Amb més pena (i molt patiment) que gloria.

Vagi per endavant que ahir només vaig veure la primera part del partit. I que vaig patir moltíssim, sobretot els primers vint minuts de la primera part on els jugadors del Shalke 04, lluny de tancar-se darrera a esperar la seva oportunitat de sorprendre el Barça amb un contraatac, van anar des del minut u a pel partit. De cara a barraca que es sol dir. Actitud molt lloable, i gens recomanable per nosaltres, per la seva part. Dic gens recomanable per nosaltres perquè ens van fer patir de valent i cada vegada que arribaven a l’àrea blaugrana ho feien amb molt perill. Però entre la sort, la punteria que la tenen una mica desviada (ja els va passar al partit d’anada) i Víctor Valdés i Carles Puyol la porteria finalment es va mantenir a zero.

El Barça durant els primers minuts de la primera part va sortir descentrat, descol·locat, amb la por al cos, defensant-se sense ordre i com un gat panxa enlaire. Bé, com últimament ve sent habitual. També va gaudir d’alguna oportunitat per marcar, sobretot una de Xavi al minut dotze de partit quan després de rebre una molt bona passada interior d’Iniesta sol davant el porter, aquest va aconseguir desviar-la a còrner. Però el pes del partit el portava l’equip alemany, que era qui realment manava sobre el terreny de joc. I això ho demostra la possessió de la pilota que gairebé era del cinquanta per cent.

Però al minut quaranta-tres de partit, després de que el ritme del joc hagués baixat enters, va arribar el gol en un esperpent de jugada. Potser diria el gol més estrany de la temporada. Bojan centra a l’àrea, un defensa rebutja la pilota que surt bombejada i obliga a treure de sota els pals amb el cap un altre defensa i la pilota va a parar a Touré Yaya (el de l’hernia discal, el que es sacrifica pel bé de l’equip) que passava per allà i només ha de xutar la pilota des de la frontal de l’àrea petita per introduir-la dintre de la porteria contraria entre la munió de jugadors contraris. Gol i... fi del patiment? Doncs la veritat és que no, ja que el Shalke, de totes maneres havia de continuar fent dos gols (igual que al començament del partit) per guanyar. El que sí que assegurava aquest gol era que ens estalviàvem la pròrroga. Això sí, aquest gol era un gol molt psicològic. No vull arribar a pensar què hagués passat si Touré Yaya no hagués marcat i amb el zero a zero els jugadors haguessin enfilat el camí dels vestidors.

A la segona part, de totes maneres, no em vaig treure el neguit ni els nervis de la panxa (tenia encara molt present el pronòstic del Mag Fèlix al “Versió RAC1” on deia que el Barça no eliminaria al Shalke), ja que escoltar-ho per la ràdio no ajuda molt a l’hora de tranquil·litzar-te. No veus que passa al camp, només una veu et relata què succeeix i, companys, una imatge val més que mil paraules. Per això crec recordar que el Barça va controlar mitjanament el partit, va sortir més posicionat i va disposar de més oportunitats que a la primera part.

De totes maneres, de la segona part del partit em quedo amb la xiulada i mocadorada que els presents al Camp Nou van dedicar a Frank Rijkaard quan va canviar Bojan per Giovanni. Ara per ara, el de Linyola és el referent i la il·lusió d’aquest equip i amb això no es juga. I així li van fer saber els aficionats a l’entrenador. Ho va definir perfectament Thierry Henry en una entrevista al final del partit: “És un hijo catalán. És el hijo del país. És normal.”.

I amb més pena que glòria el Barça, quan passaven uns minuts de dos quarts d’onze de la nit, quan l’àrbitre va xiular el final del partit, va convertir-se en el quart semifinalista de la Champions League. I ara per ara, les sensacions que tinc no són bones. Em fa més por el Manchester United que la Montserrat-Reus, per dir-ho d’una manera més entenedora... jejeje És cert que ja disposarem d’en Leo Messi (si no es torna a trencar, cosa que no seria gens estranya), però l’equip anglès està en un gran moment de forma i els noms de Cristiano Ronaldo, Rooney i companyia fan molta por. I veient el partit d’ahir ja no val agafar-se a aquella frase de que en Champions l’equip canvia de chip, perquè va tornar a evidenciar els mateixos problemes que a la Lliga i si tenim un lapsus d’aquests el Manchester no és el Shalke i ens en marcarà tres en un obrir i tancar d’ulls.

Però el que realment importa, de moment, és que seguirem escoltant la musiqueta de la UEFA Champions League com a mínim durant dos partits més.

EN POSITIU.
Sens dubte la classificació del Barça per les semifinals de la Champions League.

EN NEGATIU.
Puyol per acumulació de targetes es perdrà el partit d’anada contra el Manchester United al Camp Nou. Un gran contratemps, ja que sempre que falta l’equip nota molt la seva baixa.

El joc en moments molt dur del Shalke que feia fortes entrades i “sense voler” (evitar-ho) se li escapava alguna que altra patada.

Henry és una ombra del jugador que va ser a l’Arsenal i ahir poc va aportar al joc de l’equip.

LA PREGUNTA.
Per què avui que s’ha guanyat (i és partit de Champions) sí que surten Márquez i Henry a parlar (a banda dels de sempre) i quan es perd en Lliga només surten els de casa?