Núria-Queralt’08: la pitjor caminada de la meva vida.

També ho hagués pogut titular: “Núria-Queralt’08 o com portar el cos al límit de la seva resistència”. També em ballava pel cap aquest titular. La veritat és que tant l’un com l’altre valdrien per encapçalar aquesta crònica. En totes les proves en que participes sempre passes per moments bons i dolents, però us asseguro que mai havia passat moments tant dolents com els que vaig passar. Tant de cap com de co. Física i psíquicament va ser molt dur, sobretot el primer i últim terç de la prova. Notar que les cames ni els braços tiren i el cap no hi ajuda, és dur. Vaig tenir moments d’autèntica desesperació, de ganes d’engegar-ho tot a rodar, de posar-me a plorar, de preguntar-me què carai estava fent allà, ... Però finalment, gràcies a la constància, als ànims de tots, les ganes d’acabar, de saber que podia fer-ho encara que em costés molt, ho vaig arribar a aconseguir. Les paraules d’ànim en aquests casos ajuden molt, un gest, un aplaudiment, una trucada, un missatge de mòbil o senzillament una mirada no té preu. No vull que penseu que exagero per donar mèrits al que vaig aconseguir. No és així. És la pura veritat. I qui es dedica a fer aquest tipus de coses, sap de què parlo. I sinó que parli ara o calli per sempre!!

La prova començava a Núria a dos quarts de cinc de la tarda. Com gent previsora, la Sol, la Maria, el Josep el Jaume i un servidor vam agafar el tren a Barcelona ben d’hora per arribar a Núria amb el cremallera ben bé tres hores i mitja abans de que comencés la prova. Va donar-nos temps de dinar tranquils, reposar, descansar i retrobar-nos amb gent per intercanviar impressions. Recordo que vaig poder parlar amb el Juanito, la Dolors, l’Albert, la Maria Vizcaino i segur que amb algú més que ara em deixo. També vaig poder conèixer personalment al Joan Iborra i a la Tere, companys de blog i que dies abans ja havíem quedat per trobar-nos i veure’ns les cares. També, mitja hora abans arriben els nostres companys de fatiga: Xavi i germans Vernet.

El meu estat d’ànim abans de començar es pot resumir amb dos paraules: nervis i respecte. Potser l’una derivada de l’altre, però nervis perquè tenia ganes que comences tot i respecte per la prova perquè físicament no em trobava en el millor moment. A més, per pura mala sort, m’havia sortit a la planta del peu dret una butllofa el divendres que em molestava de valent. Sense temps just perquè curés, al matí vaig posar-me un compeed i a còrrer (i mai millor dit).

A l’hora en punt van donar la sortida. Una munió de gent des de deu minuts abans ja estàvem xerrant i estirant al punt on començava la prova i vam sortir a per totes. Els màquines, com sempre corrent. Els del bulto (la resta de mortals), caminant i agafant posicions. La imatge és de pell de gallina: tot de samarretes multicolors pujant cap a munt, cadascú al seu ritme i ajudant-se de pals i mans. Fins al primer control, gairebé tot el camí és per sender estret on els avançaments són dificultosos i on es fan taps de gent que va més lenta. Per tant, poca cosa es pot fer. Allà xerro amb gent, em trobo un parell de marxaires que em pregunten: “Tu ets el del blog, no?” (sento no saber els vostres noms per incloure’ls a la crònica) i també, per sorpresa i amb la defensa baixa, em saluda l’Alex. No el coneixia, la veritat i quan va saludar-me el vaig confondre per un altre amic que feia molt de temps que no veia i que tot això de caminar no li agradava molt. D’aquí la meva efusivitat al començament, Alex!! Que consti que em va fer molta il·lusió que ens veiéssim les cares.

Arribem al control de Torrent de les Clotes (quilòmetre 10,5) perdent un quart d’hora respecte l’any passat. Allà, la senyera ens saluda i ens rep a tots els marxadors. El grup, com sempre, ja s’ha trencat: els germans Vernet van per davant, jo vaig amb el Jaume i el Jordi Atleta, la Sol no sé on para i la resta van per darrere segur. Ens hidratem veient i patint per la gran pujada que ens queda: el pas dels Lladres (tres quilòmetres per salvar una mica més de cinc cents metres de desnivell positiu).

Continuem la marxa. A pas lent, com si fos una processó de Setmana Santa on els timbals marquen el pas, pugem mica en mica. La forta pendent no permet moure’ns amb lleugeresa, així que ens ho agafem amb calma. Aquí és començo a notar que no vaig molt bé. Potser és el cap que em diu que la cosa no rutlla, però em costa déu i ajuda donar un pas. M’he d’aturar tres o quatre vegades per recuperar l’alè, mirar cap enrere i tirar alguna fotografia per dissimular... Avanço al Raul, m’avança la Sol i ni rastre de la resta. Corono el cim al mateix temps que el Jaume i el Jordi Atleta i seguim endavant. El terreny que ens espera ara és tot baixada, llevat de tres o quatre curtes però fortes pujades que et trenquen el ritme.

Ens plantem al control de la Collada de Tosses (quilòmetre 24,5) quan faltaven vuit minuts per les nou del vespre. Aquí ja comença el meu primer viacrucis. Els dic als dos companys que no vaig bé, que no tinc bones sensacions, tant de cap com de cos. Noto les cames cansades i estic preocupat. Menjo un parell d’entrepans i síndria, que estava molt bona i seguim endavant.

Per una carretera asfaltada en obres (pot ser que l’any passat ja estigués així?) arribem al peu d’una pista que ens puja fins a l’estació d’esquí de la Molina. El camí va pujant constantment i com que no té una inclinació exagerada vaig fent camí. Al fons veiem una tempesta elèctrica. Cada un o dos segons apareix un llamp que trenca el cel de dalt a baix. Tenim por de que plogui, però de res serveix parar. També ens creuem amb una noia que parada al camí intenta vomitar. Alguna cosa li ha sentat malament i no es troba bé.

Arribats a dalt a l’estació d’esquí és moment de treure ja els frontals. És de nit i la baixada es presenta perillosa. Ens abriguem perquè comença a fer fred a conseqüència del vent i seguim la marxa amb uns coneguts del Jaume de Corredors punt Cat. Quina baixada: plena de pedres i forats que fa ensopegar a més d’un. I quan som a baix, la temuda pujada també per un autèntic pedregar que ens porta al peu del control de l’estació de Coll de Pal (quilòmetre 33,5). Aquí per menjar, taronges. Estan en una capça, al costat d’una taula de càmping i una navalla perquè, el consumidor, al seu gust, les talli com ell vulgui. No em va semblar molt correcte, si voleu que us digui la veritat. Mai m’havia trobat amb això. Cansat com arribes, el normal és que ja et trobis la fruita tallada, com sempre fan a tot arreu.

Descansem una estona asseguts al terra tot menjant i tornem a posar-nos en marxa. Encara queda un tros de pujada per fer. Uns cent metres de desnivell positiu que superem sense problemes tot xino-xano. Ara toca baixar per una carretera nacional on a banda i banda hi ha pals per mesurar la neu. La boira es va espessint de mica en mica, tant que costa veure cinc metres enllà amb els frontals. Aquí ja em començo a trobar millor. Les meves sensacions són bones i ara ja tiro. No cal dir quant me n’alegro!!

Després d’uns quilòmetres d’asfalt, agafem una pista a mà dreta on passada una estona ens fa trencar per un corriol gràcies al qual anem a parar al control del Refugi de Rebost (quilòmetre 40,5). Aconsegueixo fer-me amb una cadira i m’assec tot intentant assaborir un entrepà de pa bimbo amb formatge. Dic intentar, perquè no m’entrava. Començava a notar que la panxa no la tenia molt fina. En aquest punt vam clavar el temps que havia fet l’any passat, així que sabia de sobres que milloraríem el cronòmetre. Ah!! Va ser moment per la posta a punt: el Jaume es posa un compeed a una butllofa del peu i el Jordi Atleta es refresca amb un esprai el genoll.

El camí que vam agafar seguia pendent avall. Un corriol estret i de forta pendent que de nit fa una mica de por baixar. Però gràcies als pals i al frontal engegat a la màxima potència vam poder salvar sense res a lamentar. Això dels pals és un molt bon invent: em dona de nit una gran seguretat per afrontar les baixades i fa que vagi molt més ràpid. He de dir que en aquest tram hem d’anar seguint unes cintes que l’organització ha anat penjant pels arbres. Vaig trobar que algun tros estava mal senyalitzat, ja que hi mancava alguna cinta més per no fer tan complicat el trobar la cinta següent. Vam dubtar en bastants trossos per on havíem d’anar, però finalment, vam aconseguir arribar al control de la cruïlla de Gréixer (quilòmetre 45), gairebé l’equador de la prova. Les meves sensacions eren del tot satisfactòries. Vaig menjar una mica de xocolata, vaig veure beguda isotònica i vam continuar endavant acompanyats pel Jordi de Corredors punt Cat.

Ara tocava superar un desnivell positiu de cinc cents metres en uns quatre quilòmetres. Em poso a xerrar amb el Jordi, i de sobte ens passa un marxador caminant tot fletxat. Comentem que ens estem acomodant i comencem a pegar-li canya. Ara em trobo molt bé de forces i pujo a molt bon pas deixant enrere als companys, que al dalt de la pujada els espero tot assentat a una roca. Poca estona més tard arriben i ens reprenc el camí. Em segueixo notant pletòric i forço bastant el pas. El Jaume i el Jordi aguanten bé. Parem a mitja baixada perquè ells dos canviïn les piles del frontal just abans d’agafar un sender a mà esquerra que ens porta pels empedrats. És un lloc preciós de nit, o sigui que imagineu-vos de dia!! Encara no l’he fet mai amb llum (bé, amb llum que no sigui de frontal) i espero no trigar massa a fer-ho. Baixes pel costat del riu sentint la remor de l’aigua i el travesses unes quantes vegades. Posaria la mà al foc que aquest és el millor tros de la marxa: molt tècnic però espectacular. No cal dir que, com seguia anant primer, vaig imposar un ritme esfereïdor.

Arribem al control 6, el de Can Cerdanyola (quilòmetre 55). Com l’any passat són els que més s’ho han treballat. Són un grup de joves que et rebem amb aplaudiments, música del Bruce Sprinsting i que t’animen d’allò més. Hi ha un electrònics d’aquells del supermercat que indica pel número que es va a la cua i que quan passes el control has de pressionar el botó perquè en sumi un. El text que posa sota aquest comptador: “Caminants que han passat abans que tu”. Han cuidat el més mínim detall i han fet en una síndria un dibuix d’una cara i li han posat nom a la taula: “El bufet del capità”. Fem broma una bona estona amb les dos noies que apunten la gent que passa i fem intercanvi de fotografies: ens en tiren una a nosaltres i nosaltres ens en fem una amb elles. Aquí un marxador està dormint amb el cap recolzat a la mà dreta, assegut a una cadira i amb un got de plàstic a l’altra mà. Les forces i l’esgotament ja comencen a passar factura. Són les quatre de la matinada.

Ara el tros que ens espera no és gens afalagador: pujada i més pujada. La primera, un camí que al començament puja recte de mala manera. A meitat del camí, la duresa de la prova fa que diguem bajanades. L’Atleta, en un moment d’inspiració diu tot cridant: “¡¡Dios mio!! ¿Esto qué es? ¿Otro paso de los ladrones dos?”. Em poso a riure a cor que vols per dos motius: per la frase en si i perquè encara no havia sentit parlar al Jordi en castellà. Això fa que si ric no tingui forces per caminar i he d’aturar-me uns instants fins que se’m passin les ganes de riure. Superat aquest moment i després de fer esses i esses pel camí de pujada, arribem al peu d’una carretera que ens dur de ple al poble de Gisclareny i que ens permet veure el Pedraforca davant nostre. La son ja avisa i encara que sembli mentida, mentre camino vaig fent cops de cap. Curiós, no? Inclòs faig trossos caminant amb els ulls tancats. Sorprenent!! No us podeu arribar a imaginar com es passa de malament. Vaig primer obrint la marxa i a conseqüència de la son (i dels ulls tancats) em passo una cinta que avisa que s’ha de tirar a mà esquerra. Resultat de l’errada? Uns dos quilòmetres de més a la butxaca i de bonus que ens vam emportar de regal. Vam tornar a trobar el camí, vaig demanar les disculpes als meus companys, vaig prendre’m un durvitan (pastilla que conté 8 grams de cafeïna) i vam continuar pel camí bo sempre amb el Pedraforca a mà esquerra. Després d’afrontar una llarga i interminable baixada per un sender bastant vertical, vam arribar al control del Molí de Cal Ferrer (quilòmetre 65).

Allà va saludar-nos l’Albert, que feia el seguiment amb el cotxe a la seva dona. Sempre amb una rialla i una paraula d’ànim ens exhorta a seguir, a no defallir: “Penseu que esteu en una de les curses més dures que hi ha a Europa”. Li he comentat que no vaig bé, que tinc el cos malament. Intento menjar una torrada de pa amb formatge, però no m’entra i deixo la meitat. Crec que una de les causes és l’aigua que donen als avituallaments. Com que sóc urbanita, estic avesat a la que bevem aquí i m’està començant a remoure l’estómac.

Continuem la marxa. Ara sí que ve un tros d’aquells per posar-se a tremolar. Pujada, pujada i més pujada. Mica en mica, xino-xano anem fent camí. Noto que cada vegada les forces són més justes i que em costa més donar un pas. A més a més, cada vegada que afronto una pujada, em falta aire i he d’anar parant cada cert temps. Començo a espantar-me. No sé si podré arribar al final i pel meu cap passen infinitat de coses. Penso en engegar-ho tot a rodar. Però quelcom dins meu em diu que si he arribat aquí ja no ho puc deixar. El no menjar bé perquè no m’entra res, el malestar que tinc a la panxa com a conseqüència de l’aigua fa que poc a poc m’hagi anat debilitant i perdent força. Arriba un moment que no puc més: m’assec a una pedra, trec una barreta energètica de la bossa i els comento que he de menjar, que em sento buit i que no tinc forces per tirar endavant. Després de rendir comptes amb la barreta i passats un cinc minuts tornem a emprendre la marxa.

Arribo tocat, molt tocat al control del Camí de la Soleia (quilòmetre 73), on espero poder menjar alguna cosa. Però els fruits secs que hi ha no m’agraden i només puc endrapar dos o tres talls de síndria. No m’entra res més. Recordo molt bé el tros que ve ara: asfalt amb una forta pendent. Em fa por. Em trec del cap l’anar ràpid. Marcaré el meu pas, un que pugui seguir. I si m’he de parar, pararé. Però em juro a mi mateix que he d’acabar-la, que jo no estic fet per abandonar. I així és.

Comencem a pujar per la carretera i ara ja no puc ni ajudar-me amb els pals per caminar. Literalment m’he quedat sense força als braços. Imagino que instintivament la poca energia que em queda el cos la distribueix a les cames, les que m’han de portar a bon port. La carretera es fa interminable. L’asfalt fa malbé els peus ja destrossats i el sol ja ens crema el cap. Són aproximadament dos quarts de deu del matí. Em falta l’alè. He de parar un parell de vegades a descansar. M’hidrato força encara que sé que l’aigua no la tolero molt bé. Només tinc al cap arribar al següent control, el del Collet del Mercadal (quilòmetre 79) on sé que hi ha menjar de debò, pa i embotit. On podré recarregar les piles.

Però res més lluny de la realitat. Hi ha botifarra negre que no m’agrada i els comento si no tenen cap altra cosa. Diuen que ja se’ls ha acabat tot (com l’any passat) i que la botifarra l’han hagut de posar ells per la seva banda. No pot ser!! M’estiro dels cabells!! Necessito menjar!! Agafo un tros de pa, xocolata amb ametlles i després els del control ens donen un trosset petit de truita a cadascú que acaben de fer. Millor això que res!! Allà arribem el Juanito i la Dolors. Ens saludem i ens preguntem què tal anem. Justos, com no!!

Després de deu minuts (i més que n’haguessin estat) ens aixequem i comencem a baixar. Tant a les baixades com als plans vaig bé, el problema són les pujades, així que tiro bastant. El grup ja s’ha trencat i cadascú va al seu ritme. No s’hi pot fer més. De sobte, em passa el Jaume corrents i endollat a l’mp3. No puc seguir-li el ritme i em quedo enrere. De nou toca pujar, però com que és un dels trossos més bonics de la cursa no se’m fa tant pesat. Allà enganxo al Juanito i el Jaume i anem fent camí. Travessem un túnel fet a una roca. Quina preciositat!! Comencem a baixar fins a l’església d’Espinalbet, on hi ha el control número deu (quilòmetre 87).

Ara sí que tinc clar que res no pot fallar, que arribo, que les forces, poques ja que queden no m’impediran assolir el meu objectiu. Només queda una pujada. Només una!! La que em separa del destí final, de la meta.

L’Atleta no ve, no tenim senyals d’ell, però com que el grup ja està trencat tirem endavant. No podem aturar-nos perquè ens farà més mal que bé. Així que endavant!! Només queden set quilòmetres!! Són un quart i cinc d’una del migdia. I el que és millor: vaig a per totes!! Superem la darrera pujada amb més penes que treballs i direcció el Santuari de Queralt. Ara se’ns han unit el Juanito i la Dolors, amb els que arribem al Santuari quan faltaven cinc minuts per dos quarts de dues.

Només dos quilòmetres!! Només dos!! Set cents graons de baixada per superar cinc cents metres de desnivell negatiu i ens deixarà a Berga, l’arribada. La glòria espera allà. Començo la baixada. Em trobo bé, i tiro endavant. Veig que el Jaume es queda més enrere, però cadascú va per la seva banda. Tant ràpid com puc i ajudat pels pals, passo a uns quants marxadors que van a pas lent. Els animo. Toco asfalt, torço a l’esquerra, a la dreta, enfilo les escales de baixada al parc del Lledó i hi entro. Allà veig l’arribada al fons. Veig a la meva mare que ha vingut a rebre. Al David que em fa xocar la mà. Per fi he arribat!! He invertit un temps total de 21:56. No sé si riure o plorar. Si tirar-me al terra estil Nadal o aguantar-me dret com pugui mantenint la dignitat. Em passen pel cap tots els mals moments que ara he deixat enrere. Penso en els que encara no han arribat, on deuen ser? Les cames em tremolen i em costa mantenir-me dret, però espero els tres o quatre minuts de rigor a que em facin el diploma. No penso anar-me’n d’allà sense ell entre les mans. Ve la meva mare que em felicita. Me’n vaig amb ella i m’intento menjar l’entrepà que li he demanat per telèfon abans. Però és inútil, res entra, ni la coca-cola!!

La resta de companys bé. El David, últimament ja ens té acostumats a això, un gran temps: 18:57. La Sol (no esperava menys d’ella), encara millor: 18:49. El Jaume arriba deu minuts més tard que jo. Ha patit molt a la baixada. El Xavi va ser la grata sorpresa de la marxa. Em pensava que patiria de valent i arribaria força tard, però com un autèntic campió atura el cronòmetre en 22:06, igual que el Raúl. Estan molt en forma!! El Jordi Atleta arriba més tard, coix, li fa molt mal el genoll, però arriba, que és el que realment importa ara: 22:20. El Josep i la Maria també aconsegueixen acabar, in extremis, però arriben: 23:56. Els han sobrat quatre minuts.

ELS NÚMEROS DE LA PROVA.
D’un total de 623 inscrits, van prendre la sortida 593 i van arribar 445. Les posicions dels companys van ser:
Sol, la 190.
David, el 197.
Un servidor, el 315.
Jaume, el 328.
Xavi, el 355.
Raul, el 358.
Jordi Atleta, el 371.
El Josep i la Maria no surten a la classificació!!

M’HA AGRADAT.
El grup humà que forma part de l’organització. Sempre amb una paraula d’ànim, amb un aplaudiment, amb un somriure. Un deu per ells!! S’agraeix molt en una marxa tant dura i tant llarga.

Tot un encert això de posar síndria. Refresca i està molt bona. L’any passat també ho van fer, recordo.

Si amb les condicions amb les que vaig haver de conviure vaig aconseguir acabar la prova, què puc arribar a fer trobant-me bé? Ah!! Jaume, la UTMB llarga no, crec saber quin és el meu sostre!!

NO M’HA AGRADAT.
No m’agrada ser crític amb els organitzadors de les marxes perquè crec que costa molt muntar una cosa d’aquestes: hores y esforços dedicats perquè un grup de marxaires pugui gaudir d’una travessa i s’ho trobi tot ben muntat. Així doncs, que el que faré serà una petita crítica constructiva perquè serveixi de cara l’any vinent i diré les dues coses que m’agradaria que es tinguessin en compte:
a) Crec que els avituallaments no estan a l’alçada d’una de les proves més dures del calendari europeu. Vaig passar gana i això és el pitjor que pot passar-te en distàncies tant llargues. La síndria estava molt bona, això sí, però hi vaig trobar a faltar coses. No em digueu què, però és la sensació que tinc. Ara mentre escric estic encara tant cansat que em costar recordar què hi havia a cada lloc.
b) Que es repetissin errors de l’any passat com al control del Collet de Mercadal on ja s’havia acabat tot el menjar i els organitzadors havien hagut de posar menjar que portaven ells i inclòs van donar-nos un trosset de truita de patata que havien fet. L’any passat recordo que en aquest mateix control també s’havien quedat sense existències d’embotit. Jo vaig acabar a la posició número 315, imagineu-vos els més de 130 que quedaven per passar darrera meu el que podien menjar allà!
c) La senyalització amb cintes per la nit en algun tros era bastant dificultosa. De vegades amb això més val pecar d’abundància que no d’escassetat.

LA DADA.
I una prova de que no anava gens bé, és que no vaig arribar ni de bon tros a la mitja de fotos que solc fer a les marxes (que no diré quina és per vergonya, però només us comentaré que em diuen Japo per alguna raó).

AGRAÏMENTS.
Al Jaume i al Jordi Atleta que en els meus pitjors moments van estar allà i no em van deixar tirat. Crec que anant sol, m’hagués costat molt arribar a Berga.

A la Txell i al Mikel, que van recordar-se de nosaltres i van enviar-nos missatges al mòbil de suport. Reconforta saber que hi ha algú que se’n recorda de tu. Moltes gràcies companys!! No sabeu el que va ajudar-me!! Sobretot el del Mikel, que va arribar en un moment bastant delicat per mi, quan pitjor estava.

A la Maria Vizcaino que gentilment va acompanyar-me amb el seu cotxe fins a Barcelona. Moltes gràcies!!