Pintors a casa!!

Divendres, 2 de febrer de 2008.

8:00h.
He tingut pintors a casa. Una maleïda gotera del pis de dalt (que també va afectar al pis del costat) va fer que em sortís una taca d’humitat a la paret del menjador i la galeria, així que, avisats prèviament els de l’assegurança del pis, van enviar-me uns pintors a casa.

Vam quedar a les vuit del matí (cosa que va fer que pogués dormir una mica més de mitja hora i, havent-hi Barça el dia anterior, ho vaig agrair). Aquella hora, puntuals vaig sentir que trucaven a l’intèrfon, però el del pis del costat. Parant l’orella, un cop van ésser a dalt, vaig escoltar com xerraven amb la veïna, entraven al seu pis i aquesta tancava la porta. Caram!! Vaig pensar que potser, com que la gotera també els l’havia afectat a ella, passarien a donar-hi un cop d’ull. A un quart de vuit, cansat de donar voltes pel pis i d’esperar, vaig decidir mirar per la finestra de la galeria, amb la gran (per no dir una altra paraula més grollera) casualitat que la veïna, estava recollint la roba.
VEÏNA: Què t’havien de venir els pintors?
UN SERVIDOR: Sí, els estic esperant.
VEÏNA: Doncs estan aquí a casa meva. Jo no els esperava, però com que m’han dit que venien a pintar-me el pis, he trucat a la feina per dir-los que no aniré.
UN SERVIDOR: Ostres!! Però si on havien de venir era a casa meva!! (miro el rellotge) Jo a aquestes hores ja hauria de ser treballant.
VEÏNA: Doncs te’ls envio cap a casa teva. Ara s’estan canviant.
UN SERVIDOR: D’acord, d’acord...

Els pintors s’havien equivocat de pis!! Però, com podia ser? Jo, espera que esperaràs i els homes canviant-se al pis del costat per posar-se mans a l’obra sobre unes parets que no els tocaven!! I menys mal que va donar-me per mirar per la finestra, que si no a hores d’ara encara estic esperant-los...

Bé, passat l’ensurt inicial, van entrar a casa, vaig deixar-los les claus i vaig sortir a corre-cuita cap a la feina, que ja m’hi esperaven.

17:30h.
Quan vaig arribar a casa per la tarda vaig veure el següent panorama desolador: el parquet net, però ple de llepades d’haver fregat amb l’aigua que hi havia al cubell i que no van canviar en cap moment, és a dir, que el terra s’havia format una cap de guix, pintura i aigua bruta donant pas a un estucat terrestre que no era del meu gust; les rajoles de la galeria tenien també una netedat bruta calcada a la del menjador (però més dissimulada, que segons la gent gran “las baldosas son más sufridas”); la resta del pis tenia restes de petjades; el lavabo estava brut per tot arreu (el mirall tot esquitxat d’aigua, l’aixeta amb pintura per algun cantó, ...) . I com que una imatge val més que mil paraules, aquí en va una:

Però lo fotut del cas és que havia quedat a les 18:00h, ja arribava tard i no podia posar-me a netejar. Demà seria un altre dia!!

Val a dir, però, i en favor d’ells, que van deixar-me tant el menjador com la galeria amb uns acabats bastant bons, no he de reprotxar-los res de res!! I a sobre de franc, que més vull!! Paga l’assegurança... (bé, que també la pago jo cada any...)

Dissabte, 3 de febrer de 2008.

10:00h.
Em llevo pensant que he de posar-me a netejar el pis. Quina mandra!! Està tot empantanegat, potes a dalt, brut, totes les coses per col·locar al menjador (guardades acuradament en caixes, això sí), i la pregunta flota a l’aire: “Per on començo?”. Després de molt pensar i donar-li voltes i, per tal de no estressar-me, decideixo començar per anar gimnàs. Fa tres dies que no hi vaig i en tinc ganes. Crec que el pis pot esperar a ser netejat per la tarda!! No li vindrà d’unes hores...

16:00h.
Ara sí que ja no ho puc aplaçar més!! M’ha arribat l’hora i em poso el vestit dels diumenges d’estar per casa (quan hi estic, perquè normalment sempre sóc fora), m’arremango i m’equipo amb l’aspiradora, l’escombra, el cubell, el motxo i productes diversos de neteja (si és que hauria de fer cas als del Cillit Bang que amb un sol producte ho puc netejar tot) per tal de passar una tarda d’allò més divertida i emocionant: una autèntica tarda de neteja a fons del meu pis!! Què divertit!!

Per començar decideixo cercar al dial de la ràdio alguna freqüència que facin alguna cosa que s’assembli a música escoltable, i quina és la meva sorpresa quan, movent la rodeta a dalt i a baix, sento la veu del Justo Molinero versant: “RM radio, anem amb tu!!”. Bé, me l’havia de jugar i aquí em vaig marcar el repte del dia (o de la tarda): seria capaç d’aguantar tota l’estona escoltant aquesta emissora mentre fregava el pis? I vaig provar-ho i immediatament ja gaudeixo del primer anunci: “Todo el mundo sabe de todo, pero de jamones el que más sabe es Jamones Tomás”. Era dur, però sabia que si jo em proposo una cosa al final la puc dur a bon port.

Seguidament una trucada de telèfon per dedicar una cançó!!
LOCUTOR: ¿Hola?
TELÈFON: ¡¡Bien!!
LOCUTOR: ¿Qué tal?
TELÈFON: ¡¡Puri!!
JO (penso): uff, com això duri molt crec que tiraré pel balcó!!
LOCUTOR: ¿Desde dónde llamas?
TELÈFON: ¡¡De Lloré!!
JO (penso): per fi s’han entès, haurem de fer una festa!!
LOCUTOR: Puri, ¡¡por fin nos entendemos!!
JO (penso): això és el que acabo de pensar...
TELÈFON: ¿De qué?
JO (penso): merda, pas enrere, tant bé que anàvem...
(...)
TELÈFON: (...) estoy haciendo unos cojines que los nietos me lo ponen todo perdío...
JO (penso): no sé pas si ho podré aguantar més temps...

Total, que després de la cançó dedicada al seu marit, l’anunci següent és: “Alejandro Conde y los Rebujitos en el auditorio de Isla Fantasía.” Com? He sentit bé? Illa Fantasia té auditori? M’estan prenent el pèl? “Compra ya tus entradas...”. No gràcies!! “... en el telentrades punto con” Ostres EL Telentrades!! I el domini punt CON, ja el buscaré, però em sembla que no existeix...

I després en truca un altre que es veu que sent dissabte està treballant amb un toro mecànic d’aquells per transportar palets d’una lloc a un altre i li comenta que fa tres o quatre setmanes que el va trucar, que també estava treballant, que si se’n recordava... El locutor, amb veu de dubtós li diu que sí, que ara ho començava a recordar... Que sí, que no pateixi. No, tranquil, si jo també m’ho crec que estàs fent memòria i te’n recordes perfectament... Què dura és la feina de locutor!!

I la tarda va anar avançant entre trucades, cançons dedicades a les mestresses de casa, paletes, camioners, anuncis i escombra a munt i motxo avall...I finalment, després d’una mica més de tres hores d’intensa i esmerada dedicació, el pis va quedar net com una patena, o així sembla quan el miro. I per a mostra un botó:

Ah!! Per cert, repte superat!! No vaig moure el dial de la radio per res!!