La Pilarica apropa al Barça al liderat.

La veritat és que la jornada d’ahir va ser rodona: victòria d’aquelles d’expedient x del Barça on l’àrbitre va tenir bastant a veure (diria que va produir-se un “No me jodas, Rafa!!” retunrs) i derrota del Madrid al camp del Betis d’aquelles que fan mal, ja que va començar avançant-se als pocs minuts de partit.

Però bé, anem a pams: ahir donaven el partit en obert per TV3, però com que vam reunir-nos amb la colla (David, Alex, Joel i Alba x 2) abans, vam decidir veure’l al bar de sempre. Per què? Doncs per sopar i gaudir d’una fantàstica partida al Pictionari, mentre (ja a les acaballes del partit), veure la davallada blanca al Ruiz de Lopera. Quina bona pinta que feina la jornada!! El Madrid invencible que anava guanyant tots els partits amb mal joc, sort i patiment, per fi comença a flaquejar i a perdre partits (ja en van dos en tres jornades). Però com sempre, aquesta temporada l’enemic del Barça és ell mateix, res feia pensar que pogués guanyar, i més si teníem en compte que el partit era fora de casa (assignatura molt pendent des de fa moltes jornades).

De nou amb Ronaldinho escalfant banqueta (amb la de milions que li costa això al club) i amb Carles Puyol a l’onze inicial després de reaparèixer de la lesió (ja vaig pronosticar en aquest mateix blog que es recuperaria abans del termini previst), l’equip blaugrana va fer una primera part bastant bona, triangulant, movent la pilota ràpid i disposant d’alguna que altre ocasió per marcar. I finalment, al minut trenta-quatre (vuit minuts més tard que Giovani fallés una ocasió claríssima) Thierry Henry va inaugurar el marcador fent justícia, crec, al que s’havia vist fins ara sobre el terreny de joc.

Però la primera part va donar per més: una xut de Deco al minut trenta-vuit que Cesar desvia amb la punta dels dits i un penal comés per Márquez quatre minuts més tard que Diego Milito va xutar per sobre del travesser d’en Víctor Valdés.

Un a zero i mitja part que vam aprofitar per demanar entrepans i beguda, ja que tanta tensió i concentració (és el que té jugar al Pictionari), ens havia obert la gana i ja eren vora les deu.

La segona part? Doncs com sempre el Barça va començar dormit i l’esquema defensiu va trontollar per tot arreu de tal manera que al minut sis de joc el Saragossa va empatat el partit mitjançant Oliveira. Es veia a venir. No poden aprendre els jugadors que a cada partit els passa el mateix? És molt fàcil: si surts dormit i sense tensió, per molt dolent que sigui l’equip rival, el més tonto fa rellotges i et pot fer un descosit.

I la cosa va anar a pitjor, ja que l’equip contrari va tenir ocasions per avançar-se al marcador, però la fortuna ho va impedir. I va anar passant el temps on Ronaldinho va sortir al camp substituint Giovani i... jugada polèmica!! Apareix la Pilarica, verge de tots el manyos! Del no res, una pilota penjada a l’àrea del Saragossa que de manera estranya rebutja Juanfran i passats uns deu segons l’àrbitre xiula penal a instàncies del jutge de línia. De nou tornava a aparèixer el fantasma del “Rafa, no me jodas!!”, però amb diferents protagonistes. La repetició va mostrar que Juanfran tocava la pilota dintre de l’àrea amb el braç molt estiraat i separat del cos entre la clavícula i l’avantbraç. Jo crec que és penal, però el David va discutir-me dient que no. Total, que Ronaldinho va marcar el gol fent prevaldre uns galons que crec que ha perdut des de fa temps i no deixant-li xutar la pena màxima a Messi. De totes maneres gol i patint fins el final els tres punts van viatjar cap a Barcelona. Objectiu complert: distància reduïda a cinc punts amb el Madrid i victòria fora de casa

EN POSITIU.
La diferència entre el líder i el Barça s’ha tornat a reduir. Ara només son dos partits!!

L’alegria que Puyol va manifestar quan l’àrbitre va xiular el final del partit.

El gol d’Henry que feia dies que no marcava.

EN NEGATIU.
Aquestes apagades que té el Barça als partits i que fan que es compliquin molt les coses.