Això és el que hi ha!!

Doncs sí, és el que hi ha i el que ens toca aguantar, com a mínim, fins a final de temporada. I no és que el Barça es prengués el partit d’ahir com un pur tràmit i no busqués la victòria. Al contrari, ja que el Barça va ser qui va demostrar en tot moment ser l’únic equip sobre el terreny de joc que volia emportar-se els tres punts. L’equip hi va anar (sobretot a la segona part amb l’entrada de Messi), va posar-hi ganes, va crear ocasions, empenta, cor, ... però quan la pilota no vol entrar, quan la pólvora dels davanters està mullada i quan la sort és esquiva passa el d’ahir: acabes empatant un partit que podries haver guanyat sobradament. En fi, que és el mateix que venim patint els darrers mesos, la mateixa història que no para de repetir-se partit rere partit on l’únic que canvia és el rival que s’enfronta a l’equip blaugrana.

I és que ahir l’Espanyol tampoc no va ser l’Espanyol de la temporada passada que va venir al Camp Nou amb ganes de fastiguejar-nos el títol. Es va limitar a tancar-se darrere, atrinxerant tots els seus efectius al seu propi camp, i llançant en tot el partit tres o quatre contraatacs puntuals que crec recordar no van comportar gaire perill per en Víctor Valdés.

La primera part va ser d’aquelles primeres parts que no passaran als anals de la història de les primeres parts. Va ser discreta, gris, bastant pobre en joc i li va faltar ritme, molt ritme. Rijkaard va sortir amb una davantera jove: Eto’o, Giovani i Bojan (escorat a la banda). Però el Barça portava una marxa de menys i jugava amb una pistonada baixa, al ralentí. Va crear ocasions, però entre la limitació tècnica de Gudjohnsen, la manca de punteria de la davantera i un gran Kameni van fer que la porteria blanc i blava es quedés a zero.

I aquella marxa que li faltava al Barça, va ser Messi l’encarregat de posar-la a la segona part, on juntament amb Iniesta van substituir a Giovani i Gudjohnsen. Quina diferència d’equip quan juga l’argentí!! Un futbol molt més directe, més vertical, més alegre, més atrevit, encarant als adversaris i superant-los un a un, repartint joc, passades i assistències als seus companys. Però aquesta vitalitat que de sobte va adquirir el conjunt blaugrana i que va durar ben bé uns vint minuts, va anar-se apagant com una flama s’apaga en una espelma. Kameni també va convertir-se en el millor aliat de la defensa espanyolista (igual que al primer temps) ja que amb un parell o tres de parades va evitar que perforessin la seva porteria. En fi, que a mesura que anaven passant els minuts ja veies que la cosa no passaria de l’empat, a no ser que aparegués el Xavi de torn que en una jugada aïllada (com fa uns partits enrere) marquès el gol i la festa fos completa. Però no va ser així, i la gent va marxar del Camp Nou resignada, sabent que això ja no ho pot arreglar ningú i que el dimecres ens visita en Manchester United.

EN POSITIU.
Messi, que aporta un plus molt gran a l’equip.

EN NEGATIU.
Evidentment l’empat és un molt mal resultat. La ratxa que porta el Barça als darrers partits és nefasta: set punts dels últims vint-i-quatre.

De nou l’actitud infantil del president espanyolista (o de l’altre equip de la ciutat com li agrada dir a ell). De nou en Sánchez Llibre va voler donar la nota no acudint al Camp Nou. El futbol és per gent madura, no per persones amb actituds infantils.

No juguem a futbol sala!! No cal entrar amb la pilota controlada dintre la porteria i si potser haguéssim xutat en alguna ocasió en compte d’abusar del regat, ara estaria parlant d’una victòria del Barça.