Tot passa per confiar més en la cantera.

La globalització en el món del futbol és un factor que als darrers anys s’ha imposat amb molta força arran de la famosa Llei Bossman que, temps enrere va fer que els jugador comunitaris no ocupessin plaça d’estrangers. En aquesta globalització també podem encabir-hi les continues nacionalitzacions de jugadors no comunitaris i que, per tant, passen a no ocupar plaça de forani. Doncs bé, amb tot això hem sortit guanyant o perdent? Doncs què voleu que us digui... Si repassem un a un tots el jugadors comunitaris que han passat per les files de Can Barça, ho han fet, sota el meu parer, amb més pena que glòria (sempre amb comptades excepcions): Bogarde, els De Boer, Zenden, Litmanen, Christanval, Enke, Coco, ... i un llarg etcètera de mitjanies que no han acabat de quallar en aquest club.

És a dir, que els únics que han sortit pendent en aquest cas sempre han estat els jugadors de casa, els de la pedrera, els formats a la Masia, que “gràcies” a l’arribada d’aquests futbolistes se’ls ha tancat les portes del primer equip o no se’ls ha pogut donar l’oportunitat que mereixien. I estic segur que molts no tenien res a envejar del comunitari que va venir a ocupar la seva posició.

Tot això ve perquè avui estava reflexionant sobre els problemes que té el Barça amb aquest tipus de jugadors:
a) Zambrotta, que té la dona a Itàlia i va arribar tard a l’entrenament d’ahir.
b) Márquez, que té la parella a Madrid i es passa més estona al pont aeri que entrenant amb el Barça.
c) Henry, que com té la filla a Londres està trist i deprimit i per això no juga bé al futbol.
d) Abidal, que ahir ens va deixar a tots amb un pam de nas quan en roda de premsa va dir que ha baixat el seu nivell degut a que no s’ha acabat d’adaptar a l’horari espanyol. A França dormien la migdiada i jugaven els partits més d’hora i aquí es veu que ho fem dues hores tard. I, evidentment, l’home viu instal·lat en un jet lag continuat que no el deixa donar el millor de si mateix.

En fi, que arribes a la conclusió que els únics que no tenen aquests problemes són els d’aquí, els de casa: Iniesta, Xavi, Puyol, Valdés, Bojan... I que, al cap i a la fi, són els que sempre donen la cara per l’equip, els que es deixen la pell al camp, els que mai s’amaguen i parlen tant si el resultat del partit ha estat bo com dolent, els que mai fan tard a cap entrenament, els que senten els colors, ... Potser tots aquests mals que ha estat patint el Barça durant aquests temps, es solucionarien comptant més amb la cantera (que ja ho fa el Barça, ho reconec) que no pas mirant cap a fora. Us recordeu quan fa temps hi havia la teoria de deu de casa i dos de fora, i que aquests de fora fossin estrelles de talla mundial? Doncs això em vinc a referir...