El Teatre dels malsons.

I la història s’ha repetit de nou... El Barça, com tantes altres eliminatòries que ara em venen al cap de fa anys enrere, fa el millor partit de la temporada, ataca, pressiona, lluita i finalment apel·la a la èpica per aconseguir el gol miraculós que ens classifiqui per a la següent ronda (en aquest cas la final de Moscou), però acaba perdent... “Jugamos como nunca y perdemos como siempre”, que deia aquell. I com sempre, titulars de “Cauen amb honor”, “Lluiten fins al final”, ... No n’hi ha prou amb això!! O és que el Barça no podrà passar mai cap eliminatòria fent un pèssim partit? Realment surt a compte això de jugar molt bé però quedar-nos sense res, amb les mans buides? No ho sé, de vegades m’ho plantejo i penso si no valdria la pena fer un cop de cap i intentar-ho d’una altra manera... Mireu si no l’any de la segona Champions: joc pràctic, especulador i títol a la butxaca.

Al partit, però, no se li pot recriminar res. Va tenir tots els al·licients d’una semifinal de tornada: un gol espectacular, bon joc, tensió i molta emoció. I el Barça va sortir al camp com s’ha de sortir en aquests partits: amb actitud, coratge, entrega, lluita, valentia, concentració, endollats en tot moment, jugant ràpid, pressionant, mostrant des del primer minut que anaven a pel partit, sense arrugar-se, mirant endavant i no arraconant-se darrere, i ... amb la samarreta de la segona equipació (blava). Què més se’ls pot demanar? Doncs un gol, només un gol!! La sequera golejadora ja preocupa i molt. També em preocupa i molt, com ja vinc repetit en molts posts, l’abús del regat i la manca de l’hàbit de xutar només que reben la pilota. Només recordo dos xuts amb sentit, és a dir, que van rebre la pilota, van mirar a porteria, van veure forat i van decidir provar sort amb convenciment: un de Deco i un de Gudjohnsen (que va sortir al minut vuitanta-vuit substituint Touré Yaya).

El gol encaixat al minut catorze de la primera part, un golàs tot s’ha de dir de Scholes, amb l’únic però que va venir precedir per una errada en la passada de Zambrota, l’equip el va assimilar bé, sense enfonsar-se, sabent que encara hi havia temps per endavant per aixecar la situació. I ho va provar i provar, però, com últimament ja estem avesats, la sort es va mostrar esquiva i la pilota no va voler entrar o el porter van der Sar va encarregar-se de que no ho fes. Al final, l’equip bolcat sobre la porteria anglesa fent-nos tenir aquell bri d’esperança, aquella espurna de fe de que el miracle era possible. Una última falta escorada a la banda dreta, amb un Valdés apel·lant a la èpica i pujant a rematar a l’àrea rival... I, pocs segons després, un xiulet sonant i per fer-nos saber que tot s’havia acabat, que havíem de tornar a casa amb el cap cot i pensant que la temporada que ve, de ben segur aquesta copa serà nostre...

Finalment, el Teatre del somnis on el Barça interpretava l’obra “Camí de Moscou” amb actors de primera fila mundial, va acabar convertint-se en el Teatre dels malsons on totes aquelles il·lusions que la gent tenia dipositades en aquest equip van acabar fent-se miques i esvaint-se a mesura que passaven els minuts. S’ha acabat per aquesta temporada la música de la Champions, els partits europeus, el somni d’aixecar la tercera copa d’Europa. Ara el despertar és dur: tercers a la Lliga, amb un panorama molt poc esperançador, vist com juguen aquesta gent el torneig domèstic. Ara toca passotisme, preses de pèl i desconcerts tàctics diversos. Quin panorama!! Quan s’acabarà aquest malson?

EN POSITIU.
Messi va mostrar-se com el millor jugador del Barça: va buidar-se al camp i va mostrar, com sempre, una joc vertical, d’anar cap endavant regatejant a tots els jugadors que li sortien al pas.

Una menció especial també, com sempre, per Puyol que ho va donar tot: va rebre cops, va treure pilotes impossibles i va tirar de l’equip com sempre.

EN NEGATIU.
Evidentment, l’eliminació de la Champions. S’ho mereixien? Doncs no ho sé, la veritat... Vist el partit d’ahir no, però si mirem tota la temporada... Això ho deixo a criteri vostre.

Henry definitivament ja no està ni per les grans ocasions. Va sortir a la segona part substituint Andrés Iniesta, però va passar amb més pena que glòria pel teatre anglès.

Eto’o tampoc aquesta vegada va tenir el seu dia. No sé què li passa últimament, però no és un jugador resolutiu. Es mareja ell mateix amb tants regats per acabar fent passades a ningú, a la munió de jugadors que hi ha dintre l’àrea i si hi ha sort i l’agafa un amb la samarreta blaugrana doncs... bingo!!.

El Manchester em va decebre molt com equip: un joc molt auster, defensiu i dur. Només va tenir uns deu minuts de bon joc on el Barça va haver de defensar-se com va poder.

LA PREGUNTA.
I ara què?