A semifinals!!

De nou el partit era dijous a les 22:00h, com la setmana passada. Qui manarà jugar tant tard? No veuen que l’endemà s’ha d’anar a treballar? No pensen en la gent? Només pensen en guanyar diners i en la famosa franja de màxima audiència o prime time? Bé, de totes maneres allà estàvem, a l’Antibiòtic de nou, assentats a la taula de sempre i disposats a veure el partit i, a poder ser, no patir més del compte. El Vila-real feia respecte després de posar-li les coses difícils en Lliga al Madrid i al Bernabéu, i el resultat de zero a zero al partit d’anada no servia a cap dels equips, i menys al Barça, que al no haver marcat a fora de cosa, tot el que no fos guanyar, suposava quedar eliminat.

Els ocupants de la taula del davant de la nostra eren un xic peculiars: un noi anomenat Fran (si no van dir el seu nom trenta vegades no el van dir cap) amb una arracada d’anella a cada orella (cosa que li va valer el sobrenom d’Andy i Lucas), una noia que semblava un xic més normal i una altre radical que passava absolutament de tot, de dit fàcil (no parava de mostrar el puny tancat però amb el dit del mig elevat) i que sempre s’estava cagant en alguna cosa i maleint per alguna altra. Bé, només dir que jugaven una apassionant partida a l’Uno entre insults, cerveses i cartes que queien al terra.

Ronaldinho per primera vegada en més d’un més (després d’haver-se sotmès a la pretemporada d’agost en ple més de gener) ocupava un lloc a la banqueta al costat dels suplents. Què voleu que us digui ja del jugador brasiler... A mi ja no em fa trempar!! I tampoc vull fer-me falses esperances i veure en ell l’Au Fènix que ressorgeix de les seves cendres, ja que aquest conte ens l’han explicat tantes vegades aquesta temporada que al final ja ni te l’escoltes.

Abans de començar abandona la taula del davant la noia del dit fàcil i promet tornar si l’amiga seva li deixa cinc euros, ja que li deu quatre-cents cinquanta a no-sé-qui i no li’n vol demanar més (no m’estranya, jo tampoc vull que li’n demani més, pobret, el deixarà pelat). L’amiga li diu que no pateixi i enfila escales a dalt tot posant-se el casc.

Des del minut 1, els altaveus del bar ens portaven a les orelles els crits d’ànim del Camp Nou i les ganes que tenia la gent de fer costat al Barça: ni xiulets ni esbroncades. Això ja era bo!! Un gran Henry es va encarregar d’avivar les brases de l’Estadi i de fer caliu, ja al minut dos, en una gran jugada personal per la banda on va superar tots els defenses contraris i va deixar la pilota a Deco, que va xutar per damunt del travesser. La cosa pintava molt bé i el temps passava molt ràpid, amb l’equip blau-grana controlant el partit, el Vila-real tancat darrera i Messi anar regatejant a tothom (quin gran partit que va fer ahir!!) tot fent slaloms cap aquí i cap allà.

I tot va canviar, de sobte, en quatre minuts on:
Minut 40 - Messi va provocar una falta pels voltants de l’àrea, amb la conseqüent targeta al Zigan.
Minut 41 - Deco va fer la centrada de la falta i Henry va marcar de cap el primer i únic gol del Barça, en fora de joc, això sí, però d’aquells que només es veuen per televisió, ja que ni els jugadors del Vila-real es van exclamar.
Minut 43 - Messi va tornar a encarar Zigan , que li va tornar a fer falta veient la segona targeta groga i la conseqüent targeta vermella per doble amonestació.

La mitja part va arribar i també va arribar la noia del dit fàcil (que havia marxat abans de començar el partit) amb el casc mig tret. Bé, ja tornen els insults, les aixecades de dits i les grolleries, ja que només arribar deixa anar quelcom similar al mot “joder, ya estoy aquí”. Es veu que l’escapada no li ha anat molt bé, ja que s’ha saltat tres semàfors seguits i “se ve que venían detrás y me han empapelao”, diu tot contenta i rient mostrant un paper de color groc que imagino que deu ser la multa. Només seure comença a liar un porro. Quan l’encenen l’olor i el fum impregnen tot i a tots.

Comença la segona part. No sé si estava molt col·locat però vaig veure uns segons quaranta-cinc minuts bastant bons per part del Barça, controlant en tot moment el partit, amb un Messi de nou estel·lar, un gol ben anul·lat a Henry al minut vint-i-tres (crec que mai ha marcat tants gols en fora de joc en un partit), un penal dubtós i no transformat per Lionel Messi i l’entrada d’un Ronaldinho que imagino que va jugar perquè o era culpa dels porros o jo no el vaig gairebé veure.

El cambrer, cap a la meitat de la segona part, els va tocar el crostó als nostres amics del davant cridant al d’Andy i Lucas com a “Tú, Bob Marley” i fent-li veure que avui hi havia poca gent i els deixava fumar, però un altre dia no els hi deixaria fer. En Bob no sembla molt preocupat, ja que segons ens fa saber a tots ell és de Viladecans, cosa que va provocar un comentari força més tard del nostre amic cambrer (inventor del crit “Víctor Valdés es de Hospitalet”) en veu alta: “Pues no sé cómo va a llegar a Viladecans”, veient en l’estat bastant lamentable en el que es trobava (ell i a resta de noies que l’acompanyaven) del que els porros i les cerveses en tenien la culpa.

Què dir del nostre amic Bob (ara li he canviat el nom perquè és més curt)? Si no va liar sis porros no en va liar cap!! Quina màquina!! I el cigar en qüestió anava voltant per la taula de mà en mà i de boca en boca.

Cap a les acaballes del partit, el cambrer ens comenta (cal dir que ja ens havia preguntat abans si ens molestava i vam dir-li que no per evitar-li problemes) que els dirà que ja n’hi ha prou de fumar. Hi estem d’acord i l’animem a fer-ho!! Jo ja veia dos cambrers que em parlaven a l’hora... Això sí, abans d’anar-hi vaig estar parlant una estona amb ell on li vaig donar a conèixer el sobrenom que li havíem posat al noi (cosa que va fer que es poses a riure i intentés imitar a l’Andy o el Lucas ballant) i on em va soprendre un monòleg sense fi dient-me que ell també era garrulo (ummm... bé, per l’aspecte... tot rapat i amb una cua molt prima de cabell que li surt del costat esquerra del cap), cosa que li vaig dir que no per animar-lo, i que de petit tots hem fumat (bé, jo no, però també vaig dir-li que sí per no dur-li la contrària) i que ell fa anys també era així però que ara ha canviat i que d’on em pensava que treia els diners en Bob sinó de la venta de xocolata i bla-bla-bla. La veritat és que aquest cambrer un bon home, mai hem tingut cap problema amb ell i sempre que anem al bar xerrem animosament, com si ens coneguéssim de fa molt, i fins hi tot ens convida a alguna beguda que altre.

El partit acaba, el Barça passa ronda, els de la taula del davant (sobretot la noia que semblava, i dic semblava, més normal) tenen dificultats per pujar les escales (cervesa i drogues il·legals en tenen la culpa) i cap a casa tots contents (gràcies Toni, per acompanyar-m’hi amb un cop de moto!!) que és tard i demà ens hem de llevar d’hora per anar a treballar.

EN POSITIU.
Messi va fer un gran partit i va portar de cap a tota la defensa contrària.

Henry va marcar i mica en mica va omplint la seva pica de gols.

El passaport a semifinals, com no!! Ai, aquest any, que tinc bones vibracions amb la Juancurling Cup!!

EN NEGATIU.
La lesió de Carles Puyol que el tindrà apartat dels terrenys de joc durant tres o quatre setmanes (que sent Puyol igual només és una...).

La irregularitat del Barça, que fa un partit bo i un de dolent (més o menys com les borses aquests dies que no paren de patir alts i baixos).