Molins de Rei – Vilafranca’08.

Començava a les sis del matí la prova i mitja hora abans la Txell i jo ja érem a la plaça dels Països catalans de Molins de Rei. Allà ens hem trobat amb els companys: en Josep, la Maria i el Raul. Hem hagut de fer una estona de cua (bé, el Josep ha hagut de fer-la per ser més precisos i després ens ha deixat passar) per segellar la targeta de pas abans de sortir.

Amb gran puntualitat s’ha donat sortida a la prova. Vaig veure al mapa facilitat per l’organització que als vuit-cents metres hi havia un avituallament on es donaven donnuts (bé, un) i per evitar taps i retencions hem començant a tirar endavant amb el Raúl i la Txell. Quina il·lusió que m’ha fet ocupar el vuitè lloc al davant de la cursa (encara que fos per molts pocs metres). Crec que serà de les poques vegades que pugui presumir d’això.

A les sis i cinc amb un donnut a la panxa les coses es veuen millor i així que he dit als meus companys que jo començava a tirar, havia quedat a la una a Vilafranca amb uns amics, així que havia d’accelerar el pas. I caram si l’he accelerat!! He fet gairebé els primers set quilòmetres corrent, acoblat a un grup que tirava amb forces. Ens ha donat temps de parlar de la Ultra Trail Mont-Blanc ja que un d’ells hi ha participat tres vegades. Li he preguntat si és més dura que la Núria-Queralt. M’ha dit que sí, que tres vegades més. Jo m’he acollonit i li he fet saber. Ell m’ha dit que sobretot al quilòmetre cent i pico que et fan pujar... He respirat tranquil. No me’n recordava que els que van davant de tot són màquines i evidentment no participen a la UTMB curta, sinó a la llarga. Sóc un talòs!!

Sense parella de ball que m’acompanyés i sol com un mussol (evidentment ja no he pogut seguir als màquines que han començat a tirar de valent), he afrontat les primeres rampes i l’únic tros realment complicat de la prova: una pujada on et podies ajudar d’una corda que hi havia col·locada amb aquesta finalitat. Superat aquest tram un pla una petita pujada convidava a córrer quan he recuperat les forces.

Així doncs m’he plantat al control número 4 (quilòmetre onze i mig) quan protava una hora i tres quarts. Allà xocolata i llimona han saciat la meva gana i bordejant un camp de golf que quedava a mà dreta he continuat el camí a bon ritme.

Passada una mitja hora he començat a sentir una olor de botifarra a la planxa que ha fet les meves delícies. Només em quedava superar una pujada una mica exigent i l’entrepà seria meu. Crec que amb els ulls tancats i guiant-me només per la flaire que flotava a l’ambient hagués estat capaç d’arribar-hi sense patir cap contratemps.

No us diré lo bo que estava l’entrepà!! Quina delícia. La veritat és que, sense enganyar-vos hagués pogut endrapar-ne dos o tres més, però no tenia temps per perdre i no m’he pogut donar ni el plaer d’asseure’m a la gespa i assaborir-lo com cal. Així que he agafat l’entrepà i he començat de nou a caminar.

La veritat és que el paisatge no era el que es diu una meravella i no podia contemplar-lo bocabadat, cosa que ha afavorit que apugés el ritme i continués la marxa com aquell qui res. Al següent control, al que s’arribava després de passar per sota un pont molt bonic i d’un tros de carretera amb una llarga recta, m’he plantat al control sis (quilòmetre gairebé vint) quant portava una dues hores i trenta-set minuts.

Aquest tram fins al proper control ha estat el que més llarg se m’ha fet. La majoria transcorria en pujada i la distància cobrir d’uns sis quilòmetres. No es que hagi emprat un temps descomunal (quaranta tres minuts), però la monotonia del paisatge no contribuïa que em distragués. Quan he arribat al control nou (Coll d’esteles) he respirat tranquil. He omplert el meu camelbak que el tenia gairebé sec de la calor que feia i he seguit la marxa.

Ara tocava cobrir una distància molt llarga fins al control vuit de quasi vuit quilòmetres, però gràcies a un tram de baixada constant he cobert la distància en cinquanta-cinc minuts. Allà un iogurt i un Trinaranjus de llimona han servit per omplir-me l’estómac.

Ja estàvem arribant a Vilafranca del Penedès i les vinyes ja començaven a fer acte de presència. La calor apretava i les ganes d’arribar també. Eren un quart d’onze i quedaven uns dotze quilòmetres. Ja ho tenia a l’abast i malgrat que el cansament ja començava a passar-me una mica de factura he tret les últimes reserves, he passat pel darrer control i he enfilat els darrers set quilòmetres que m’havien de deixar a l’estació de tren, punt on concloïa la prova.

Aquest darrer tram potser ha estat el pitjor de tots ja que Vilafranca s’albirava a l’horitzó i mai acabava d’arribar-hi. Ara sí que entre punxades als isquiotibials i una mica chiliquatrejant (el cruzaito i el robocob) he entrat als carrers de la capital de l’Alt Penedès i he arribat a l’estació de tren aturant el cronòmetre en cinc hores i quaranta-cinc minuts per cobrir una distància de quaranta-cinc quilòmetres i un desnivell acumulat de 1.850 metres.

Ara mateix estic assegut amb les cames sobre el sofà i el portàtil de l’Alba (mil gràcies per venir-me a buscar a Vilafranca!!) sobre meu. No sabeu la feinada que tindré per aixecar-me, posar-me les bambes i anar cap al Camp Nou, que avui ens han deixat carnets i toca veure si la ratxa es trenca. De moment, un empat i una derrota és el nostre trist balanç a l’estadi. Espero que avui canviï la ratxa!!

M’HA AGRADAT.
Crec que aquesta és una de les més assequibles de la Copa Catalana (per no dir la que més). Això ha propiciat que el temps total invertit fos tant baix (bé, encara que el meu estat físic també deu comptar... jejeje).

Els donnuts que ens han donat en dos avituallaments.

NO M’HA AGRADAT.
Les bambes han arribat en un estat lamentable. Això vol dir que demà hauré d’anar a comprar-me’n unes per poder fer en condicions la Montserrat-Reus. Res, que m’hauré d’avançar el regal de Sant Jordi que tenia pensat fer-me.

Crec que en lloc de començar a les 6:00 del matí haguéssim pogut fer-ho a les 7:00, que ja és de dia.