Riudoms - La Mola - Riudoms'08.

Gran caminada la d’ahir diumenge. D’aquelles que les gaudeixes de veritat (bé, descomptant els quilòmetres que hi ha al començament i els del final, ineludibles per acabar de completar el cercle). Organització perfecte. Retrobaments amb gent coneguda i xerrada amb tots ells a mesura que els anàvem trobant. Dia fantàstic: cel blau i el sol lluent a dalt de tot. Massa calor, això sí, però millor això que no l’aiguat que ens va caure l’any passat. Millor posar-se moreno (o torrar-se, com el cas d’ahir) que no pas quedar moll de cap a peus. L’única cosa de la que em puc lamentar és el maleït mal al bessó de la cama dreta que va fer-me la guitza durant tota la marxa i que avui encara s’encarrega de fer-me recordar que ahir vaig forçar-lo de valent i que hauré de fer molt de repòs si vull estar en perfectes condicions per la Marxa Romànica de Navàs que es celebrarà dintre de dues setmanes.

El grup GELS estava al complert: Xavi Sensei, Jordi Atleta, Txell, David i Raul Vernet, Alba, Josep (més la Maria que vaig assabentar-me que és del club d’Esparraguera i a la que hauríem de fer una OPA hostil per portar-la cap al nostre club), i un servidor. I s’unien al grup dues noves incorporacions MID (Made in Dir): la Sole i el Miquel, que van demostrar ratllar a un gran nivell, sobretot la primera que va deixar-nos enrere a tots (i perquè fins a la Mola va fer l’esforç d’anar amb tots nosaltres).

A la sortida, la primera presa de contacte amb cares conegudes: l’Albert (aquesta vegada participant i la dona seguint-lo amb el cotxe i el cotxet), la Dolors i la resta de companys que vam conèixer al tren amb el Jaume tornant de la Montserrat-Reus, i algú que ara mateix no recordo que espero que sàpiga disculpar-me.

Arrencàvem impuntuals, quan passaven quatre minuts de dos quarts de set. Un petard s’enfilava cap al cel encara fosc i ens marcava la sortida a tots els participants de la marxa. M’havia de mentalitzar de valent per no forçar el pas, per seguir un ritme bo pel meu pobre bessó i que em permetés arribar (a poder ser en bones condicions) de nou a Riudoms per arreplegar els punts.

Però com passa amb totes les marxes, els primers quilòmetres són d’escalfament: pistes i asfalt que permeten anar entrant en calor i xerrar de forma distesa amb la gent. Passem per l’avituallament de Montbrió del Camp (quilòmetre 5,3), i malgrat el pandemònium de gent atrinxerada a la taula on hi havia el menjar, aconsegueixo fer-me amb tres talls de coca i un tros de xocolata. Tenia gana i s’havia de començar a acumular energia per cremar-la més tard.

Com que el mal a la cama cada vegada va a pitjor, faig una consulta popular entre els tres farmacèutics del grup per saber si amb el que he menjar puc o no prendrem un voltaren. Em comenten que sí, que no hi ha problema i amb una mica d’aigua m’empasso aquesta pastilla miraculosa que haurà d’obrar meravelles amb el dolor.

Arribem al pantà de Riudecanyes amb crits de “Vica, visca, visca!! Visca la terra lliure!!” del Miquel/Atrapeu-loo dirigits cap a una estelada que hi ha penjada del control. El grup s’ha començat a fragmentar: el sector femení s’ha quedat enrere i al Josep tampoc se’l veu. Això de la sequera va de veritat: l’embassament que l’any passat estava arrebossar, aquesta anys a penes és un llac petit amb poca aigua. La imatge és desoladora.

Ara començava la primera pujada, la que ens havia de deixar al peu del castell d’Escornalbou. Un pujada dura, però bastant assequible pels pocs quilòmetres que portàvem a les cames. El camí va deixar-nos al peu d’una carretera, el tros més dur d’aquesta ascensió, ja que és bastant empinada i l’asfalt agrada a ben pocs. En vam plantar al castell (quilòmetre 17,5) a un quart de deu. Allà, un donut i mig (normal) i un entrepà de formatge per recuperar forces.

Ara venia, de ben segur, el millor tros de baixada: un sender molt tècnic, estret i amb pendent que vam fer mig trotant i mig corrent (els trossos que les pedres ho permetien) amb un servidor obrint pas durant gairebé tot el recorregut. Vaig perdre el lloc capdavanter per la meva dèria de fer incomptables fotografies, però la veritat és que paga la pena.

I com que tot el que baixa després puja (o és al revés?), ara tocava enfilar el camí de pujada cap al parc eòlic. I ho vam fer sentint de tant en tant més crits llunyans amb consignes catalanistes del Miquel/Atrapeu-lo i amb el brunzit de les aspes dels molins del parc. La pujada tampoc és molt exigent (la veritat és que la recordava molt més dura l’any passat, imagino per la pluja), i un cop vam ser a dalt anava molt bé de forces, exceptuant, és clar, el mal al bessó que no se m’havia passat. Anava apretant les dents i fent veritable esforços per no pensar-hi, però la veritat és que el mal no remetia.

Vam agrupar-nos a dalt tots junts i vam anar carejant al costat dels molins de vent fins que una pendent bastant considerable va deixar-nos al control del Coll de Roig (quilòmetre 26,4). Allà palmeres de xocolata, fruita i aquarius van servir per reposar forces i sals minerals.

Ara venia La pujada, amb ela majúscula. La més temuda de tot el recorregut, però a l’hora la més meravellosa. Tocava ascendir cap a La Mola de Colldejou. I renoi, quina pujada!! Duríssima i molt exigent!! Però com en vaig gaudir!! Hi havia trossos que es convertia en una paret on no hi havia més remei que utilitzar les mans per grimpar. I què diferent que la recordava de l’any passat, on la boira no va deixar-me contemplar les vistes tan esplèndides que es poden gaudir mentre vas pujant si, et gires de tant en tant per albirar el parc eòlic i tot el conjunt muntanyós que t’envolta. Una vegada a dalt, vaig tombar-me amb les mans als malucs i vaig quedar-me una bona estona contemplant bocabadat el paisatge.

Quan vam ser tots junts de nou i després de les fotografies de rigor al cim (recordo que és un 100 cims i n’hi havia algun del grup que no el tenia) vam emprendre la baixada, d’aquelles que vista ara sense pluja va fer-me reflexionar sobre com va poder ser que l’any passat amb la pluja que queia, la boira i totes les pedres mullades, sortíssim sans i estalvis. És una baixada d’aquelles on qualsevol distracció pot ocasionar-te una caiguda o una revinclada de turmell, ja que les pedres semblen posades expressament per aconseguir aquest objectiu. Vam tenir un parell d’ensurts amb el Raul i el Jordi Atleta, però només van quedar-se amb ensurts.

Al control de Coll de Guix (quilòmetre 30,2) de nou tots junts vam descansar una estoneta. Aquí el Jordi Atleta va obsequiar-nos amb una caiguda de les seves. Estàvem tots en rotllana comentant la jugada i de sobte sentim un soroll. Ens girem i veiem com poc a poc i tot sol i estant parat i dempeus, cau al terra sense que res ni ningú obrés sobre ell. Evidentment vam riure una estona amb ell (no d’ell) i li vam preguntar, ja amb mala llet, que quan seria la pròxima o que, ja quan començàvem a caminar de nou, allà hi havia una mica de sorra i que podia aprofitar per caure també allà.

Tot baixant per la pista va ser quan vam perdre de vista els Made in DIR: el Miquel i la Sole. Van començar a tirar i tirar i ens van deixar enrere. En aquest tram va ser quan el Jaume va trucar-nos per donar-nos ànims i preguntar-nos com estàvem. Amb el mans lliures del mòbil posat vam poder parlar amb ell i fer-lo enrabiar una miqueta explicant-li el que es perdia.

Després d’aquesta llarga baixada que va portar-nos per camins realment selvàtics que recordaven en algun moment al Vietnam (comentari bastant repetit), vam anar a parar després un trosset molt curt de carretera al peu de l’últim obstacle que havíem de superar: un doble tobogan per acabar de malmetre les nostres cansades cames. Com que aquest tros anterior el Xavi, el David, el Jordi Atleta i un servidor el vam fer gairebé tot corrents, el Raul i el Josep van quedar-se força enrederits. Una vegada superada aquesta doble serra vam enfilar la baixada cap a l’Ermita de la Mare de Déu de la Roca. Un descens molt maco i perillós on mica en mica vas veient aquesta església davant teu i vas gaudint de la preciositat d’aquest monument.

Un cop arribats, tocava el dinar: entrepà de botifarra i galetes de postres. Ah!! I un parell de gots de coca-cola ben fresca per fer passar la set i la calor. No us recordaré lo bo que estava l’entrepà, però crec que no menteixo si dic que els quatre vam mirar-nos amb cara de que ens n’haguéssim menjat un parell més.

Just quan ens aixecàvem per rendir comptes amb els darrers setze quilòmetres vam veure arribar al Raúl i al Josep. Vam saludar-los, donar-los ànims i vam prosseguir tot fent-nos creus de com el Miquel i la Sole havien tirat de valent. Però tot havia estat un miratge, ja que als deu minuts d’estar caminant em sona el mòbil. Era el Miquel MID, per preguntar-nos on estàvem, que ell acabava d’arribar al control de l’Ermita. Però com podia ser? Si no l’hem vist ni ens l’hem creuat? Amb veu de cansat em diu que ara ens ho explicarà quan ens enganxi.

I sí, ens va enganxar quan quedaven un parell de quilòmetres per arribar a Motbrió del Camp. Tot seguint a un altre caminador havien errat el camí i havien hagut de fer marxa enrere fins a recuperar el bo. Tot quadrava!! El tros pel que transitàvem ara era molt pesat, pista planera, panxa plena i un sol de justícia no ens afavorien. Va ser el tros més pesat de la marxa, si us he de ser sincer. Aquells quilòmetres que se’n diuen de la brossa, que serveixen per completar la distància fins al punt d’on hem sortit i que no agraden a ningú.

A Montbrió vam veure aigua i menjar una mica. Ara només quedava desfer el mateix camí que havíem fet vuit hores i mitja abans (5,3 quilòmetres). A la que vam adonar-nos-en el Miquel MID i jo, el Xavi, l’Atleta i el David ja havien començat a caminar i ens havien tret avantatge. A més a més, s’havien posat a córrer per facilitar les coses. No podia ser!! Mig engolint un donut vaig mirar al Miquel i vaig comentar-li que anava a per ells. Amb cara de cansat va dir-me que ànims, que ell faria el que podria, però que tirés i que no l’esperés. I així ho vaig fer. Mica en mica anava retallant la distància que m’havien tret fins que vaig avançar-los i com que de forces em trobava molt bé i corrent no em feia tant mal el bessó, vaig seguir tot animat per les sensacions. Quan vaig veure al fons la rotonda d’entrada a Riudoms vaig somriure i vaig dir-me que ja ho tenia!! Corre, Jordi, corre, no paris... Entrant pels carrers estrets del poble i amb la llengua fora, vaig trobar-me el meu últim desafiament: tres marxadors amb la samarreta del club Anoia. Els havia d’avançar, l’honor dels GELS estava en joc!! I no dubteu que ho vaig fer!! Arribava al punt de partida nou hores i cinc minuts després d’haver sortit. Van entregar-me el diploma i vaig assentar-me sobre uns matalassos a estirar. Allà estava la Sole amb cara d’avorrida. Havia arribat una hora abans que jo. Quina autèntica màquina!!

Després, degoteig de companys del GELS: primer el David, tot seguit el Xavi i l’Atleta i un parell de minuts més tard que ells el Miquel. Quan ja marxàvem el Miquel, la Sole i jo cap a Barcelona treien el cap per l’arribada el Josep i el Raúl. L’Alba que havia estat a punt d ‘abandonar després de la pujada al castell d’Escornalbou, segons noticies del Xavi estava arribant al darrer control i la Txell anava força endarrerida xerrant amb uns companys que coneixia i que eren de per allà. Felicitats a tots, campions!!

M’HA AGRADAT.
Tornar a caminar amb els companys del grup, ja que al no forçar la màquina per raons obvies (la meva cama i la no participació del Jaume que sempre ens obliguem a tirar més) i compartir anècdotes, bromes i somriures.

L’organització ha estat perfecta: bona senyalització i molt bons avituallaments (aquarius i coca-cola a dojo). Un deu per ells!!

NO M’HA AGRADAT.
El mal al bessó amb que gairebé tota la cursa he hagut de conviure. Espero que no sigui res i que aquestes dues setmanes de relaxació total serveixin per recuperar-me.

L’excessiva calor que ha fet que ha fet que ens torréssim literalment. Els últims quilòmetres (potser els darrers vint) transcorren per paratges que no hi ha vegetació i on el sol fa estralls.

Com sempre que no ve algun company es troba a faltar, com el cas del Jaume, però que la seva trucada per donar-nos ànims va fer que el tinguéssim tots pressent. I Jaume, ja saps, tal i com vam quedar: “¡¡Nos vemos en Navás, que mola más!!” (aquestes són les frases que surten quan portes masses quilòmetres caminant).