dissabte, 12 de juliol de 2008

Neix una estrella del futbolí.

En el panorama actual del futbol de tauler (o futbolí) no es parla d’una altra cosa des del dia d’ahir. Una nova estrella ha començat a despuntar i a amenaçar l’elit d’aquest esport. Ha tret el cap intentant fer-se un lloc entre els grans, despuntar entre el firmament de cracks, fer-se un nom en aquest món de les boles blanques petites fetes d’un material indefinit que sempre m’he preguntat quin és. Us estareu preguntant de qui estic parlant, qui és aquesta persona de la que tothom parla, el centre d’atenció de totes les mirades. Doncs sí, no aneu equivocats, sóc jo. El mateix que vesteix i calça (i escriu).

Ja sé que ho he exagerat una mica, però si tenim en compte que jo i el futbolí sempre ens hem portat malament i que ens mirem de reüll quan estem a qualsevol bar, l’heroica d’ahir mereix ser enaltida, encara que només sigui en aquesta petita i insignificant entrada d’aquest blog.

Però bé, anem per parts. Ahir per la nit vam anar a sopar fora amb la colla per celebrar la llicenciatura de l’Alba. Un sopar sorpresa que no s’esperava i que li va fer molta il·lusió. Acabada la ingesta suïcida i indiscriminada de menjar (pizzes i amanides diverses amb pastís també sorpresa inclòs), vam anar a prendre quelcom a càrrec de la butxaca de l’homenatjada. I, com que tant a l’Alba com a la Gemma se’ls va despertar la vena competitiva i esportiva, volien un bar amb futbolí.

Un cop allà, vam fer unes quantes partides entre nosaltres fins que van decidir entrar uns nois que acabaven d’arribar. La parella del moment formada pel Toni i el Joel, que fins aleshores havien arrasat, es va dissoldre. El Toni no tenia més ganes de jugar. “Toni, no siguis tonto, que jugues gratis”, vaig dir-li jo traient la meva vena catalanista. Però ell va fer-me un gest amb la mà dient que ja n’estava cansat. No vaig tenir cap més remei que fer duo amb en Joel, que ja esperava algú que l’acompanyés.

Només que vaig posar-me al seu costat vam parlar de la tàctica a seguir: intentar no fer el ridícul. Vaig comentar-li que es poses ell davant, que jo si de cas em quedava darrera i que amb una mica de sort i sense voler n’aturaria alguna. Més valia que molestés darrera, que no que agafés la davantera i no rasqués ni bola.

Amb tot això va començar la partida. A la que va agafar la pilota l’adversari que portava la davantera, va començar a moure ràpid els jugadors i a canviar-se-la de cantó i jo mirava de cobrir els forats movent el porter i la defensa. Va xutar i evidentment va marcar gol. Allò seria un vist i no vist, li vaig comentar al Joel. Però bé. A la següent jugada vam aconseguir posar-nos un a un i la cosa va tornar a quedar igualada.

En el transcurs de la tercera bola, el davanter rival va tornar a fer el joc aquest que tant em mareja de canviar-se la bola de jugadors i moure-la ràpid i fer-me tornar ximple. En un instant d’inspiració per part meva vaig decidir que, fet i fet, com que em marcaria el gol, no li donaria el plaer de que veiés com em tornava boig seguint els seus moviments amb el porter i la defensa. Va xutar i, evidentment... la vaig aturar!! Miracle!! Alabat sigui Déu o Alà o Mahoma!! La jugada va continuar i el Joel va avançar-nos en el marcador.

Vam arribar amb la meva tàctica conservadora (és a dir, conservava els jugador quiets) amb cinc a quatre al marcador a favor nostre. Quedaven dues boles i només que en marquéssim una més ja els hauríem guanyat. I com els campions, sense deixar lloc al dubte, a l’emoció o per que els rivals es confiessin, vam endossar-los la sentència definitiva. Ah!! Recordo que jo vaig marcar un gol des de la defensa. Ara no recordo quin, però.

Van entrar els següents adversaris. Tenien una tècnica molt justa, no com la nostra que regalimàvem qualitat per tots cantons i desbordàvem fantasia a tort i a dret... Allò seria bufar i fer ampolles. I tant bufar i fer ampolles, perquè a la que vam adonar-nos-en ja perdíem quatre a un. Jo vaig intentar apel·lar a l’èpica, al podeeeeemos, al a por ellos, a la furia, em vaig demanar posar-li Valdés al meu porter (si, millor que el Casillas si ens basem amb les estadístiques, ja que el porter del Madrid va encaixar tres gols a l’Eurocopa i el del Barça cap, digueu-me tonto!!)... Però ni per aquestes. Vam ajustar una mica el marcador, però és clar, contra gent que no tenen nivell resulta molt difícil jugar i jo ja m’havia habituat al joc dels campions i dels professionals, el de les filigranes, el del moc la pilota aquí però te l’endollo per allà,... I vam acabar claudicant, però us serè franc: la resta de gent també mereix el seu dia de glòria, d’èpica, de poder explicar a la resta de gent la gesta que un dia van aconseguir darrera d’unes barres d’un futbolí, i de poder escriure un article al seu blog explicant les seves excel·lències.

Diré, per acabar, que només va caler una partida per deixar clar que hi ha talent, fusta de campió. Ara, això s’ha de polir, retallar els serrells i llimar defectes. Una vegada passada aquesta fase, serem encara més invencibles!!

13 comentaris:

Mariona ha dit...

I no cal dir que vas defensar el color Blaugrana!!! :P

Jordi ha dit...

Evidentment!! Ja és un sentiment tant arrelat que ho vaig fer de forma inconscient!

Toni ha dit...

Defensar la camiseta blaugrana???? jajaja.... mireu bé la foto.... però el cert es que son madriles o periquitos els jugadors que porta en Jordi. Els mateixos que li vaig deixar jo. per cert, Jordi, agraeix-me que no fos tan catalanet per uns instants i jo deixes de jugar de gratis. Si no hagués sigut així tu ara no podries estar parlant d’aquest gran èxit aconseguit que t’ha donat per escriure. Et recordo que aquest bloc que has escrit hauria d’haver sigut dedicat a l’Alba. AHHHH i et recordo que en el sopar es va parlar de que podries fer alguna disertació politica també. Igual guanyes més adeptes i et fan pujar en el TOP CATALÀ.

Vaya totxo que he fotut. Però llegiu que això no gasta i amb la crisis que tenim tot el que no gasta es benvingut.

Anònim ha dit...

Hola,
I del gran paper de la parella "Alba & Gemma" no en dius res? Nosaltres també vam fer unes grans partides. Personalment, em vaig quedar amb les ganes de jugar contra vosaltres. Però, ja vas veure que aquell energumen (el de les pilotes voladores) no estava disposat a col·laborar.
Gemma

Jordi ha dit...

Toni: ho recordo tot!! Tens tota la raó. Gràcies!! També recordo que per culpa teva el dissabte una mica més i em quedo sense dinar!! jeje

Gemma: cert, vau fer una bona actuació. No ho he reflectit al blog perquè l'estrella de la nit, per molt que us faci mal, va ser un servidor!! jejeje Les altres actuacions van passar, diguem, desapercebudes? Mediocres, vaja.

silvia ha dit...

Lo de Valdés molt bó ja tinc "tonteria" per fer una mica de gresca ... i de la resta, sense comentaris, com diria un amic meu:
"acojonao mas dejao" ;-))) no és de Lleida aquest amic jejejeje.

Un petó i si et veus que millores força igual arrives a les olimpiades no??? Anims!!!

Jordi ha dit...

Home, lo del Valdés és de calaix!! Trofeu Zamora a l'eurocopa!! jejeje És una de les bromes que fem a l'esmorzar. També és típic sentir: "Tinc els mateixos mundials que Raul" o "Iván Campo també te una Copa d'Europa al seu palmarès".

Seguirem practicant amb aixo del futbolí, però no garanteixo res!!

alba ha dit...

Gemma, totalment d'acord amb tu però també he tingut temps de treure una teoria, em sembla que no parla de nosaltres perquè ens té massa respecte, sap que no ens pot guanyar i encara et diré més, ells anaven guanyant i van plegar per por que entressim nosaltres!!!!
si o no jordi???
Alba

Jordi ha dit...

Ummm... Sóc dels que pensa que quan fas una gran gesta, el millor que pots fer és retirar-te perquè la gent recordi que eres bo. Si seguia jugant i tornarva a perdre, la meva popularitat aniria per terra...

Toni ha dit...

Si que dona un recoi de futbolí. Si ho se no em retiro. Tot i això et continuo votan a TOP CATALÀ!!

Jordi ha dit...

Imagina't si arribem a jugar a futbol sala o un partit de futbol! Gràcies per lo del Top Català!! Segur que gràcies a tu vaig escalant posicions. Per cert, 97 vots? Uff!! I tot i així vaig cinquè!!

Espero poder dedicar-te un post de política un dia d'aquest!

Anònim ha dit...

Ostres, he vist els comentaris de casualitat, us feia a tots reflexionant amb la crisi.
Jordi: una retirada a temps és una victòria amb dignitat jeje
Gemma

Jordi ha dit...

Sí, això és el que penso fer. Ja no jugaré més al futbolí perquè la vergonya no tapi la bona partida que vam fer. Sempre se'm recordarà per això, no per haver perdut totes les partides que vaig jugar després. Diuen que una flor no fa estiu, doncs això, deixarem que la gent es pensi que és estiu i fal moooolta calor!! jejeje