Viladrau – La Garriga: bones sensacions a la primera de la temporada.

El dissabte vaig anar a dormir tard, ja que el Barça jugava contra el Sevilla i em va costar dormir molt. Tot eren nervis. Ja tenia ganes de començar a respirar aire pur, caminar, córrer i trotar pel bosc i tornar a sentir aquell formigueig abans de posar-nos en camí. No us poden ni imaginar quines ganes tenia que la temporada tornés a alçar el teló.

A un quart de sis havia quedat amb el Xavi, la Txell i el Marc al lloc habitual, i amb cara de dormir i com un autòmat vaig arribar-hi com vaig poder. Quan vam ser les quatre, amb el cotxe nou del Xavi vam dirigir-nos al punt de trobada dos: una gasolinera situada en alguna part de la geografia catalana on havíem quedat amb el Dave i el Francesc (nou en aquest món). Conforme ens anàvem apropant el termòmetre digital del cotxe no parava de recordar-nos que era un dia fred: tres graus, dos graus, un grau... I a la gasolinera: zero graus!! Menys mal que no vaig fer cas al mail del Xavi de feia un parell de dies on ens recomanava que no portéssim molta roba que no faria fred.

Un cop reunit el grup el proper destí era La Garriga, on vam arribar-hi a temps d’entregar el comprovant del ingrés, omplir la butlleta de participació i agafar l’últim autocar que sortia cap a Viladrau. A dos quarts menys cinc de set, entre badalls i cares de dormits, vam sortir del pàrquing de la Sínia i l’autocar va apagar els llums de l’interior. Obscuritat gairebé total, i amb la son que tenia vaig haver-me de repetir infinitat de vegades: “No val la pena dormir-te que és pitjor; no val la pena dormir-te que és pitjor...”. Trenta-cinc minuts més tard, l’autocar va deixar-nos al punt de sortida de la prova, i després de la foto de rigor de cada travessa, vam posar-nos a caminar.

Quin fred!! Abans de baixar de l’autocar el termòmetre marcava tres graus negatius, així que només caminant, i a pas bastant lleuger, ens podíem treure de sobre el fred. Quin gust quan de mica en mica les extremitats van entrant en calor i es posa tot al seu lloc.

La complicació d’aquesta travessa es presenta als primers vuit quilòmetres, on, després d’anar pujant de forma suau, apareixen un parell de rampes considerables, d’aquestes que vas pujant i veus el terra just davant dels teus ulls. Superada aquesta complicació, vam deixar enrere l’ermita de Sant Segimon, sense passar-hi per davant.

El camí ja començava a planejar i passats una quants metres vam tenir un ensurt dels grossos: quan vam passar una munió de gent que hi havia congregada i que veiem des de feia estona de lluny, vam poder veure com hi havia estès a terra un home en estat inconscient al que una noia el cridava amb el nom de Josep i li practicava el massatge cardíac per tal de reanimar-lo. Se’m va posar la pell de gallina i va fer-me esgarrifar. Tot ja estava muntat, així que allà parats no fèiem res i vam decidir continuar caminant.

La pista ens va dur directes pendent avall (aprofitant l’avinentesa per córrer una miqueta i desentumir les cames), després de gaudir d’unes vistes espectaculars, cap a Collformic (punt de sortida de la Matagalls - Montserrat) per afrontar a continuació els primers trossos del ja famós Pla de la Calma. Arribats al Pla de l’Ase Mort, vam poder gaudir d’un entrepà de botifarra per esmorzar. Quina delícia!! És potser un dels millors moments, quan amb l’entrepà a la mà t’assentes al terra i fas la primera queixalada. Ah!! I tot això ruixat amb aigua ben freda beguda d’un càntir (pels no alcohòlics com jo) o un bon porró de vi. No us diré que vaig quedar-me amb les ganes de tornar-me a posar a la cua per aconseguir un altre entrepà, però més d’un dels companys del grup ho va comentar i fer públic.

I què hi ha millor que després d’un bon entrepà que posar-se a córrer? Doncs això va ser el que vam fer aprofitant les baixades que ens oferia el Pla de la Calma. Havia sortit a la conversa que volien baixar de les 5 hores quaranta minuts que havien fet l’any passat els que hi van participar (Xavi i Dave) i jo hi volia contribuir (i si baixàvem de les cinc, millor). Així doncs, a córrer s’ha dit fins el tercer control: Alzina del final de la Calma, on ens esperaven taronges i llimones per qui volgués recuperar forces.

El que venia després era una corriol on els primers metres els vam poder fer corrents, però a mesura que vam anar trobant a gent vam posar-nos en fila india a seguir el ritme que marcava el primer. El camí era estret i no permetia avançaments ni per l’esquerra ni per la dreta. I finalment, després d’un bon descens per un corriol d’aquells de pedres que tant li agraden al Jaume (el vaig gravar en honor teu!!), va arribar el que tenia que arribar: vaig caure. I de la manera més absurda!! No em pregunteu com va ser, perquè no ho tinc clar, però el que recordo és que anava corrents per una baixada poc complicada i de sobte vaig entrebancar-me i vaig fer un petonet al terra. Resultat? Un cop al genoll de poca consideració (va tocar os) i una petita esgarrapada amb la ma que amb la que vaig esmorteir la caiguda. No volia estar molta estona parat perquè la cosa no es refredés i mig a pota coixa vaig continuar baixant fins a retrobar als companys de grup.

Arribats al control número quatre situat a Sant Cristòfol vam fer reunió d’emergència. Portàvem vora quatre hores i quinze minuts. El temps de referència de l’any passat segur que el rebaixaríem, però se m’havia posat al cap que havíem de baixar de les cinc hores i els hi vaig proposar. Quedaven set quilòmetres i si posàvem tota la resta ho podríem aconseguir. El Marc i jo vam decidir provar-ho i vam ens vam posar a tirar corrents i allargant la gambada. La resta van decidir seguir-nos també, llançant algun que altre improperi. Us perdono, no passa res, sé que m’estareu eternament agraïts per haver fet de vosaltres uns homes de profit i haver-vos ajudat a fer miques el crono de l’edició passada!! ;-) Per qui més greu em sabia era per la Txell, debutant al nostre grup i corríem el risc que s’espantés i no volgués venir més amb nosaltres... L’altre company, el Francesc, feia estona que s’havia quedat enrere. Surt molt amb bici, però va poder comprovar que no és el mateix que caminar...

Finalment vam arribar, després d’una llarga recta d’asfalt per travessar mig poble de La Garriga a l’arribada. O millor dit, la suposada arribada. M’explico, ja que després sé que el Xavi escriurà al seu blog que ha quedat per davant meu quan, té raó, però no li puc donar. Complicat, veritat? Espero saber explciar-vos-ho amb pèls i senyal. Resulta que on vam arribar el Marc i jo va ser a una taula guarnida amb la senyera i on ens van segellar la targeta a la casella on marcava Arribada i ens van donar el regal que ens mereixíem: una bossa. El temps total emprat per arribar-hi va ser de quatre hores i quaranta minuts, polvoritzant el temps de l’any passat en una hora. Vam assentar-nos a un banc a esperar a la resta de companys. Els següents en arribar van ser el Xavi i el Dave, uns cinc minuts més tard. Resulta que com ells ja havien fet aquesta prova en altres ocasions van dir-nos que aquella no era l’arribada oficial, sinó que s’havia d’anar fins a la plaça de l’església. Home!! Com pot ser, si ja ens han donat el regal i ens han segellat la targeta? Aquella, sens dubte, havia de ser línia de meta. Ells van començar a tirar i jo, al veure que la Txell no arribava vaig decidir esperar-me. Finalment, quan va haver arribat i li van fer entrega del regal, seguint les indicacions del que segellava la targeta de control, vam dirigir-nos al suposat punt on la resta s’havia dirigit. Quan vam arribar-hi, ja ens esperava el Xavi amb un somriure d’orella a orella tot bramant: “Al meu blog sortirà que jo he arribat primer que tu!! Veus on està la pancarta d’arribada?”. I sí, la pancarta d’arribada era allà, sobre una altra taula on també segellaven la targeta i on, hi havia tot d’embotits per poder atipar-se. Ah!! I una cosa molt curiosa porrons plens de Coca-cola. Heu provat mai de veure Coca-cola en porró? Intenteu-ho, és una sensació... diferent!! Bé, al que anava: sí, Xavi, sí, tens raó, però no la tens. Accepto la meva suposada derrota, però que sàpigues que l’any que ve aniré a per tu i seré jo qui vegi primer les lletres del cartell d’arribada i t’esperi amb un gran somriure als llavis. Ah!! Per cert, en caigudes en aquesta travessa estem empatats, no?

La nota negativa de la travessa va ser assabentar-nos de que l’home que havíem vist estès al terra feia unes quatre hores havia mort. Segons unes dones de l’organització amb les que vam estar xerrant, tenia seixanta anys. És molt dur que surtis un bon dia de casa per caminar per la muntanya i ja no hi puguis tornar més. Sempre et queda el consol de pensar que aquest senyor ha mort fent una cosa que li agradava. Al cel sigui!!

Més dades d’interès facilitades pel GPS del Dave:
- Distància: 29 km.
- Alçada màxima: 1.347 metres.
- Alçada mínima: 248 metres.
- Desnivell poisitiu: 1.062 metres.
- Temps total: 4:48:32.
- Temps parat: 1:02:02.
- Temps en moviment: 3:46:30.

M’HA AGRADAT.
- Sentir-me lliure caminant pel bosc.
- L’entrepà de botifarra per esmorzar.
- Tornar a sentir la sensació de felicitat quan acabes la prova i en pots posar una més al sarró.

NO M’HA AGRADAT.
- El gust de plàstic que agafa l’aigua al camelback.
- Llevar-me tant d’hora.
- Caure al terra per primera vegada des de que faig travesses de muntanya.