L'oliva que fa plorar.

Avui he anat a dinar amb dos companys de feina: l’E i el C. Ahir per circumstàncies vàries no vaig poder preparar-me dinar (sóc dels habituals de la carmanyola), així que m’he hagut de buscar la vida. La meva primera opció era, com estic a dieta, anar a buscar quelcom de menjar greixós i saludable al mític Frankfurt Pedralbes i dinar amb els companys de sempre al menjador, però com que m’he recordat que amb els que vaig a esmorzar cada dia sempre van a dinar fora, he canviat d’opinió. Els ho he preguntat i entre els components habituals hi havia alguna que altre baixa, però n’hi havia dos que sí que hi anaven.

Mentre estàvem esmorzant l'R (que era baixa per l’àpat del migdia) els ha dit al C i a l’E que demanessin unes olives a l’hora de dinar que convidava ell. Bé, no li he fet gaire cas al comentari. M’he imaginat que farien el vermut abans de començar a dinar. I si s’havia de fer, evidentment el faria. A qui no li venen de gust unes olives abans d’un menjar?

Quan ha arribat l’hora de dinar, hem anat cap al bar. Entre riures i anècdotes, l’E ha deixat anar un altre vegada el tema de les olives: “Bueno, vamos a comernos unas olivitas antes de empezar, ¿no?”. Li he respost afirmativament i quan ens hem assentat a la taula del bar (bastant cutre, tot s’ha de dir), li ha demanat al cambrer: “Ponle al niño una olivita, que lo vamos a hacer un hombre...”. M’he quedat amb cara de perplexitat: fer-me un home per menjar-me només una oliva? Però qui s’ha cregut que sóc? (parodiant la versió de l’ex-president Pujol).

El tema ha començat a agafar grans proporcions (i mai millor dit) quan el cambrer ha portat a taula un plat amb tres olives. Però renoi, quines olives!! Grans com una nou i d’un color verd fosc embolcallades amb una capa de suc vermellós. Allò m’havia de menjar?, els hi he preguntat. I els dos han assentit a l’hora amb el cap. I tota de cop me l’he de posar a la boca? No la puc mastegar de mica en mica? Han assentit a la primera preguntat i han dit que no a la segona. Bé, però he posat les meves condicions: que em portessin abans una botella d’aigua. Una vegada que el C m’ha omplert la copa, i davant les mirades inquisidores dels meus dos companys de taula, he agafat l’oliva amb els dos dits de la mà dreta i me l’he posat a la boca. Quan l’he mossegat no he notat res, però passats un parell de segons, la cosa s’ha començat a complicar: una picor s’ha anat apropiant de la meva boca i la meva gola i m’he començat a acollonir. Tot seguir, el color vermell ha fet acte de presència a la meva cara (he pogut anar seguint el procés perquè les parets estaven folrades de miralls) i de mica en mica m’he anat tornant del color d’una llauna de Coca-cola. Seguidament els ulls m’han començat a plorar i, com he pogut, ja que em costava fins i tot parlar, els hi he dit: “Joder!! Se m’està caient la llagrimeta i tot”. Al que l’E m’ha dit, tot arrastrant les paraules: “Si es que eres un sentimental.”. He begut aigua i l’E s’ha atrevit a aconsellar-me que no en begués perquè era pitjor. I la veritat és que sí, perquè m’ha semblat com la coïssor de la gola es tornava a incrementar. Finalment l’E, qui si no, ha deixar anar la frase dilapidant: “Y lo jodido es que ahora no vas a encontrarle gusto a la comida”.

Evidentment, i com que no estava disposat a menjar-me les dues olives restants, els he dit que, quina casualitat!, n’hi havia una per cada ú. El C ha dit que no, que ell passava i l’E que “últimamente voy un poco mal del estómago. Si acaso después del helado”.

A la paella que m’he menjat de primer (avui era dijous) li he començat a notar el gust a partir de la cinquena cullerada. Menys mal, la meva boca, gola i llengua tornaven a prendre vida!! El segon ja ha entrat millor i ja no notava el sabor de l’oliva. Per cert, els hi he preguntat que com és que anaven a restaurants de tant luxe com aquell, ja que el plat que han portat es veia blanc per tot arreu: quatre patates i un trist tall de carn petit. I això precisament és el que fan als restaurants de luxe com els de la Ruscalleda o el del Santi Santamaria: posen plats molt grans i una misèria de vianda. “Si es que uno tiene su categoría y le gustan estos sitios”, ha respòs evidentment l’E, per continuar dient “ahora cuando salga voy a saludar al Ferran. Sí, sí, al Adrià”.

Resultat: menú de vuit euros amb noranta cèntims, l’oliva de regal que m’he endut i fet un home no sé si he sortit, però que se m’ha quedat una veu més greu, això us ho asseguro. Ara espero només que la panxa, la qual ja m’està donant avisos, es comporti i sàpiga digerir aquest torpede que m’he menjat. Que ho dubto...