Exhibició.

Arribem cinc minuts abans per circumstàncies diverses i el bar està a rebentar, ple de gom a gom i després de molt buscar aconseguim un lloc a una cantonada de la barra. Em sento desauciat al nostre propi bar, la gent no té sentiments i la veterania no compte. Menys mal del nostre amic cambrer (que avui descobreixo que es diu Raul) ens ofereix assentar-nos a sobre una nevera/congelador darrera la barra “porque sois de la casa”. Jo no accepto, però l’Alba que ja li agraden aquestes coses sí. Hauré de veure el partit de peu, però l’ocasió s’ho val. Tinc bones vibracions... Avui sí que al bar hi ha l’ambient de les millors ocasions, el de gala, aquell que et fa posar la pell de gallina, i la gent no para de cridar consignes a favor del Barça i animar a l’equip.

Comença el partit i el Barça surt en tromba, a l’atac, a toc de corneta, com el setè de cavalleria, a la càrrega en busca del gol. Ronaldinho (que avui ha sortit de titular formant tripleta atacant amb Messi i Henry en detriment d’Eto’o que està assegut a la banqueta) fins i tot està a l’alçada de l’equip i li surten els regats, se’l veu amb ganes i fa bones passades. Portem uns deu minuts de partit i el Raul es gira i ve directe cap a nosaltres després d’una clara ocasió blaugrana i ens diu repetidament i tot cridant: “Vaya pajote de partido” (movent les dues mans compassades amunt i avall). Aquesta gran actuació és interrompuda per una noia que li reclama que les dues cerveses Voll Damm estan caducades, del 2007. Ell, però, immers en l’orgasme futbolístic del moment i amb els nervis i l’excitació a flor de pell li deixa anar que “Así te suben más. Es rollo alucinógeno.”. I finalment les hi canvia.

Però bé, tornem al partit, on el Barça gaudeix de dos clares ocasions per batre el porter Boruc i per aquelles injustícies que té el món del futbol fan que, un minut més tard, el Celtic inauguri el marcador a l’estil anglès (centrada des de la banda i rematada de cap). Però aquest equip, el d’ahir que no s’assemblava en res al de tota la temporada, es va sobreposar a les circumstàncies i dos minuts més tard (minut divuit), Messi aconsegueix empatar el partit, l’Antibiòtic crida embogit i el Raul ens deleix darrera la barra amb un ball dels seus. La cosa torna a estar igualada.

Segueix el vendaval huracanat de joc blaugrana, però de mica en mica, el partit es va ensopint. Masses emocions i massa bon joc, que fan, com és natural, que el match entri en una dinàmica més tranquil·la. De tant en tant va apareixent un jugador del Celtic anomenat McDonald, que cada vegada que l’enfoquen o que l’anomenen, em fa pensar en l’hamburguesa que em menjaré a la mitja part. Tinc gana. I tanta es la meva fam que no he pogut esperar més i a falta de cinc minuts (i aprofitant l’ensopiment momentani del joc) he comentat a l’Alba que pujava a buscar els entrepans: moció aprovada al cent per cent, ja que ella també està famèlica. I dit i fet. Començo a pujar les escales per anar a la part de dalt del bar, el Celtic comença a acostar-se a la porteria blaugrana; arribo al pis de dalt, el Celtic arriba a la porteria de Víctor Valdés; miro cap a la pantalla, i el Celtic, d’un cop de cap de xurro que acaba convertint-se en una vaselina bat de nou la porteria blaugrana. Dos a un, gerra d’aigua freda i cares de desànim. Pobre Valdés, l’única feina que ha tingut fins aleshores ha estat la de recollir la pilota de dintre la seva porteria, i per dues vegades.

Acaba la primera part justament quan em serveixen els entrepans. Baixo les escales amb molt de compte, ja que hi ha tot de gent asseguda, i li dic al Raul que l’amo del bar m’ha comentat que li digués que li pugi gots i plats que van curts. Aquest, comença a mobilitzar gent per a que col·laborin amb la causa de recollir botelles i plants i gots bruts. També hi col·laborem l’Alba i jo, fent el que podem.

En mig de la confusió he decidit apropiar-me una banqueta que tenia al costat on abans hi havia una noia assentada i que ara no sé on para El jersei que estava a sobre la banqueta ha caigut al terra i aquesta ha quedat orfe de pare i mare. Per tant, que millor que fer-la meva per poder veure el partit segut com Déu mana. He vist tota la primera part de peu i l’esquena ja se’m comença a queixar. Si es que ens fem vells i tenim una edat.

Comença la segona part i el Raul ens anuncia que ha de pujar a dalt a ajudar, que l’ha cridat l’amo. La seva parella (de nom Priscila) es queda fent guàrdia darrera la barra i servint al personal, però això sí, sense deixar de mirar el futbol. Nosaltres ens limitem a fer de simples intermediaris, ja que molta gent que no pot arribar a ran de barra ens ho demana i nosaltres li fem arribar la petició a la cambrera provisional.

I arriba el minut set de la segona part i Henry, que avui ha fet el millor partit des de que vesteix la samarreta del Barça, marca un golàs que fa que de nou tot el bar cridi, s’abraci i piqui de mans (bé, jo a la barra que fa més soroll). La celebració? Es porta el dit índex als llavis i fa callar tot Celtic Parc. Això sí que és un partit de Champions, d’aquells que fan afició i es troben a faltar: vibrant, emocionant i elèctric.

Es tornen a multiplicar les ocasions de l’equip blaugrana que ara sí que sembla decidit a anar a pel partit. Jo tinc la mà vermella i adolorida de tant picar sobre la barra per tal de fer soroll i acompanyar rítmicament els càntics dels nois que tinc al costat. Avui la sort s’està mostrant esquiva amb el Barça, que ha disposat d’un munt d’ocasions per guanyar de golejada, però que no ha sabut aprofitar per desfer l’empat que de moment llueix l’electrònic del camp escocès.

Per fi, després de molts partits i l’exili forçós a la Copa Àfrica, entra Samuel Eto’o substituint Ronaldinho. Molt bon partit el del deu (que ja no Déu) barcelonista. De fet m’atreviria a dir que un dels millors des de fa una temporada i mitja. Esperem que duri la ratxa. No cal dir que la gent crida i aplaudeix el canvi: hi ha moltes ganes de veure el camerunès en acció.

I després de més i més ocasions per part del Barça, que va arribar a disposar d’un setanta-cinc per cent de la posició de la pilota, jugant ràpid, triangulat i al primer toc, al minut setanta-nou de partit arribar el gol de la victòria, el que donava avantatge al Barça i el que va fer decantar la balança cap al costat de l’equip blaugrana. L’autor va ser Leo Messi en un bonic retall dintre de l’àrea. No us podeu imaginar la bogeria col·lectiva, l’èxtasi conjunt, l’orgia de plaer barcelonista que es va produir entre les quatre parets de la part de sota del bar. Tots vam cridar, ens vam abraçar i vam vibrar i cantar l’himne del Barça. La meva pobre mà, vermella com estava, va tornar a picar i repicar sobre la barra amb energia per demostrar el meu deliri infinit.

Qual l’àrbitre va xiular el final del partit vaig veure les coses clares: el Barça jugant així no ha de tenir rival (cert que estem parlant del Celtic de Glasgow), però aquest Barça d’avui m’ha fet recordar aquells d’en Cruyff entrenador on sabies que l’equip contrari et podia fer dos gols, però tu acabaries fent, com a mínim, un més que ells. I això és el més importat, que amb aquest esperit ambiciós es poden aconseguir moltes coses. I un plus afegit a tot això és que Rijkaard, per fi, pot comptar amb tots els jugadors (quatre fantàstics inclosos) per afrontar el tram decisiu de la temporada. Això pinta bé, no?

EN POSITIU.
El millor partit de llarg del Barça aquesta temporada. Bon joc, ocasions, remuntada i gols. Què més es pot demanar?

Estem davant de la reaparició de l’au Fènix Ronaldinho? Sembla que la injecció de vitamina europea ha fet que el crack brasiler recuperi el seu nivell. No vull ser mal pensat, però aquest tipus de partits es veuen a tots els racons del planeta. Serà per això? El proper partit de Lliga del diumenge dictarà sentència.

EN NEGATIU.
Masses gols encaixats, sens dubte, però com és una eliminatòria de vuitens de final i nosaltres hem marcat tres gols, es pot perdonar.

Víctor Valdés, sens dubte, no ha tingut la seva nit. Crec que en els dos gols va cantar una miqueta, però bé, més val que el partit dolent hagi estat avui, ja que el Barça se n’ha sortit prou bé que no en un altre en el que haguéssim pogut sortir perjudicats amb el resultat.

LA PREGUNTA.
No es podrien prendre la resta de partits amb la mateixa motivació que avui?