Curs de Java sota zero.

Avui he començat un curs de java que ens paga l’empresa. Durarà dues setmanes i l’horari és de nou del matí a les dues del migdia de dilluns a dijous. Quan hem començat, el professor s’ha presentat i passats uns minuts ha entrat un altre home que ens ha explicat coses sobre cóm podíem certificar-nos i ens ha fet signar uns fulls. L’aire condicionat ja estava posat i en el torn de preguntes li he comentat si el podria baixar perquè m’estava quedant glaçat. Estava a la primera fila (de quatre persones) i l’aparell apuntava des del fons de l’aula amenaçadorament cap a nosaltres. L’ha aturat i ha marxat de la classe.

Tot seguit el professor ha repartit un llibre que porta per títol “Piensa en Java” i és d’aquells gruixuts de dues mil pàgines i que sempre queden bé als prestatges del treball, però que mai es fan servir. Passada una estona, el professor ha fet encendre l’aire de nou perquè deia que tenia molta calor, però tranquils que “os podéis levantar y ponerlo a vuestro gusto”. Aquí ha estat quan han començat els problemes. Per què? Doncs perquè ningú ho ha tocat. Ha anat passat l’estona i la gelor s’ha anat apoderant de mi lentament, poc a poc. Primer les mans, després braços, després l’esquena... Estava entrant en un procés de congelació: em començava a costar escriure, les mans em feien mal i els palmells els tenia grocs.

Amb tot, he de dir que el professor no tenia problemes de fred, ans al contrari. Qui parla en públic sempre té l’adrenalina pujada i algun que altre fogot. Però aquesta vegada crec que era perquè, i no us menteixo, amagava mig cos darrera de la pissarra amb rodes vileda que hi havia a l’aula i només treia el cap i el braç amb el que escrivia. Tota una estampa.

Tal i com deia el llibre que ens acabaven de donar, he pensat en java, i tant que hi he pensat, com deia el llibre i he estat a punt d’agafar-lo per fer foc i així escalfar-me les mans i el cos.

Ha arribat un moment en que jo ja patia per dues coses:
a) Per la meva integritat física. Ja m’estava plantejant que m’haurien de tallar i amputar algun dels dits de la mà, com el Juanito Ollarzábal que té amputats dos dits dels peus de les dues vegades que ha pujat a l’Everest. I si seguíem la regla de tres, el curs és de vuit dies i em quedaria només amb dos dits!! No anàvem per bon camí.
b) Pels entrepans que portava la gent per esmorzar, que de ben segur els que venien mig congelats de casa s’acabarien tornant a congelar, i els altres haurien de passar pel microones perquè estiguessin una mica tous.

Finalment la situació s’ha fet insostenible i, patint de la manera que patia per la meva vida i els membres de les meves extremitats, he aixecat la mà i quan el professor m’ha atorgat el poder de la paraula li he dit: “Estic entrant en procés de congelació”. Ha fet el gest de venir cap a mi per mirar l’ordinador, però quan ho ha assimilat de seguida ha aturat l’aire condicionat.

No m’estranya que les meves amistats després es sorprenguin quan els dic l’edat i em responguin que em conservo molt bé. Si es que el fred fa meravelles...