Divuitena travessa Núria-Queralt.

Aquest proper dissabte dia cinc de juliol se celebra la prova reina del calendari de la Copa Catalana de Caminades de Resistència: la Núria-Queralt. Organitzada per l’Associació de Muntanyencs Berguedans, la sortida s’efectuarà a dos quarts de cinc de la tarda al santuari de Núria. La distància total enguany és de noranta-quatre quilòmetres a cobrir amb un temps màxim de vint-i-quatre hores (és a dir, fins a dos quarts de cinc de la tarda del diumenge). El desnivell acumulat total és de 8.550 metres (3.660 positius i 4.890 negatius). Poca broma!!

La novetat per aquest any és que en lloc dels clàssics noranta-dos quilòmetres, s’ha allargat dos més per acabar en lloc del Santuari de Queralt al Parc de Lledó situat a Berga. Ja no ve de dos quilòmetres més...

L’any passat la vaig fer per primera vegada. Recordo que, com aquest any, anava darrera de la de Cap de Rec. En aquesta vam anar a provar forces amb els companys, per veure com estàvem per tal d’afrontar amb bones condicions la Núria-Queralt. Quan vam arribar a dalt de tot del Collet de Sant Vicenç vam mirar-nos i vam dir-nos en poques paraules que seria que no, que la Núria-Queralt no estava feta per nosaltres i que eren paraules majors. Però finalment, se’m van creuar els cables a mitja setmana, vaig preguntar-me “per què no?” i com que el Josep hi participava, vaig decidir fer un cop de cap i provar sort. Crec que si no hi hagués participat ningú conegut no m’hi hagués apuntat. Vaig acabar-la invertint un temps de vint-i-dues hores i dinou minuts. Un temps que se m’ha quedat gravat a la memòria per sempre més!! No en va, és el marxa on he passat més temps caminant. L’altre dia parlant amb el Xavi i el Jordi Atleta sobre aquest tema ells deien que anaven a acabar-la (és normal, ja que és la seva primera participació), però jo crec que un bon temps seria fer vint hores i que és assequible. De fet la marxa l’hem planificada de manera conservadora i anirem fent sense pressa però sense pausa.

Aquesta marxa va servir perquè l’any passat coneguéssim a la incombustible Txell. No us ho perdeu: s’havia apuntat sola perquè a última hora li havia fallat una amiga i com que li agradaven aquestes bogeries de caminar, no es va fer enrere. Ara bé, només havia participat a una marxa aquell any i molt al començament. Quin valor!! Ara l’hem aconseguit fitxar pel club (sota coacció de la samarreta tècnica de regal, que encara no ha arribat ni per ella ni per la resta) i no para de sumar punts com una possessa. L’altre dia va dir-nos que no podrà participar a l’edició d’enguany per prescripció mèdica. Així que recuperat i posat bona aviat que les caminades t’esperen!!

Res més a dir, que si mireu el desnivell és d’aquells que fa por veure’l i cansa només fixar-s’hi i que recordo potser com el tros més dur la pujada al Pas dels Lladres sobre el quilòmetre onze. Una paret considerable d’aquelles que enganya: quan arribes a la meitat et sembla que estàs, però encara et queda per pujar tot el tros que has fet. Que Déu ens agafi confessats a tots!!