatge als SIS títols blaugranes amb si golets, que no sigui dit.

pd.2.-si no et fa res estendré els cinc dits de la mà esquerra i un de la dreta ;)

garbi24 ha dit...

per ser del barça s'ha de patir...però val molt la pena.....
Visca!!!!!!!!!!!!!!!!

Jordi ha dit...

Elur: realment t'hauríem de fer un monument a la fe blaugrana! Jo ho veia molt peliagut!
Ostres, per6tirem! És un visionari, ja ho dic jo!
jajaja és veritat, el Madrid també es va afegir a la celebració! no hi havia caigut!
Sí, sí, com tu vulguis, però esten-los al vent!!

garbi24: i tant, i tant! Som els millors!

Assumpta ha dit...

Ens fem una operació de cirurgia estètica?

http://doblenegacion.com/wp-content/uploads/2007/02/polydactyly_01_rhand_ap.jpg


Ah!!! això del PerSISteam jo ho he copiat d'Elur!! Les coses com siguin ;-))

Jordi ha dit...

jajaja ja em passaràs l'adreça! És el mateix que li ha fet a la Belén Esteban??

kika ha dit...

fantàstic reconte dels fets!
però no has dit res de l'arbitre... i mira que em va fer sortir moltes emocions aquesta hir...

Alba ha dit...

Bueno, es va haver de patir i molt; l'esperit Stamford Bridge es va repetir amb Pedro per forçar la prórroga. En fi, sis copes en el 2009 que esperem que es repeteixi el 2010.
Salutacions

Agnès S. ha dit...

Cansat?
:-)

Assumpta ha dit...

http://www.youtube.com/watch?v=L0g7YApfQyI

Jordi ha dit...

Kika: tens raó, no he dit res de l'àrbitre. Suposo que si haguèssim perdut me n'hagués queixat i molt! Millor, així no es converteix en protagonista tal i com ell volia.

Alba: tant de bo que es repetís! I ara sí que podríem dir que mai ningú ens podria ni igualar!

Agnès S.: unes quantes agulletes als quàdriceps...

Assumpta: jajaja boníssim! He rigut molt! I tant que veu crackòvia! I escolta RAC1!

pati di fusa ha dit...

buf, jordi, m'has fet plorar i tot! una crònica brillant i un paràgraf, el dedicat al gran pep, de "gallina de piel", de llàgrima d'emoció i deVoció.

jo tampoc no hi puc afegir res més. només agafaré una frase dels manel i diré que aquest barça, aquest tros d'home, persona, mestre i profeta que és el pep, aquest equip enorme, aquesta afició extasiada, aquesta temporada brillant, emocionant, trepidant, espaterrant i al·lucinant, "SÓN LES COSES BONES DE PASSAR A L'ETERNITAT!"

Albert ha dit...

Això ja no ho veurem i viurem mai més. Avis i pares que van haver d'empassar lligues i copes del Madrisss, 14 anys sense una lliga.. Quina sort tenim collons!!
Albert

Jordi ha dit...

Pats: ostres, ara que me l'he tornat a llegir, a mi també se m'ha caigut la llagrimeta. I està malament que ho digui jo...
Oh i tant! Tant de bo tot el que passés a l'eternitat fossin coses com aquestes.

Albert: jajajaja aquest collons l'has escrit amb sentiment i ràbia! sí senyor! Ells van veure el de les cinc copes, nosaltres el de les sis!

Albert ha dit...

Has evitat frases com la del petroli d'Abu Dhabi però no has pogut evitar el "Campitons", que també és bo.

Jo també m'apunto a la campanya Pedro creu de Sant Jordi.

Puyol ja no pot amb els seus braços. Tant aixecar copes...
Adéu!

Jordi ha dit...

Els tòpics s'han d'intentar evitar per ser originals! El de camPITons frega la originalitat, no?
Al Puyol el bíceps li fa el doble de volum! jajaja