Amb tots vostès... el Sr. Wilson!!

Sí, aquest de la fotografia és el personatge en qüestió. I quin personatge!! Divendres passat vam anar a sopar amb uns companys de classe de fa molts anys (ens reunim per sopar unes quatre o cinc vegades l’any) i un d’ells va portar-nos a un restaurant que coneixia anomenat Puerto Plata, situat al costat del mercat de Santa Caterina. I quin restaurant, també!! D’entrada no donaries un euro (anava a dir un duro però com que ja fa anys que hem fet la conversió i hem deixat enrere les pessetes...) pel restaurant. Bé i dic restaurant, però no crec que arribi a poder-se penjar aquesta medalla.

Només entrar veus la barra al fons (hàbitat on passa la major part del temps el nostre protagonista) i tot de taules col·locades de manera que es puguin encabir com més persones millor. De fet, juraria que s’utilitza el mètode LIFO (Last Input First Output) per poder sortir un cop t’assentes, és a dir, que no hi ha forma ni manera humana d’aixecar-te si abans no ho fan els que et precedeixen i que estan més a prop de la porta d’entrada. Ah!! I això de poder enretirar una mica la cadira, ni pensar-hi, que l’espai està contat i la cadira ja toca amb la persona que ocupa el teu lloc homòleg, però de la taula de darrere.

A mà dreta d’aquesta entrada, hi ha unes escales amb set o vuit graons pintats amb pintura plàstica de color vermell que et condueixen a un altell on encara es pot encabir més gent de la mateixa manera que a la part de sota. Vaig fixar-me en el detall d’una columna que partia una taula de moltes persones en dos, de tal manera que si tenies mala sort i t’assentaves al lloc equivocat, no podies gaudir de la visió total de la taula. I quina habitació: amb les parets pintades de blau i engalanada amb plantes de plàstic amb flors vermelles i un extintor adornat també amb aquest tipus de guarniment. Érem nou persones i vam tenir sort que va tocar-nos una taula on els que estaven mirant cap a la paret podien gaudir de l’espai que volien i enretirar la cadira una distància prudencial per a que la pressió de la taula la panxa et permetés respirar i menjar amb relativa normalitat. Però tenia un defecte: hi havia una cadira que perillosament estava molt a prop de les escales i quan el Sr. Wilson va veure que algú havia fet seu aquest lloc, ràpidament va abandonar el seu medi natural rere la barra i va pujar les escales tot dient-nos: “Tened cuidadito con este sitio. Mejol no os sentéis que es muy peligroso, ya que si os tiráis para atrás podéis cael pol las escaleras”. Ah!! I evidentment va acompanyar les seves paraules amb una escenificació clara i concisa del que podia passar. I és llavors quan dones gràcies a Déu i tots els àngels i arcàngels de que a última hora hagi fallat un company i no siguem deu (amb la qual cosa aquest lloc queda lliure) perquè sinó de ben segur haguéssim acabat la nit al Clínic amb un company regalimant sangria en forma de sang pel cap que s’hauria obert després d’enretirar la cadira i caure per les escales.

Doncs bé, només entrar al local el Sr. Wilson, sempre des de darrere la barra, amb les mans recolzades sobre el taulell i amb aquell parlar caribeny, va deixar anar tot un discurs (evidentment assajat ja altres vegades) on venia a dir que érem molt benvinguts al local i que desitjava que sopéssim a gust i passéssim una bona vetllada en companyia dels nostres amics. Tota la platea (entenem per platea la zona d’entrada al bar que no compren l’altell de dalt de les escales) va arrancar a aplaudir i a victorejar al orador de la nit.

Un cop vam ser a la taula i vam haver exhaurit dues gerres de sangria i una de cervesa, el Sr. Wilson va pujar deixant la barra més sola que la una. Va ser quan vaig poder veure’l de cos sencer. Un gran home, en tots els sentits! Alt, gros (surt més a compte saltar-lo que rodejar-lo) i sempre amb un somriure a la boca pels seus clients. La veritat, conyes a part, que et fa sentir com a casa. Una vegada va ser a dalt i va haver contemplat el panorama, sense nosaltres esperar-nos-ho va posar-se una perruca de senyora al cap, la música com per art de màgia va apujar-se i va treure a una noia a ballar. Caram com mou el cul el Sr. Wilson!! Com remena els malucs!! I com agafa a la noia!! No és tonto l’amic!!

Després d’acabar el ball va intentar-ho amb una de les noies que anava amb nosaltres, però aquesta, tímida ella va dir-li que no: “No tengas velguenza, mi amol. ¡¡Sal a bailar conmigo!!”. Però no va haver-hi manera!! I com patia jo, ja que aquesta pobre noia estava assentada just a la cadira del costat de l’assassina (aquella que si et tiraves molt endarrere acabaves escales avall i al Clínic regalimant sangria en forma de sang pel cap).

Una vegada acabat l’espectacle (sí, sí, era, segons vam convenir entre tots allò que es diu en castellà una cena-espectáculo amb vedettes i tot), una cambrera va començar a treure tot un seguit de safates plenes de menjar anunciant-les sempre amb l’article davant (que imagino que ha de ser la manera de parlar d’ells): “El pollo, el arroz, el pavo, el plátano frito...”. Jo intentava recordar (enmig de la ofuscació que patia ja per les dos copes que portava) si quan ens havien demanat les begudes ens havien preguntat “¿El bebidas?” o si quan havien portat els macarrons a taula els havien anunciat com “El macarrones”, ja que no parava de sentir l’article el per tot arreu.

I va ser quan, després de que l’alcohol ja comencés a fer efecte entre els congregats (sobretot a les taules veïnes) que la gent va començar a cantar a cor que vols cançons d’aquelles de karaoke que mai moriran com... ummm... ummm... ara no me’n recordo (imagino que la sangria té part de culpa). Però el que sí que us puc assegurar és que nosaltres vam contribuir amb cançons com: “Cuando tú te ves bonita tú te pones orgullosa, ni más ni menos, ni más ni menos...”, “Vaya torito, ay torito bravo”, “oví ová cada día te quiero más” i l’estrella de la nit (gràcies Roberto per haver-la recuperat de la meva hemeroteca de cançons caspa) “Vente mi siana wana, que yo te quiero mi siana wana...” de los Chichos.

I en mig de tot aquest sidral i ja als postres i copes varies, se’m va il·luminar el cap (potser per la barreja de whisky de garrafa i sangria) i, al veure en Wilson fent cafés, vaig alçar-me i vaig cridar: “Que bote Wilson!! Que bote Wilson!!” (ja ens havíem fet amics i el tractàvem de tu i no de vostè) i, evidentment, tota la zona de la balconada i la platea va corejar la consigna amb entusiasme i fervor. I sí, el Sr. Wilson, enfeinat que estava movent tasses i copes amunt i avall, no va fer-nos ni cas.

En definitiva, una bona nit de gresca i xerinola en un bon ambient i en un restaurant recomanable per a qui li agradi gaudir d’un sopar amb espectacle inclòs. No és el Bulli, això sí. Ho dic perquè després no vull que em vingueu esbroncant de que no és això el que us havia dit. Ah!! Per cert, que en un moment del sopar va acudir-se'm (ja sé que sóc estrany) de demanar una mica de pa, però resulta que aquest tema (igual que va passar-me amb les patates freigides una mica més endavant) no el toquen.