Pals i mocadorada.

Quin partit el d’ahir!! D’aquell de mossegar-se les ungles, d’empentar el Barça cap a munt, de maleir els, d’animar, de protestar i de treure mocadors. Vam mossegar-nos les ungles ja que passaven els minuts i el Barça no marcava. Vam empentar el Barça ja que cada vegada que agafaven la pilota la gent els animava a anar cap a dalt per aconseguir el gol. Vam maleir els pals de la porteria contraria, ja que el Barça va fer-ne un total de tres. Vam protestar ja cap a les acaballes perquè el Barça era incapaç de marcar un sol gol i va anar de més a menys per acabar mancat d’idees, amb un nivell físic alarmant i sense capacitat de crear perill. I finalment quan l’àrbitre va xiular el final del partit vam treure els ja famosos mocadors de Can Barça: alguns uns de veritat, d’altres (com jo) un tros de tovalló, d’altres un diari i fins hi tot n’hi havia algun que va onejar al vent un llençol.

I si ahir va haver un protagonista de la nit, aquest van ser els pals. Fins a tres vaig contar-ne: un a la primera part (Eto’o) i dos a la segona (Xavi i Giovanni). Mala sort!! És d’aquells partits en que veus que la pilota no vol entrar per mala sort, per manca de punteria o perquè no és el dia dels davanters blaugranes.

De tota manera no és excusa, ja que el Barça no va saber superar (una vegada més) un plantejament defensiu excel·lent d’un contrari que ve al Camp Nou a tancar-se i a esperar les seves oportunitats en forma contraatacs, que un sòlid Puyol va encarregar-se d’avortar. Ja molt temps que aquests tipus d’equips al Barça se li ennueguen. No té recursos per trencar aquestes defenses i, com va passar ahir, l’equip no té ni profunditat, les bandes no desborden i els davanters no es mouen per buscar passades llargues o intentar trencar el fora de joc.

I al final, com no podia ser d’una altra manera, el Camp nou va esclatar de ràbia i impotència i el malestar del soci es va veure reflectit en una mocadorada de les que fan època i crits de “Fora!! Fora!!” dirigits cap al terreny de joc i cap a la llotja. Espero que Laporta, Rijkaard i els jugadors n’aprenguin (ara no sé per què m’ha vingut al cap aquella frase de “Què n’aprenguin!!”) i es posin les piles, que el dimecres hi ha partit de Champions i ens juguem estar o no a semifinals.

EN POSITIU.
Carlos Puyol ahir va fer un partit excepcional. Va estar insuperable i va tallar el perill a la seva manera: amb el peu, amb el pit, amb el cap o de la manera que fos. Va ser el millor del partit.

Giovanni ha fet un dels millors partits que jo li recordo. Sense fer cap cosa de l’altre món ahir va desbordar (una mica, no molt) per la banda i va crear alguna ocasió de perill.

EN NEGATIU.
Evidentment, s’ha tornat a perdre un oportunitat de retallar punts respecte al líder. El Madrid va empatar ahir contra el Mallorca (amb ajudes d’aquelles que fan història) i el Sevilla va fer-nos el favor de guanyar al Vila-real. Doncs ni per aquestes. Seguim essent tercers, però ara empatats a punts amb el Vila-real.

La ratxa patètica que portem de partits al Camp Nou. Hi hem anat tres vegades aquesta temporada amb el resultat tant fantàstic de dos empatats i una derrota. No, si al final la mocadorada ens la faran a nosaltres, que ens declararan persones non grates i no ens deixaran entrar més a l’estadi.