Qui estigui lliure de pecat…

Qui no ha dit mai paraules com ninguna cosa (per cap cosa), sello, bussón (per bústia), oju, vale, misto, mechero, rodillo, después, .... i un llarg etcètera de mots que hem adoptat del castellà o d’altres llegües? Tot això ve arrel de les declaracions que ha fet fa un parell de dies en Felip Puig acusant al president de la Generalitat de Catalunya, el senyor Montilla, de que “destrossa” el català, que no és “capaç d’utilitzar la llengua pròpia amb propietat” i que "M'he posat de mal humor perquè ni tan sols llegint és capaç de tenir una mínima dicció i pronunciació correcta de la nostra llengua", com a conseqüència de que aquest llegint al parlament de Catalunya un text que tenia escrit i davant seu, s’entrebancava i cometia errades.

Què voleu que us digui. Doncs que sí que hi estic d’acord i no i estic d’acord. M’explico. Estic d’acord en que un president de la Generalitat hauria de parlar el català molt millor del que el parla el senyor Montilla. Si als metges i funcionaris que treballen a Catalunya (vinguin o no de fora) els exigim que tinguin un cert nivell de català, perquè no ser més exigents amb l’home que ens governa a tots? No hauria de ser una excepció. Sentint-lo parlar, de vegades tinc la sensació que el seu nivell no s’acosta al B, aquell que se’ns exigeix a la majoria per segons quines coses.

D’altre banda, no estic d’acord amb les declaracions del convergent perquè, bàsicament, qui fa el que pot no està obligat a més. Sé que aquesta frase pot semblar una mica despectiva, però no van per aquí els trets. Intentaré explicar-me millor. Si una persona s’esforça per parlar la nostra llengua, ho fa malament i tots el critiquem, què pensarà la resta de la gent que també vol fer aquest esforç? Doncs jo us ho dic: ja ni ho intentarà, “total, perquè quatre arreplegats se’n riguin de mi quan intento entendre’m amb la seva llengua, que se la quedin per ells i la gaudeixin en la intimitat”. No podem anar criticant a qualsevol ciutadà que fa l’esforç d’intentar parlar bé el català. Fer-te entendre amb una llengua que no és la teva costa, i molt (que m’ho diguin a mi amb l’anglès). I d’entrada, passada la vergonya inicial, el començaràs parlant malament per, segurament amb els anys, acabar-lo parlant millor (no dic bé). En qualsevol etapa de la vida on hi hagi un aprenentatge, és el que sol passar.

I què hi ha més maco que sentir com algú que no és d’aquí intentar parlar la nostra llengua? Què voleu que us digui, a mi m’omple d’orgull i satisfacció (ostres, com al rei que també li “llena de orgullo y satisfacción”). I si cal, com he fet més d’una vegada, l’he felicitat i l’he donat l’enhorabona. Són detalls que em fan sentir cofoi.

I si els que som autòctons de la zona moltes vegades se’ns escapen expressions i paraules que no són propis de l’idioma (vegis les primeres línies d’aquest post), amb més motiu els que no són catalanoparlants faran més errades que nosaltres. I s’ha de saber perdonar, perquè qui té boca s’equivoca i a base d’equivocacions l’ésser humà aprèn.

Ah!! Només espero que em perdoneu si detecteu alguna falta en algun post quan escric. Podria ser que més d’una vegada se m’escapés alguna per no fixar-m’hi, per escriure ràpid o, senzillament, perquè no en sé més. Perquè, en definitiva, ningú és perfecte i qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra. Jo no l’he tirada... (per si us ho preguntàveu).